L’empresa, veient que cada vegada es feia més evident el xoc cultural a la feina, ens va enviar a tots els treballadors, thais i occidentals (holandesos, un americà i jo), a un Cross Cultural Training o, el que és el mateix, un curs per entendre'ns entre les diferents cultures.
El curs va durar dos dies i va tenir lloc en un hotel de Rayong, on ens van obligar a quedar-nos a dormir per tal que poguéssim assistir a tots els actes, karaoke inclòs (aquest cop em vaig transformar en Robbie Williams).
Les sessions anaven a càrrec de dos consultors-psicòlegs: un tailandès amb 15 anys de vivències en països occidentals i un canadenc afincat a Tailàndia. El thai va donar el tret de sortida a les classes amb una frase demolidora però real: "som 60 milions de tailandesos; no ens canviareu, així que potser que comenceu a canviar vosaltres" (Zapatero, rojillos i hippies de SOS racisme, preneu nota).
La primera part del curs consistia en posar en comú els valors d'uns i altres. Després, ens vam separar en occidentals i thais i a cada grup ens van explicar els trets principals de l'altra cultura. Com a conclusió, us faig una pinzellada dels 5 punts bàsics de la cultura thai, que són els següents:
1- Jerarquies
La cultura Tailandesa es basa en les jerarquies. Al capdamunt de tot, hi ha el rei; cap comentari contra Sa Majestat està permès (penseu que un suís ha estat condemnat a 10 anys de presó per fer uns gargots en un dels seus retrats). Per sota el rei hi ha l'exèrcit, més avall els funcionaris, els empresaris, etc. Els farangs o “guiris” estem fora d'aquesta piràmide i no hi podem entrar sota cap concepte.
A les empreses també s'ha de crear una estructura súper jeràrquica; són incapaços d'entendre que dues persones poden estar fent la mateixa feina (nosaltres encara els estem explicant que, quan dos treballadors van a torns, són iguals entre ells).
De fet, en qualsevol relació entre dues persones sempre n'hi ha una que és superior a l'altra. Penseu que en thai hi ha 19 maneres de dir "TU", de les quals les 9 primeres estan reservades a la família reial. Així, per exemple, quan dos desconeguts conversen per primer cop entre ells, obvien els pronoms perquè no saben quin dels dos és jeràrquicament superior; llavors s'aniran preguntant dades personals com tipus de feina, càrrec, edat, etc., fins que s’establirà la relació i cadascú sabrà quin rol (i quin pronom) li pertoca.
Foto: salutació tailandesa en senyal de respecte.
Lligat a aquesta estructura piramidal, hem observat que als tailandesos els encanta manar i ser manats. En cap moment tenen iniciativa; davant d'un problema, sempre esperen que un superior els doni la solució. De la mateixa manera, tampoc pots esperar que un treballador desenvolupi un concepte per sí sol, no, cal estar-hi sempre a sobre i prendre cada decisió com a cap de projecte; sinó, no avancen.
I no s'acaba aquí el tema de les jerarquies, ja que també afecten el cos: la part superior, el cap, és la part més noble, mentre que els peus, a baix de tot, són la part més despreciable. És per això que mai, mai, mai pots tocar el cap a un tailandès (seria una manca de respecte) i, per l'altra banda, tampoc està gens ben vist això que fem els occidentals d'agafar coses amb els peus o fer-los servir per tancar portes. Per la mateixa regla de tres, ensenyar la sola de la sabata a algú o assenyalar algú amb la punta del peu (fins i tot inconscientment, amb un gest tan senzill com creuar les cames) són considerats unes ofenses terribles.
2- Krab/ka
És la paraula que fan servir els thais per assentir, krab si el que parla és un home i ka si parla una dona. La traducció literal seria “en coneixement” (oído cocina), però ells ho tradueixen per sí. La negació està considerada com una falta molt gran de respecte, de manera que mai li diràs que no a un superior (sempre krab); però només són paraules, ja que un krab present no vol dir que després facis el que has dit. Simplement, es limiten a dir el que la gent vol sentir en aquell moment.
