diumenge, 25 de març de 2007

Visites 1: xocolata suïssa per començar el dia!

Aquest cap de setmana ha vingut a visitar-nos l'Anne-Lise, una amiga suïssa que porta unes setmanes voltant per Tailàndia.

Ens hem trobat a a primera hora a l'estació de tren de Bangkok i, d'allí, cotxe i carretera cap a la Província de Chantaburi (sud-est de Tailàndia), on hi ha la catedral més gran de tot el país; molt maca, però sincerament, l'església del carrer Escorial és més gran!

Hem passat el matí passejant per Chantaburi ciutat, famosa també pel seu mercat de gemmes (no, David, la tuya no). Hem dinat en una paradeta de carrer: 3 sopes de noodles (fideus de farina d'arròs) amb pollastre i tres gots de suc de llima, al magnífc preu de 90 baht, és a dir, 2 eurillos (pels tres, eh!). Un cop amb l'estómac ple, hem decidit anar fins a Trat, l'última província de Tailàndia abans d'entrar a Cambodja. I ja posats a fer quilòmetres, ens ha fet gràcia arribar-nos a la frontera; és clar que no l'hem creuat, però sí que hi havia un mercat on hem fet la cerveseta tot gaudint de la posta de sol.

De tornada, ens hem aturat a Trat ciutat a comprar un parell d'ampolletes del seu famós "Oli Groc" (una poció de llarga tradició que, segons diuen, ho cura tot) i ho hem aprofitat per sopar al mercat nocturn. Mmmmmmmm, que bo!, unes gambetes arrebossades per llepar-se'n els dits, un arròs fregit "de la muerte" i unes cervesetes ben fresques. El preu?, jejeje, 5 eurillos (penseu que les cerveses són cares).

Acte seguit, després de discutir si ens quedàvem allà a fer nit o no, hem decidit tornar cap a Pattaya (3,5 hores de cotxe). Així doncs, a quarts d’una de la matinada ja érem a casa.

No és d'estranyar, després d'un dia tan llarg i de tanta carretera, que diumenge hagi estat bàsicament un dia de platja i de passejar tranquil·lament per la ciutat.

dijous, 22 de març de 2007

Cross Cultural Training Course (ja ho deia l’Obèlix, “són folls aquests thais!”)

L’empresa, veient que cada vegada es feia més evident el xoc cultural a la feina, ens va enviar a tots els treballadors, thais i occidentals (holandesos, un americà i jo), a un Cross Cultural Training o, el que és el mateix, un curs per entendre'ns entre les diferents cultures.

El curs va durar dos dies i va tenir lloc en un hotel de Rayong, on ens van obligar a quedar-nos a dormir per tal que poguéssim assistir a tots els actes, karaoke inclòs (aquest cop em vaig transformar en Robbie Williams).

Les sessions anaven a càrrec de dos consultors-psicòlegs: un tailandès amb 15 anys de vivències en països occidentals i un canadenc afincat a Tailàndia. El thai va donar el tret de sortida a les classes amb una frase demolidora però real: "som 60 milions de tailandesos; no ens canviareu, així que potser que comenceu a canviar vosaltres" (Zapatero, rojillos i hippies de SOS racisme, preneu nota).

La primera part del curs consistia en posar en comú els valors d'uns i altres. Després, ens vam separar en occidentals i thais i a cada grup ens van explicar els trets principals de l'altra cultura. Com a conclusió, us faig una pinzellada dels 5 punts bàsics de la cultura thai, que són els següents:
1- Jerarquies

La cultura Tailandesa es basa en les jerarquies. Al capdamunt de tot, hi ha el rei; cap comentari contra Sa Majestat està permès (penseu que un suís ha estat condemnat a 10 anys de presó per fer uns gargots en un dels seus retrats). Per sota el rei hi ha l'exèrcit, més avall els funcionaris, els empresaris, etc. Els farangs o “guiris” estem fora d'aquesta piràmide i no hi podem entrar sota cap concepte.

A les empreses també s'ha de crear una estructura súper jeràrquica; són incapaços d'entendre que dues persones poden estar fent la mateixa feina (nosaltres encara els estem explicant que, quan dos treballadors van a torns, són iguals entre ells).

De fet, en qualsevol relació entre dues persones sempre n'hi ha una que és superior a l'altra. Penseu que en thai hi ha 19 maneres de dir "TU", de les quals les 9 primeres estan reservades a la família reial. Així, per exemple, quan dos desconeguts conversen per primer cop entre ells, obvien els pronoms perquè no saben quin dels dos és jeràrquicament superior; llavors s'aniran preguntant dades personals com tipus de feina, càrrec, edat, etc., fins que s’establirà la relació i cadascú sabrà quin rol (i quin pronom) li pertoca.
Foto: salutació tailandesa en senyal de respecte.

