Cap d'any a Koh Chang

Després de les vacances a Austràlia, ens vam començar a plantejar on passaríem el cap d’any. Una bona opció hauria estat quedar-nos a Sydney, on se’n preparava una de grossa, però la feina no ens permetia quedar-nos-hi més dies. El cas és que teníem ganes de festa i no acabàvem de trobar un lloc que ens fes el pes: tornar a Barcelona era massa car, anar a Taipei era massa precipitat i a Pattaya era impossible trobar una festa sense “thai ladies” en busca d’occidentals i nòrdics més beguts del compte. Així doncs, per raons de proximitat i practicitat, ja que hi podíem anar amb cotxe, vam decidir provar sort a Koh Chang (sí, un altre cop). Ens vam passar dos dies al telèfon buscant hotel, però semblava que tothom hagués tingut la mateixa pensada. Finalment, a través de l’agència de viatges de Purac, vam aconseguir fer la reserva.

El lloc que ens van trobar era un resort nou, el Nisa Cabana, situat dalt d’un turonet de l’extrem sud de l’illa. Com us podeu imaginar, les vistes eren increïbles, el bungalow impressionant i el servei fantàstic. Es notava que el personal tenia tota la il·lusió posada en el bon funcionament del nou negoci, si bé encara se’ls escapaven alguns errors de principiants (el transport fins la platja, per exemple, era una mica caòtic). Això sí, el menjar era de llarg el millor que hem tastat mai a l’illa: no era cuina d’autor ni estava a l’alçada del “pad thai” del Mai Pen Rai, però el cuiner era un geni.

Foto: piscina del resort Nisa Cabana.

Tret d’un dia que ens vam apuntar a una excursió de “snorkel” per les illetes veïnes (acompanyats d’una trentena de thais que no deixaven el salvavides ni per dinar), la resta de dies els vam passar descansant entre l’hotel i la platja.

Foto: la platja de Lonely Beach. En primer pla, la parelleta que coneixeríem unes hores més tard.

La nit de cap d’any va ser curiosa. Veient la poca vida nocturna que hi havia al poble (per alguna cosa li diuen “Lonely Beach”), ens vam apuntar a la festa de l’hotel. Allà vam conèixer una parella molt maca, ell anglès i ella japonesa, que van sumar-se a la nostra tradició de celebrar les campanades amb raïm. No ens pregunteu com, però el cas és que vam convèncer l’animador de la festa perquè fes el compte enrere des de 12, i no des de 10 com tenia previst. Era per filmar-nos: el restaurant ple de turistes i cambrers que no entenien el perquè del “dotze, onze, ...” i quatre individus al mig de la pista menjant raïm com a desesperats. Va ser divertit. Foto: danses tradicionals tailandeses, en un moment de la festa de cap d'any.

Com a curiositat, només afegir que els tailandesos celebren el nostre cap d’any perquè s’apunten a totes les festes, però en realitat el seu cap d’any és a mig abril (l’anomenat Songhkran, ho recordeu del blog?). Per tant, a les 12:05h la festa es va donar per acabada.

BON ANY 2008 o, com diuen ells, SAWASDEE PII MAI 2551!!

Austràlia 2: (No) és Nadal a Sydney!

Sí, sí, sí… ja som a Sydney !! La ciutat més emblemàtica d’Austràlia; la ciutat de l’òpera de disseny; la ciutat de les mil badies; la ciutat que ens ha robat el cor només de posar-hi els peus.

Foto: l'Òpera de Sydney.

La seva peculiar geografia li dóna una protecció natural envejable: uns grans penya-segats li fan de muralla, amb una única “porta” que deixa pas als mariners i visitants afortunats cap a un seguit de petites badies que donen aquest perfil serpentejant a la ciutat.

Foto: els penya-segats.

Foto: una de les mil badies de la ciutat.

Com és d'imaginar, Sydney és una ciutat oberta al mar. Segurament per això, dues de les seves fotografies més conegudes són la de la famosíssima Òpera al bell mig del port (que, per cert, ens va impactar molt més de nit, totalment il·luminada, que de dia) i la del Pont del Port (“Harbour Bridge”) celebrant les dotze campanades. Foto: Erika i Gerard davant del Pont.