Sabem del cas d'un gerent que va invitar els caps de departament (thais) a sopar; tots van acceptar (obvi) i sols 3 d'ells s'hi van presentar. Mala educació? No. Senzillament, en present (ja us explicaré el tema de la percepció temporal) el jefe vol sentir “sí”, doncs li diuen "sí" i així el fan feliç; que potser demà s'enfadarà o es posarà trist perquè no han anat al sopar? ...què és demà?
Així doncs, preneu nota: krab (homes), ka (dones) i un somriure no vol dir que us facin puto cas!TRIST PERÒ CERT!
3- Perdre el respecte
Molt lligat amb les jerarquies, trobem el tema del respecte: si un tailandès et perd el respecte, difícilment te'n tornarà a tenir mai. És per això que són molt respectuosos i mai diuen "no" ni mai et contradiuen. Per posar un exemple absurd, si el jefe diu que la gespa és vermella, és més factible que els seus subordinats baixin i la pintin que no pas que el contradiguin, ja que sinó farien que el cap perdés el respecte que rep de l'altra gent i això seria intol·lerable.
És per això que, quan has de corregir un thai, sempre ho has de fer en privat per evitar que s'avergonyeixi i perdi el respecte dels companys. A part, cal saber que això no només seria dolent per a ell sinó també per a tu, ja que de ben segur que intentaria tornar-te la jugada (i de la manera en què pugui fer-te més mal); els thais s’ho cobren tot, no importa ni quan ni com però sempre t’acaben fent pagar el que els hi hagis pogut fer (suposo que va lligat al budisme, on allò que fas sempre et torna).
És important recordar, també, que mai pots aixecar la veu a un thai, si no vols que et prenguin per boig i irracional i et perdin el respecte de manera automàtica. Per tant, les bronques s'han de fer en un to seriós, sense somriure i parlant pausadament i amb severitat... i en privat, evidentment.
4- Els tres cercles
En paraules del psicòleg tailandès, els occidentals som fets d'una manera determinada, és a dir, que un individu és simpàtic, antipàtic o el que sigui, però més o menys el veus a venir. Els thais, en canvi, es mouen en tres cercles, de manera que cada persona pot actuar de forma totalment diferent segons en quin cercle s'estigui movent.
El primer cercle està format per la família i els amics més íntims. En aquest cercle, un tailandès cuida molt les relacions i sempre es mostra molt respectuós amb elles. És per això que diuen que, quan tens un amic thai, tens un amic per tot.
Dins el segon cercle hi trobem els coneguts i la gent amb qui et relaciones habitualment: el noi del supermercat, el taxista de la parada, el company de feina, etc (tothom amb qui mantens un contacte continu). Amb aquestes pesones cal ser-hi afable i ajudar-les quan ho necessitin (és el cas dels meus companys de feina, que sempre em fan els favors que els demano).
El tercer cercle el formen els desconeguts. Amb aquests pot ser-hi extremadament cruel i dolent; no importa, no saps qui són i mentre ningú conegut et vegi fent el mal en pots fer tant com vulguis. El truc, doncs, consisteix en passar del tercer al segon cercle (el primer és massa íntim i requereix massa esforç).
Com podeu veure, aquí les relacions interpersonals són molt importants; has de construir relacions per sortir del tercer cercle. I és aquí on els occidentals fallem. Nosaltres estem acostumats a un marc jurídic (diguem-ne usos i costums) que ens protegeix i que cobreix uns mínims d'educació. A Europa, per exemple, no tinc perquè ser amic del tio de la benzinera; li pago, em dóna el rebut i punt. Doncs bé, aquí, els primers dies a la benzinera no sols no em donaven el rebut (els feia mandra escriure) sinó que em cobraven més benzina de la que tocava (és clar que a Espanya també passa, però ho fan els que anomeno "caradures" i són casos comptats). Aquí, aquest marc legal existeix però no s’aplica, de manera que te n'has de construir un d'equivalent a base de relacions (ara el de la benzinera ja ens fa el rebut mentre s'omple el dipòsit, ens neteja el parabrises i fins i tot ens ha fet una targeta de clients habituals).