Lligat a aquesta estructura piramidal, hem observat que als tailandesos els encanta manar i ser manats. En cap moment tenen iniciativa; davant d'un problema, sempre esperen que un superior els doni la solució. De la mateixa manera, tampoc pots esperar que un treballador desenvolupi un concepte per sí sol, no, cal estar-hi sempre a sobre i prendre cada decisió com a cap de projecte; sinó, no avancen.

I no s'acaba aquí el tema de les jerarquies, ja que també afecten el cos: la part superior, el cap, és la part més noble, mentre que els peus, a baix de tot, són la part més despreciable. És per això que mai, mai, mai pots tocar el cap a un tailandès (seria una manca de respecte) i, per l'altra banda, tampoc està gens ben vist això que fem els occidentals d'agafar coses amb els peus o fer-los servir per tancar portes. Per la mateixa regla de tres, ensenyar la sola de la sabata a algú o assenyalar algú amb la punta del peu (fins i tot inconscientment, amb un gest tan senzill com creuar les cames) són considerats unes ofenses terribles.

2- Krab/ka

És la paraula que fan servir els thais per assentir, krab si el que parla és un home i ka si parla una dona. La traducció literal seria “en coneixement” (oído cocina), però ells ho tradueixen per . La negació està considerada com una falta molt gran de respecte, de manera que mai li diràs que no a un superior (sempre krab); però només són paraules, ja que un krab present no vol dir que després facis el que has dit. Simplement, es limiten a dir el que la gent vol sentir en aquell moment.

Sabem del cas d'un gerent que va invitar els caps de departament (thais) a sopar; tots van acceptar (obvi) i sols 3 d'ells s'hi van presentar. Mala educació? No. Senzillament, en present (ja us explicaré el tema de la percepció temporal) el jefe vol sentir “sí”, doncs li diuen "sí" i així el fan feliç; que potser demà s'enfadarà o es posarà trist perquè no han anat al sopar? ...què és demà?

Així doncs, preneu nota: krab (homes), ka (dones) i un somriure no vol dir que us facin puto cas!TRIST PERÒ CERT!

3- Perdre el respecte

Molt lligat amb les jerarquies, trobem el tema del respecte: si un tailandès et perd el respecte, difícilment te'n tornarà a tenir mai. És per això que són molt respectuosos i mai diuen "no" ni mai et contradiuen. Per posar un exemple absurd, si el jefe diu que la gespa és vermella, és més factible que els seus subordinats baixin i la pintin que no pas que el contradiguin, ja que sinó farien que el cap perdés el respecte que rep de l'altra gent i això seria intol·lerable.

És per això que, quan has de corregir un thai, sempre ho has de fer en privat per evitar que s'avergonyeixi i perdi el respecte dels companys. A part, cal saber que això no només seria dolent per a ell sinó també per a tu, ja que de ben segur que intentaria tornar-te la jugada (i de la manera en què pugui fer-te més mal); els thais s’ho cobren tot, no importa ni quan ni com però sempre t’acaben fent pagar el que els hi hagis pogut fer (suposo que va lligat al budisme, on allò que fas sempre et torna).

És important recordar, també, que mai pots aixecar la veu a un thai, si no vols que et prenguin per boig i irracional i et perdin el respecte de manera automàtica. Per tant, les bronques s'han de fer en un to seriós, sense somriure i parlant pausadament i amb severitat... i en privat, evidentment.

4- Els tres cercles

En paraules del psicòleg tailandès, els occidentals som fets d'una manera determinada, és a dir, que un individu és simpàtic, antipàtic o el que sigui, però més o menys el veus a venir. Els thais, en canvi, es mouen en tres cercles, de manera que cada persona pot actuar de forma totalment diferent segons en quin cercle s'estigui movent.

El primer cercle està format per la família i els amics més íntims. En aquest cercle, un tailandès cuida molt les relacions i sempre es mostra molt respectuós amb elles. És per això que diuen que, quan tens un amic thai, tens un amic per tot.


Dins el segon cercle hi trobem els coneguts i la gent amb qui et relaciones habitualment: el noi del supermercat, el taxista de la parada, el company de feina, etc (tothom amb qui mantens un contacte continu). Amb aquestes pesones cal ser-hi afable i ajudar-les quan ho necessitin (és el cas dels meus companys de feina, que sempre em fan els favors que els demano).

