Aniversari a Koh Chang

Mentre tot Catalunya es preparava per la revetlla de Sant Joan, nosaltres fèiem camí cap a una altra illeta del sud-est de Tailàndia, Koh Chang, per celebrar els 31 anyets d'en Gerard.

Per aprofitar més el cap de setmana, vam sortir de Pattaya divendres a la tarda i vam fer nit en un bonic bungalow al centre de Trat (ja teníem ganes de repetir un sopar al mercat!). Des d'allà, dissabte a primera hora vam pujar al ferry, amb cotxe i tot. Davant nostre s'aixecava una illa completament verda per la densa jungla de la part central, envoltada per llargues franges de sorra blanca i amb boirina al capdamunt de les zones més muntanyoses. Impressionant.

Igualment paradisíac era el Kacha Resort: bungalows de luxe (amb jakuzzi i tot!) i piscina a primera línia de mar. Relax total.

Després d'una estona sota un sol de justícia, vam decidir activar-nos i anar a descobrir racons una mica menys turístics; vam enfilar una carretera asfaltada en direcció nord i vam vorejar tota la costa est fins a l'extrem sud de l'illa. Llavors vam intentar endinsar-nos a la selva, però una intensa pluja tropical ens va fer tornar enrere.

Diumenge ens vam llevar amb esperit aventurer. Segons el Lonely Planet, l’anomenada “illa dels elefants” està tan plena de serps com el jardí bíblic, però jo no estava disposada a tornar a casa sense haver vist res més que l’espectacular Had Sai Khao ("platja de sorra blanca"). De totes maneres, vaig decantar-me per una opció més "segura": trekking amb elefants! Esperava que el fet d’endinsar-me a la jungla enfilada sobre el llom d’un elefant canviés la meva perspectiva davant del rèptil, però no ho vaig poder comprovar: quan estàvem a mitja excursió, va començar a ploure a bots i a barrals, de manera que nosaltres vam quedar completament xops i les serps es van amagar soles.
I després d'un bon ruixat, va tornar a sortir el sol (és lo bo que tenen els monzons!): últim banyet a la platja... i cap a buscar el ferry per tornar a casa.

Dilluns, ja a casa, vam acabar de celebrar l'aniversari d'en Gerard. Com que vam anar a sopar en un restaurant del barri d'estil americà (és a dir, molta teca), ens va semblar més addient oblidar-nos del pastís i donar a les espelmes un toc més exòtic.

El regal, una foto emmarcada de Koh Chang.

Viatge al passat: Cambodja.

Aquest mes de juny el vam començar a Cambodja. Aprofitant un pont de quatre dies, vam decidir fer cas a les mil i una recomanacions que havíem rebut i anar a visitar els temples d’Angkor. Quin gran encert, ja ho crec!

Com era d’esperar, Angkor Wat i la resta de meravelles ens van fer posar la pell de gallina. Tots els temples en sí són una gran obra, des de la immensitat d’Angkor fins als minuciosos treballs a la pedra del Banteay Srei, passant per les cares enigmàtiques de Bayon, la piràmide de Pre Rup i els arbres centenaris que cobreixen el temple de Ta Prohm (famós per la pel·lícula Tomb Raider). Però observar aquestes belleses amb la sortida i/o la posta de sol com a fons de pantalla, no té preu.

D’altra banda, tant la gent (encara poc escarmentada pel turisme) com el minúscul trosset de país que vam veure ens van fascinar. Realment va ser com viatjar enrere en el temps: carrers sense asfaltar, bicis i motos (sense retrovisors!) enlloc de cotxes i una població bàsicament rural. Nosaltres, europeus de ciutat, no vam poder evitar sorprendre’ns al veure nenes de 10 anys fent quilòmetres en bici per portar la llenya a casa i nens de la mateixa edat manant el bestiar (si entréssim en guerra, aquesta canalla ens passaria la mà per la cara en quant a supervivència).

Ens vam allotjar en un hotel de luxe al centre de Siem Reap, pagant un preu ridícul per les comoditats de les quals disposàvem. Normalment en tenim prou amb hostals o "guesthouses", però aquesta vegada necessitàvem saber que, després d’hores i hores de caminar sota un sol de justícia, ens esperava una bona dutxa, la piscina i una habitació on realment descansaríem a gust.

En quant a la ciutat, només dir que és vibrant i amb esperit jove i que ens va saber greu no gaudir de més temps per conèixer-la a fons. Qui sap si estem de sort i tenim l’oportunitat de tornar-hi algun dia.