diumenge, 24 de febrer de 2008

Nova Zelanda 1: De les Poor Knights a Kaikoura

23 de febrer de 2008. 22:45h.
Kaikoura Top 10 Holiday Park, Kaikoura, Nova Zelanda.

Això és acollonant. Ja fa vuit dies que voltem per Nova Zelanda i comencem a pensar que ens està agradant una mica massa; si no fos tan lluny de casa, ens plantejaríem seriosament instal·lar-nos aquí! Ens han dit que els millors paisatges són des de Christchurch (a mitja illa sud) cap avall; no ho sé, encara no hi hem arribat, però de moment estem al·lucinant amb tot el que veiem. I quan dic tot, vull dir TOT: el mar, els camps, les muntanyes, el cel, la gent. A cada passa que fem, descobrim un racó que ens captiva tant o més que l'anterior. I així cada dia. La càmera de fotos ja treu fum (no la deixem descansar ni a la carretera!). Com diu en Gerard, aquí tots som "kamacos".

Vam arribar divendres passat, mig atontats després d'un vol d'onze hores. La nostra idea era recórrer bàsicament l'illa sud, però hi havia un parell de punts del nord que no ens volíem deixar perdre: les illes Poor Knights (segons diuen, el lloc preferit de Jacques Cousteau per fer submarinisme) i els guéisers de Rotorua. La immersió a les Poor Knights va ser simplement espectacular, la millor que he fet fins ara (tot i que no vam poder veure cap peix manta, típics de la zona). I els guéisers, juntament amb les aigües sulfuroses i els banys de fang, van fer de la nostra estada a Rotorua uns dies inoblidables.

Foto: Paisatge submarí de les Poor Knights.

Foto: Guéiser Phoutu, Te-Puia, Rotorua.

Foto: Piscina de Xampany, Wai-O-Tapu, Rotorua.

De camí cap a Wellington, on agafaríem el ferry per creuar cap a l'illa sud, vam fer nit al Parc Nacional de Tongariro, des d'on vam poder fer un parell de caminades prou interessants a la falda del cinematogràfic Monte del Destino (del Senyor dels Anells). I d'allà sí, cap a Wellington i avall que fa baixada.

Foto: El famós "Monte del Destino", Parc Nacional de Tongariro.

La primera nit a l'illa sud la vam passar en una badia pràcticament deserta, Cowshed Bay, custodiada per una parella d'ancians adorables. I aquest matí hem continuat fins a Kaikoura, on demà ens portaran a veure balenes a mar obert (esperem que hi hagi sort!). Per cert, la costa de Kaikoura ens ha deixat completament boca-badats, és ESPECTACULAR (jutgeu vosaltres mateixos)!!!

Foto: dia gris a Queen Charlotte's Sounds, de camí a Cowshed Bay.

Foto: tranquil·litat a Cowshed Bay.

Foto: foques banyant-se a Kaikoura.

Foto: albada a Kaikoura.

I la foto estrella: costa de Kaikoura, amb pics de 2000m a primera línia de mar.


dimecres, 6 de febrer de 2008

Quinze dies pel nord de Tailàndia

Des que vam arribar al país, vam posar el nord de Tailàndia com un dels llocs que "s'han de veure abans de tornar a casa". Volíem veure els camps d'arrossars, les ciutats tailandeses més rurals, la tranquil·litat dels seus habitants, les tribus de muntanya; n'havíem vist mil fotografies i ens n'havien explicat centenars d'històries, i no ens ho volíem deixar perdre. I així ho vam fer: vam agafar el cotxe un divendres al vespre, vam passar la nit a Bangkok i l'endemà vam reemprendre el camí cap amunt. En total vam estar 12 dies de ruta, fent un total de 1200km al volant. I, irònicament, el que més ens va captivar del viatge va ser... sí, la visita a Laos. I és que és cert que el nord de Tailàndia és força diferent del sud, però no deixa de ser Tailàndia; al cap d'un any d'estar per aquí, poca cosa hi ha que realment ens pugui sorprendre.

Però comencem pel començament. Primera parada: Sukhothai. El que va ser la primera capital del regne de Siam, als voltants del segle XIII, s’ha convertit en un gran parc històric. Més que les ruïnes en sí (res a veure amb les seves contemporànies d’Angkor, a Cambodja), en destacaríem les immenses figures de Buda, d’una bellesa impactant i que encara avui es conserven pràcticament intactes. Foto: una imatge del Wat Mahathat, al Parc Històric de Sukhothai.

Foto: buda del Wat Si Chum, un dels més fotografiats de la zona.

De Sukhothai vam enfilar carretera amunt fins a Chiang Mai, considerada la segona ciutat més important de Tailàndia (la capital del nord, podríem dir). Els seus principals atractius turístics són els temples i el mercat nocturn ; entendreu que passéssim aquests primers de llarg (no direm que tots siguin iguals, però sí que ja n’hem vist uns quants) i que ens centréssim en les paradetes. Vam descobrir que no sols hi havia un mercat nocturn (diari) sinó que se’n podien trobar a totes hores i per tot el centre de la ciutat i, per sorpresa nostra, amb uns preus de sortida més barats que a Bangkok i infinítament més barats que a Pattaya.

Foto: detall del mercat nocturn de Chiang Mai.