El tercer cercle el formen els desconeguts. Amb aquests pot ser-hi extremadament cruel i dolent; no importa, no saps qui són i mentre ningú conegut et vegi fent el mal en pots fer tant com vulguis. El truc, doncs, consisteix en passar del tercer al segon cercle (el primer és massa íntim i requereix massa esforç).

Com podeu veure, aquí les relacions interpersonals són molt importants; has de construir relacions per sortir del tercer cercle. I és aquí on els occidentals fallem. Nosaltres estem acostumats a un marc jurídic (diguem-ne usos i costums) que ens protegeix i que cobreix uns mínims d'educació. A Europa, per exemple, no tinc perquè ser amic del tio de la benzinera; li pago, em dóna el rebut i punt. Doncs bé, aquí, els primers dies a la benzinera no sols no em donaven el rebut (els feia mandra escriure) sinó que em cobraven més benzina de la que tocava (és clar que a Espanya també passa, però ho fan els que anomeno "caradures" i són casos comptats). Aquí, aquest marc legal existeix però no s’aplica, de manera que te n'has de construir un d'equivalent a base de relacions (ara el de la benzinera ja ens fa el rebut mentre s'omple el dipòsit, ens neteja el parabrises i fins i tot ens ha fet una targeta de clients habituals).

Honestament, a mi i als altres occidentals ens cansa això d'haver de pensar sempre en els tres cercles i molt sovint ja no ens molestem a crear relacions. És per això que ens sentireu a dir que “no et pots fiar mai d’un thai”, frase ben certa si actues com a occidental i et mantens al tercer cercle.

5- Percepció del temps

"Aquí i ara"; així és com ho volen tot. Si vas a un mercat i intentes regatejar dient “escolta, que si em fas un bon preu, la setmana vinent vindré a comprar-ne més” et contesten “jo vull vendre ara, no la setmana vinent”. Els thais viuen en present, ja us he explicat abans que sempre diuen "sí" fins i tot a propostes de futur perquè ARA és això el que tu vols sentir.

Pel poc que sé de thai, el que us puc dir és que la gramàtica en temps futur és mes aviat escassa. Per exemple, la paraula “termini” és impossible de traduir i el concepte en sí és francament difícil d'entendre per ells. Quan necessites alguna cosa pel cap de 3 dies, més val que comencis a demanar-la dient que és urgent! Potser per això mateix són incapaços de posar la feina en cua: quan encomanes una feina a un thai has d'estar segur que ha acabat la precedent, ja que sinó ho deixa tot i comença la nova (i quan acabi, no patíssiu pas que no tornarà a fer el que feia abans). Aquí he après a fer el que en anglès en diuen micromanagement, és a dir, anar donant feina poc a poc, a bocinets, i controlant diversos cops al dia que tot es vagi fent segons el previst.

Doncs res, gent, això ha estat un petit resum de la cultura thai. Espero que no us hagi liat molt! Cal dir que aquestes pautes, com tot, només s’apliquen a un 70% de la gent (sempre hi ha excepcions) i que quedi clar que no vol dir que siguin males persones; com deia l'Albert Om, no són ni millors ni pitjors, sinó diferents.

Potser semblo una mica dur, però jo vaig venir aquí amb la imatge de “happy end” i el xxxx lliri a la mà... i m'he endut una decepció terrible (com tothom amb qui he parlat). Com diu un company, la diferència entre ells i nosaltres radica en que el occidentals hem estat criat en una cultura (amb un importat substrat cristià) on per fer el bé cal tenir-ne ganes, mentre que en el budisme (un camí més interior) sembla que el bé es faci només quan hi ha algú que pugui veure't.

Més endavant ja explicaré més coses del dia a dia tailandès; aquest escrit tan sols és un resum de dos dies de psicòleg!!!

dimecres, 14 de març de 2007

Ja tornem a ser a la carretera

Diari d’ un conductor occidental a Tailàndia, capítol 2: obstacles mòbils

Gràcies a la PSP i al joc Need for speed he aconseguit millorar els meus reflexes a la carretera tailandesa.