Honestament, a mi i als altres occidentals ens cansa això d'haver de pensar sempre en els tres cercles i molt sovint ja no ens molestem a crear relacions. És per això que ens sentireu a dir que “no et pots fiar mai d’un thai”, frase ben certa si actues com a occidental i et mantens al tercer cercle.
5- Percepció del temps
"Aquí i ara"; així és com ho volen tot. Si vas a un mercat i intentes regatejar dient “escolta, que si em fas un bon preu, la setmana vinent vindré a comprar-ne més” et contesten “jo vull vendre ara, no la setmana vinent”. Els thais viuen en present, ja us he explicat abans que sempre diuen "sí" fins i tot a propostes de futur perquè ARA és això el que tu vols sentir.
Pel poc que sé de thai, el que us puc dir és que la gramàtica en temps futur és mes aviat escassa. Per exemple, la paraula “termini” és impossible de traduir i el concepte en sí és francament difícil d'entendre per ells. Quan necessites alguna cosa pel cap de 3 dies, més val que comencis a demanar-la dient que és urgent! Potser per això mateix són incapaços de posar la feina en cua: quan encomanes una feina a un thai has d'estar segur que ha acabat la precedent, ja que sinó ho deixa tot i comença la nova (i quan acabi, no patíssiu pas que no tornarà a fer el que feia abans). Aquí he après a fer el que en anglès en diuen micromanagement, és a dir, anar donant feina poc a poc, a bocinets, i controlant diversos cops al dia que tot es vagi fent segons el previst.
Doncs res, gent, això ha estat un petit resum de la cultura thai. Espero que no us hagi liat molt! Cal dir que aquestes pautes, com tot, només s’apliquen a un 70% de la gent (sempre hi ha excepcions) i que quedi clar que no vol dir que siguin males persones; com deia l'Albert Om, no són ni millors ni pitjors, sinó diferents.
Potser semblo una mica dur, però jo vaig venir aquí amb la imatge de “happy end” i el xxxx lliri a la mà... i m'he endut una decepció terrible (com tothom amb qui he parlat). Com diu un company, la diferència entre ells i nosaltres radica en que el occidentals hem estat criat en una cultura (amb un importat substrat cristià) on per fer el bé cal tenir-ne ganes, mentre que en el budisme (un camí més interior) sembla que el bé es faci només quan hi ha algú que pugui veure't.
Més endavant ja explicaré més coses del dia a dia tailandès; aquest escrit tan sols és un resum de dos dies de psicòleg!!!
Hem passat el matí passejant per Chantaburi ciutat, famosa també pel seu mercat de gemmes (no, David, la tuya no). Hem dinat en una paradeta de carrer: 3 sopes de noodles (fideus de farina d'arròs) amb pollastre i tres gots de suc de llima, al magnífc preu de 90 baht, és a dir, 2 eurillos (pels tres, eh!). Un cop amb l'estómac ple, hem decidit anar fins a Trat, l'última província de Tailàndia abans d'entrar a Cambodja. I ja posats a fer quilòmetres, ens ha fet gràcia arribar-nos a la frontera; és clar que no l'hem creuat, però sí que hi havia un mercat on hem fet la cerveseta tot gaudint de la posta de sol.
De tornada, ens hem aturat a Trat ciutat a comprar un parell d'ampolletes del seu famós "Oli Groc" (una poció de llarga tradició que, segons diuen, ho cura tot) i ho hem aprofitat per sopar al mercat nocturn. Mmmmmmmm, que bo!, unes gambetes arrebossades per llepar-se'n els dits, un arròs fregit "de la muerte" i unes cervesetes ben fresques. El preu?, jejeje, 5 eurillos (penseu que les cerveses són cares). 