Independentment dels mercats, Chiang Mai és una ciutat amb molta vida. Famosa per les seves escoles de massatge, és un dels destins favorits de milers de joves que vénen cada any a empapar-se de la cultura tailandesa. El casc antic està envoltat per una muralla i una fossa, al més típic estil de l’època medieval i, contràriament al que ens imaginàvem, és prou petit com per recórre’l a peu (o amb tuk-tuk, encara que nosaltres vam preferir evitar-los).

Foto: parada de tuk-tuks.

Des de Chiang Mai vam fer una excursió de mig dia fins al Doi Inthanon, el pic més alt de Tailàndia. Una carretera de corbes i d’un previsible fort desnivell ens va portar fins al capdamunt de la muntanya, on vam gaudir d’unes vistes espectaculars de les valls veïnes i d’un agradable passeig per una zona d’abundant vegetació i ocells autòctons. Tampoc ens vam perdre les dues estupes que van construir a només 4 km del cim, en motiu dels 60ès aniversaris del rei i de la reina, respectivament. Val a dir que són dues construccions molt sòbries, del més elegant que hem vist fins ara i envoltades d’uns jardins preciosos.
Ja de baixada, vam passar per les tres cascades que adornen el pic, cada una igual o més impressionant que l’anterior.

Foto: estupa dedicada a Sa Majestat el Rei de Tailàndia, al Doi Inthanon.

Foto: en Gerard davant del punt més alt del país, a 2565m.

De Chiang Mai vam continuar conduint cap a l’extrem nord del país, al fronterer poble de Mae Sai. Tenint encara en ment l’entranyable Sanghklaburi, Mae Sai ens va suposar una profunda decepció; lluny de l’ambient rural que ens esperàvem, ens vam trobar envoltats d’autocars de xinos, hotels pressuntuosos de discutible qualitat i un control policial que venia visats a Birmània. Veient aquest panorama, vam concloure que la millor manera d’aprofitar el dia seria fer precisament això, traspassar la frontera. I així ho vam fer: 2000 baht, mitja hora de cua, quatre passes... i ja estàvem envoltats de birmans que ens oferien de tot i més. Va ser divertit fer de « guiris » i visitar un parell de temples a cavall d’un tuk-tuk, per acabar comprant els típics pareos masculins al mercat del poble, mentre intentàvem convèncer als venedors que ni fumem ni… no, no necessitem viagra. Foto: permís d'entrada a Myanmar (dedicat a l'Hugo).

Foto: nen birmà demanant caritat al mercat de la frontera (es va guanyar una moneda a canvi d'aquesta foto).

Foto: vista nocturna d'una estupa birmana de Tachileik, el poble fronterer.

Molt a prop de Mae Sai hi ha l’anomenat Triangle d’Or, que no és res més que un punt on els rius Ruak i Mekhong formen una barrera natural entre les terres tailandeses, laosianes i birmanes. Des d’allà no ens vam poder estar d’encarregar una excursió a Laos; només hi podríem passar una nit, de manera que no tindríem temps d’arribar-nos a l’encisadora Laem Prabang, però no hi havia res que ens retingués a Tailàndia i ens feia gràcia navegar pel Mekhong.

Foto: des de Tailàndia, vistes de Myanmar (a l'esquerra) i Laos (a la dreta).

Foto: autòctons navegant pel Mekhong, al cantó de Laos.

L’excursió amb barca va ser relaxant, si bé excessivament llarga (3 hores!) i contra un vent que ens va deixar congelats. Però va valer la pena. A l’altra banda del riu, la vila de Huay Xai va resultar ser un lloc de pas per comerciants thais, laosians i xinesos, així com el punt de partida de les principals rutes turístiques pel país. La mestressa de l’hostal BAP, on ens allotjàvem, ens va obsequiar amb una primera impressió bastant fiable de la gent d’allà: molt amable, somrient, amb una tranquil·litat encomanadissa i encara sense l’ambició i l’astúcia dels tailandesos.

Foto: punt d'immigració a l'entrada de Laos, al poble de Houay Xai.

Foto: exemple d'una casa d'estil laosià.

A la tarda vam llogar un tuk-tuk perquè ens portés fins a una de les moltes tribus d’ètnies que hi ha per aquella zona. Vam visitar un poblat de “Lao Huay”, un grup que es caracteritza per vestir de blau. Una família molt amable ens va obrir casa seva, mentre ens ensenyaven com fabricaven els seus propis vestits i com assecaven fulles de bambú per fer-ne llibretes pels nens de l’escola (que, per cert, hi anaven des de fins a 2km de distància, la majoria d’ells a peu). Foto: dona de la tribu fent teles de cotó.

Foto: un dels nens de la família.

De tornada vam parar a la fàbrica de whisky: una sèrie de destil·ladores que treballaven a partir d'arròs i que eren "controlades" per una colla de joves, contents de poder tastar l'alcohol com a part del seu ofici (no fos cas que els sortís dolent i el posessin a vendre!).

Foto: noi controlant la producció de whisky laosià.

Vam acabar sopant amb una parella de neoyorquins que vam conèixer al mateix hostal. Ell, que acabava de titular-se com a infermer, ens va explicar les comoditats de la seva feina a Nova York (temptador, i tant!) mentre saborejàvem unes cerveses Lao (sens dubte, la millor de tota Àsia).

Foto: la Qing, en Jeff i nosaltres, fent la cerveseta.

I poca cosa més tenim per explicar d’aquest viatge. L’endemà vam tornar a creuar la frontera, per desfer l’autopista fins a Chiang Mai; parada tècnica per recarregar les piles, i altre cop carretera i manta fins a Pattaya, on vam passar un cap de setmana d’allò més tranquil a prop de la platja.