Ara com ara vaig a treballar a les 6 del matí, ja que d’aquesta manera el número de cotxes (coneguts com a obstacles mòbils) és reduït i em permet agafar pràctica i confiança a les mans del volant. Per cert, us presento el KIT (Kotxe Indestructible Tailandès):

Bé aquest és el KIT III: el primer... bé, sí, està viu, ja us ho explicaré; i el segon era excessivament thai (tunning oriental, una mica massa per mi). Sempre he portat el mateix model, un Toyota Corolla Altis 1.8 automàtic (l'equivalent a un Corolla Sedan europeu). Sols hi ha un problema i és que és gran però de mida tailandesa, és a dir, que està molt bé però si s'asseu algú a darrera va una mica esclafadet (les cames d'un thai són una mica més curtes que les nostres).

Per cert, que aquesta setmana m'he tret el carnet de conduir thai. Quin riure de test: mirar colors i accelerar i frenar en un simulador. Ara sí, ja sóc legal del tot!!

dimarts, 13 de març de 2007

"Papieles para todos"

Avui m'han donat el permís de treball, ja sóc legal!!!! Ara podem estar al país de les pinyes fins el 31 de gener del 2551 (2008 segons el nostre calendari; que ningú pateixi que tornarem).

divendres, 9 de març de 2007

Les illetes (ses no; koh)

De novembre a febrer és la millor època per anar de platjes, ja que fa bon temps però el sol encara no crema massa. Així doncs, estem aprofitant aquest mes al màxim per anar a fer el conguito cada cap de setmana que podem.

Prop de casa hi ha dues illes principals (i mil illetes més). La primera, Koh Land ("illa del coral") està a 40 minuts en ferry des de Pattaya. Potser no és la més maca que hem vist, però igualment té platges cristal·lines i és la que ens queda més a prop de casa, de manera que és ideal per anar-hi a passar un matí.


L'altra, Koh Samet, és una mica més al sud, a una horeta de cotxe més una horeta de ferry. Tot i que hi ha diferents platges amb bungalows on passar-hi el cap de setmana, nosaltres de moment només hi hem anat en excursionetes d'un dia.
Primer vàrem fer el guiri i vàrem contractar un paquet turístic amb taxi, transport i menjar, però la veritat és que ho vam trobar una mica car; així doncs, el segon cop hi vam anar pel nostre compte, amb xofer de Purac fins al ferry i pickup fins la platja que ens va semblar més maca (i més allunyada de la resta de farangs). Tot anava bé fins que ens vàrem discutir amb el taxista perquè ens volia cobrar més que la tarifa estandard. Ens hi vàrem negar i el tio no va tenir més remei que portar-nos a lloc... però, com a bon thai, ens la va tornar i a traïció: un cop érem a la part de darrere del pick up, va fer el camí fins a la platja a tot gas, derrapant a cada corba (a mi em va sortir la coca-cola pels aires) i passant per tots els sots possibles. Quin desastre i quina por!! Al final ens va deixar a la platja i va marxar derrapant per evitar-se una possible denúncia per part nostre. Òbviament, amb el taxi de tornada no vàrem discutir el preu i fins i tot li vam donar propina!!!
Per cert, tot sigui dit: la platja que vam triar de Koh Samet, preciosa i el menjar deliciós!

dilluns, 5 de març de 2007

A la carretera, o a la carrera

Primers de març. Ara resulta que fa un mes que tinc xofer (no ha estat ben bé així, però no entrarem en detalls) i, per tant, se m'ha acabat el període d'adaptació: d'ara endavant, o pago el xofer o condueixo jo.
Ho hem sospesat una bona estona. D'una banda, hem vist que el trànsit és completament caòtic (sense oblidar que condueixen per l'esquerra!). Però també hem pogut comprovar que tenir xofer és més aviat una mica engorrós, ja que és difícil entendre-s'hi (són thais, la gran majoria sense coneixements d'anglès) i quan realment el necessites no us enteneu i acaba tot liat. Total, que hem decidit que som prou hàbils com per conduir per aquí.

Així doncs, començo una sèrie de mini capítols explicant el dia a dia de la conducció: senyals, avançaments, curiositats... i elefants.

Diari d’un conductor occidental a Tailàndia, capítol 1: mans al volant

Avui us explicaré el funcionament del cotxe i com utilitzen els thais les carreteres.

Anem per parts. Aquí tot està canviat: el volant a la dreta, el canvi de marxes (per sort automàtic, una cosa menys a controlar) a l’esquerra; intermitents a la dreta i “limpias” a l’esquerra (no us estranyi, doncs, que quan avanço posi els “limpias”).

