dimecres, 12 de desembre de 2007

Visites 9: els pares vénen! (ara els meus)

Ja han vingut! Finalment els meus pares han pogut fer una escapadeta a Tailàndia, tot aprofitant el pont de la Puríssima; mentre molta gent anava a la muntanya en busca del fred, ells venien cap aquí per trobar-se amb el bon temps i el seu fill i la parella.

Com que teníem uns dies de festa per celebrar l'aniversari del rei, els vàrem muntar un circuït asiàtic. Vàrem començar, igual que amb els pares de l'Erika, per una visita al mercat flotant i al famós pont sobre el riu kwai. De fet vàrem incloure aquests dos punts a la nostra ruta a petició del meu pare, pels vols del mes de març!

El mercat flotant va ser objecte d'opinions ben dispars: tant l'Erika com jo el trobem bonic però turístic (no deixa de ser un mercat flotant, és cert, però de souvenirs); el meu pare, després de la decepció inicial per la qual ja el vàrem prevenir, va estar encantat amb l'experiència i no es va poder estar de comprar alguna que altre quincalla; i la meva mare, en canvi, no va disfrutar gaire de l'aigua pudenta i els mosquits pul·lulant per una barqueta que es movia en excés.Foto: en Marià amb el seu souvenir al cap .

Respecte el riu Kwai, el seu pont i la província de Kanchanaburi en general, vam coincidir tots quatre en considerar-ho un lloc magnífic, ple d'història i amb uns paisatges verds espectaculars. Vam poder veure el tren fent el seu recorregut habitual pel mig del pont (sí, sí, encara funciona) i tota la preparació de llums i focs artificials per la nit següent, per recordar l'aniversari del seu bombardeig per part de les tropes aliades. Foto: la família al Pont.

Després del primer concate amb les terres tailandeses, vàrem marxar cap a la Xina! Bé, a la Xina "no Xina", és a dir, a les regions independents de Macau i Hong Kong.

A Honk Kong vàrem disfrutar de les modernitats d'una gran metròpolis, l'espectacularitat de les seves vistes i el magnífic horitzó de gratacels mundialment conegut. Si bé a tots ens va agradar per igual la ciutat, cadascú tenia opinons diferents respecte el menjar cantonès: mentre el meu pare insistia i es deleitava en degustar les delicioses sopes de noodles a les paradetes de carrer, la meva mare preferia els restaurants més occidentals, de manera que fèiem un dinar i un sopar a cada lloc.Foto: HK als seus peus.

Foto: en Marià i l'Erika davant l'"skyline" de Hong Kong.

Foto: dinant en un restaurant de carrer.

Macau va ser el nostre punt "d'unió", és a dir, la ciutat d'on TOTS en vàrem sortir encantats. Com ja hem comentat anteriorment al blog, a l'Erika i a mi ens recorda bastant a Olot (i ens encanta), mentre que els meus pares tenien la sensació d'haver tornat a Lisboa (ciutat on varen fer el viatge de noces).

Foto: els meus pares en un dels carrerons de Macau.

A Macau s'hi repirava un ambient nadalenc molt emotiu. Vam disfrutar dels seus carrerons, la seva part moderna, la cultura xinesa en un decorat mediterrani, l'espectacularitat dels seus casinos i, com no, el menjar: el nostre preferit, un bon arròs amb bacallà al que ens van convidar els meus pares per celebrar el seu aniversari de casament.

Foto: arbre de Nadal a Macau.

A diferència de quan vam venir amb la meva cosina, aquesta vegada vàrem aprofitar per pujar a la torre de Macau, des d'on vàrem gaudir d'una nova perspectiva de la ciutat (a vista d'ocell). Com anècdota, diré que ens vam allotjar al Ritz (un ofertón d'internet) i com a consqüència d'una errada en la reserva ens van haver de donar "suites"! Espectaculars!

Foto: Vista dels casinos des de la Torre de Macau.