Una mica més endins hi ha el casc antic, més conegut com “The Rocks”: carrerons estrets, edificis històrics, pubs al més pur estil anglès. Tot plegat, un lloc idoni per perdre’s-hi una tarda, amb un gelat en una mà i la càmera de fotos a l’altra. Tota la zona és una imatge de postal, certament, que contrasta amb el bullici de Pitt Street, on les botigues i els centres comercials posen a prova qualsevol butxaca.

Foto: edificis típics dels "The Rocks", d'estil colonial.

Seguint les insistents recomanacions de la Nadia i l'Alexander, vam decidir passar un matí al zoo. No sabem si és ben bé el millor del món, però és cert que no té desperdici; els cangurs, koales i ornitorincs no tenen res a envejar al nostre anyorat Floquet. Unes bestioles més desagradables, si bé que totalment inofensives, són els milers de ratpenats que tenyeixen cada vespre el cel de la ciutat. De dia dormen penjats dels arbres dels Jardins Reials Botànics, just al costat de l'Òpera. Foto: koala del Taronga Zoo, a Sydney.

Sydney està ple de parcs i zones verdes (els Jardins en són només un exemple) on la gent va a fer "footing", ioga, o qualsevol altra activitat que impliqui moure una mica l'esquelet. I és que, segons ens han fet arribar, els seus habitants es divideixen en dos grups: els "health-fricks", que serien alguna cosa així com uns fanàtics de la vida sana, ... i els altres.Foto: arbre-ampolla, Jardins Reials Botànics.

En quant a les festes de Nadal, hem de reconèixer que se'ns va fer molt estrany passar-les fora de casa; sense el caliu familiar, sense els amics, sense el fred. I és que no, per molts arbres i guirnaldes que adornessin els carrers de Sydney, NO era Nadal.

De totes maneres, ens ho vam muntar prou bé per no deixar escapar les nostres tradicions. La tarda del 24 ens vam separar durant una horeta per comprar-nos uns detallets pel tió; ...i ho vam fer tant bé que vam coincidir en regalar-nos un parell de koales (sense comentaris).

Tampoc van faltar els sopars de gala, tant el 24 com el 25, en dos restaurants excel·lents de la zona del port.

Foto: sopar de Nadal, amb l'Òpera de fons.

Foto: l'Eri contemplant l'Òpera, la nit de Nadal.

I per no perdre l'oportunitat d'afegir un toc australià a les nostres celebracions, el dia 25 al matí ens vam posar els gorros de Pare Noël i vam agafar l'autobús cap a la platja de Bondi (contràriament al que pugui semblar, això dels gorros no és cosa de guiris, sinó una tradició dels "aussies"!). L'aigua estava glaçada, les onades picaven amb força (és una zona ideal pels amants del surf) i només vam veure el sol els minuts justos per fer la postaleta... però ja havíem complert.

Austràlia 1: navegant per la Gran Barrera

Com molts de vosaltres ja sabeu, teníem planificat tornar a casa per finals d'any i, volent aprofitar els dies al màxim, havíem decidit passar les festes de Nadal a Sydney. La data de tornada va canviar, però el viatge que teníem muntat era massa bo per rebutjar-lo, així que no ens ho vam pensar dues vegades i vam volar cap a la terra dels cangurs.

Donades les dimensions d'Austràlia i, sobretot, les enormes distàncies entre les seves ciutats, vam decidir focalitzar la nostra visita en dos punts molt concrets: Airlie Beach, un poble costaner des d'on exploraríem un trosset de la Gran Barrera de Corall, i la famosíssima ciutat de Sydney.

Foto: Austràlia i els nostres destins

El vol des de Bangkok va ser molt tranquil. Com a curiositat, explicar-vos que en aterrar a Sydney ens van tenir uns minuts en quarentena dins l'avió: resulta que un passatger es va trobar malament durant el vol i, segons les lleis d'allà, ningú podia sortir fins que s'hagués comprovat que no es tractava de cap malaltia contagiosa. Cal remarcar que els australians són una mica paranoics amb tot el que vé de fora.