Condueixen per l'esquerra, com els anglesos. Per tant, el carril ràpid és el dret. El voral sovint es transforma en un carril d’incorporació etern, és a dir, t’incorpores al voral i quan puguis a la carretera; el voral, però, també té ús de carril ultraràpid (m'hi poso i avanço a tot quisqui) i un tercer ús (el més freqüent) com a carril de doble sentit (sí, doble sentit) per les motoretes tipus scooter. Les situacions interessants es donen quan els tres usos coincideixen......jejejeje.

Les carreteres thais tenen una cosa que en diuen "U turn", és a dir, una zona habilitada per fer un canvi de sentit. Al contrari que a Europa, però, no has de sortir de la carretera; senzillament, hi ha un buit a la mitjana. ....Peeeero què passa?, que es fa des del carril dret i com a conseqüència et trobes que el carril ràpid passa a ser lent perquè hi ha un cotxe que vol fer un "U turn". Així doncs, de ràpid a lent en un plis plas (sinó catatxof, patapam, pim pam pum) .

Avui he fet tard a la feina. Els de l'agència de lloguer m'han portat el cotxe a casa aquest matí i he estat una hora donant voltes per la nostra zona residencial, per practicar. El principal problema és que tens tot el volum del cotxe a l'altra banda, és a dir, ni pajorela idea de calcular les mesures del cotxe; sovint vaig menjat-me el voral i ja he pujat un parell de cops a la vorera. No diré quina cara posa l'Erika quan condueixo, ja que la seva banda és la que va fora de control.

dissabte, 3 de març de 2007

De Pattaya a Jomtien

Després de passar un grat mes d'aclimatació a l'hotel Mercure, ens ha arribat el moment de buscar apartament. I ara que ja coneixem Pattaya, no ens ha costat gens triar la zona; es tracta de Pratamnak, un turonet fronterer entre el bullici del centre de la ciutat i la tranquil·litat de Jomtien Beach.
Foto: Hotel Mercure

Pattaya és una antiga vila de pescadors que va començar a rebre vaixells americans rumb cap a Vietnam i que en poc temps va esdevenir un centre d'oci per a mariners (crec que ens entenem tots). Poc a poc va evolucionar cap al típic poble de costa (Salou és un bon símil).

Avui en dia continua tenint un paisatge espectacular, amb un mar blau i llargues platges de sorra, així com un gran nombre d'apartaments on viuen a parts iguals jubilats europeus (amb les seves joves dones tailandeses), turistes reincidents i una malgama d'expatriats que s'han aglutinat a Pattaya perquè en 100 km a la rodona hi ha molta indústria i és una ciutat convenient pels serveis que dóna.

Però actualment en queda ben poc d'aquell poble de pescadors. Ara, Pattaya és coneguda pels seus gogo-bars, que no són res més que bars amb noies tailandeses que s'ofereixen a ser la teva “Thai Lady” per un període de temps indeterminat i a un preu raonable, amb l'esperança que tu (o el pròxim faràng que coneguin) les tregui del país. Aquests locals es poden trobar a qualsevol carrer de la ciutat, si bé el més conegut és l’anomenat “Walking Street" (algo així com el "carrer del pecat" a Sitges).

Jomtien, en canvi, al sud de la ciutat, és una zona bastant més tranquil·la cap on s'ha desplaçat el turisme familiar i expatriats que no han vingut aquí a buscar sexe.

Nosaltres viurem en el que aquí anomenen "condominium", que no és res més que un bloc d'apartaments amb seguretat privada (dos thais que es passen el dia dormint). Estarem en un vuitè pis a primera línia de mar; de fet, tenim accés directe a la platja, que està a uns 10 metres de casa, i una magnífica piscina on diem que farem natació a diari (de moment m'ho crec).

Només té una habitació, però el menjador és prou gran per posar-hi un matalès doble, així que no cal dir que estarem encantats de tenir convidats. Segur que trobarem a faltar l'hotel: el completíssim bufet dels esmorzars, els nois del tuktuk, els sopars de luxe vora la piscina i el socorrista repartint "pinxos" de fruita durant les hores més caluroses. Però d'altra banda ja teníem ganes de no dependre dels horaris de ningú i de preparar-nos el menjar al nostre gust, per exemple sense bullir l'enciam i amanint-lo només amb oli d'oliva.

El lloc, a Pratamnak Road, és prou maco i està ben comunicat: prop de casa tenim una parada de mototaxi que per 20 baht et porten al capdamunt del carrer i allí van passant tuk-tuks compartits cap a qualsevol punt de Pattaya. A més, si anem en cotxe, no cal travessar tot el poble per arribar a l'autovia, cosa que em permet guanyar molt de temps a l'hora d'anar a treballar (el trànsit a Pattaya és demencial).