A Sydney només vam fer una parada tècnica, de camí cap al nord (ja hi tornaríem uns dies més tard). Tot i així, vam aprofitar per trobar-nos amb uns amics d'en Gerard, que ens van portar a sopar mentre ens explicaven quatre coses bàsiques de la ciutat. I l'endemà ja anàvem cap a Proserpine (Airlie Beach), amb un vol intern de dues hores i quart!

La platja d'Airlie estava realment preciosa, amb l'aigua d'uns colors turquesa com acabats de pintar. El curiós del cas és que, tot i el sol que queia, no es banyava absolutament ningú. Seguint el consell de "donde fueres, haz lo que vieres", vam mantenir-nos apartats del mar fins que vam trobar la solució a les nostres incògnites: un cartell groc de 2x3 metres alertant de meduses! I no meduses qualssevol, no, sinó d'aquelles que poden arribar a matar-te. Davant d'aquestes circumstàncies, vam seguir els locals i vam anar a banyar-nos al llac artificial que han construït just davant la platja.

Foto: perill, meduses!

Foto: gent refrescant-se al llac d'Airlie Beach

Però no vam anar a Airlie Beach per veure les meduses, ni per descobrir què pot provocar-li a l'Eri una al·lèrgia de campionat (des d'aquí una abraçada a l'al·lergòleg que ens va dir, fa uns anys, que tenia al·lèrgia a "un tipus d'arbre que només creix a no sé quins països tropicals"). Com dèiem, el que ens va portar a Airlie va ser el fet de poder saltar des d'allà cap a un dels llocs naturals més apreciats de tot el planeta. I així ho vam fer: dilluns mateix vam pujar a bord del Kiana, amb 3 tripulants i 12 turistes més, per navegar per la Gran Barrera.

Foto: el Kiana, amb tot el grup a bord

Van ser 3 dies realment de somni. La gent, maquíssima; el temps, immillorable i els paisatges, paradisíacs. Primer ens van portar a les illes Whitsunday, descobertes pel grandíssim capità Cook en un diumenge de rams (d'aquí el seu nom). Allà ens vam banyar a l'espectacular Whitehaven Beach, una platja de sorra blanca i fina com la farina, considerada una de les platges més maques del món i que, segons ens van explicar, no s'escalfa mai degut a la seva extremada puresa. L'única condició per entrar a l'aigua era anar guarnits com a la foto, amb el que anomenen "stinger suit" i el gorro corresponent, que esdevindrien la nostra segona pell en cada capbussada (ja sabeu, per allò de les meduses assassines). Foto: vista aèria de la Whitehaven Beach

Foto: Gerard i Erika, amb les illes Whitsundays de fons.

Foto: "comando" meduses!

Ja de nit vam rebre una classe magistral d'astronomia, en la que el capità del vaixell va intentar explicar-nos com orientar-nos mirant els estels des de l'hemisferi sud, és a dir, on l'estrella Polar brilla per la seva absència. I els altres dos dies els vam dedicar bàsicament a fer buceig ("snorkel") i submarinisme, tant a l'illa Hook (on, segons els experts, es troben més tipus diferents de coralls que a la Gran Barrera) com a les famoses "Stepping Stones" de la part interna de la Gran Barrera de Corall (unes formacions de corall que creixen en forma de columnes gegants fins a uns metres de la superfície). Allà vam tenir l'oportunitat de nedar entre una immensitat de coralls i peixos, inclosos taurons (petits i inofensius, o això volíem creure), tortugues marines... i en Nemo! Foto: vista aèria de les Stepping Stones i una part de la Gran Barrera de Corall

Foto: l'Eri a la Gran Barrera

Foto: coralls de les Stepping Stones, Gran Barrera de Corall

Foto: tauró fent la migdiada

Foto: dos "nemos" i la seva anèmona (fotografia cedida pel nostre Divemaster)

De nou a Airlie Beach, vam acomiadar-nos dels companys del Kiana i vam gaudir d'un relax total en un dels millors hotels del poble. I d'allà, vam tornar a Sydney, aquesta vegada per descobrir una mica més a fons la ciutat i celebrar el Nadal "a l'australiana".

Foto: piscina del Coral Sea Resort, a Airlie Beach.