Després del viatget per la Xina vàrem tornar a Tailàndia. Un dia i mig de descans a Pattaya, que ells tres van aprofitar per anar a la platja, visitar un temple xinès (bona part de la població tailandesa té antecedents xinesos) i fer quatre compres, i cap a Bangkok.
Foto: de visita al temple xinès.
Bangkok és una ciutat fascinant per mi i agobiant per l'Erika, però que va encantar als meus pares. Van quedar embadalits amb els seus temples i les casetes tradicionals (la casa-museu de Jim Thompson, com a màxim exponent) i amb la infinitat de mercats i bazaars, tant diürns com nocturns (aquests últims, amb més acceptació degut a la baixada de temperatures). Ah, i no ens oblidem del parc de Lumphini, on vam poder aïllar-nos durant una estona de tot el caos i la contaminació del centre de la ciutat.Foto: en Marià al cim del Wat Arun.

Foto: als peus del Buda gegant, Wat Pho.

Foto: tot descansant a Lumphini Park.
A Bangkok, per fi, vàrem trobar el restaurant ideal, un lloc on tots menjàvem a gust, tant que la mama va demanar per repetir: el "nostre" Japo-Thai, és a dir, un restaurant Thai portat per un Japo (ja sabeu, "fusió" en diuen).

Foto: Res com un bon menjar al Japo-Thai.

Un cop tot això vist, van agafar el vol de tornada a casa, no sense deixar de repetir que ens estaran esperant amb ànsia i transmetre'ns el mateix missatge de part dels pares de l'Erika.

dimarts, 27 de novembre de 2007

Un Bangkok alternatiu

El darrer cap de setmana vam tornar a Bangkok, però no per visitar els temples ni per anar de compres, sinó per anar al teatre. Representaven ni més ni menys que Cats, un dels musicals més famosos de la nostra època.

La veritat és que va ser tota una experiència. Just abans de tancar els llums per donar pas a la funció, van començar a sonar les primeres notes d'una melodia que van fer que TOTHOM es posés de peu a l'instant, com si de sobte els haguessin punxat a tots el cul amb una agulla. Nosaltres els vam imitar, és clar; era l'himne de Tailàndia. Vam estar uns minuts quiets com estaquirots, mirant endavant i sense obrir boca, fins que va haver sonat l'última nota. Després sí: llums fora i amunt el teló!
Foto: escenari del teatre Muan Thai Rachadalai, a punt per rebre els gats.

L'obra ens va agradar. Potser n'esperàvem una mica més, però si no en vam sortir encantats va ser en part per les dificultats que teníem en seguir el fil de la història (el nostre nivell d'anglès no era prou elevat i els subtítols en thai no ens ajudaven gaire). De totes maneres, cal reconèixer que la posada en escena era espectacular, el vestuari insuperable i les cançons prou animades.


Acabada la representació, vam sortir corrents cap al port, per intentar veure el fi de festa del Loi Krathong. Es tracta d'un festival d'origen hindú que se celebra un cop l'any a tot Tailàndia i que consisteix en comprar o construir una petita balsa ("krathong") decorada amb fulles de plataner, flors i barres d'encens i fer-la navegar ("loi", en tailandès) riu avall, amb un doble simbolisme: la renúncia i superació dels rencors i punt febles de cadascú, per tal de començar una nova vida sense ells, i l'agraïment a la deesa de l'aigüa que, diu la creença, els portarà bona sort. Segons la premsa local, es tracta de la nit més romàntica de l'any, on totes les parelles i famílies senceres es reuneixen al voltant del riu per deixar anar el seu "krathong". Nosaltres vam arribar tard, però encara vam ser a temps de fer la nostra petita contribució a la festa (no explicarem que el "krathong" de la foto va llençar-se amb tanta energia a l'aigua que va caure de cap per avall, apagant-se així l'encens i probablement tota la bona ventura que duia). Foto: l'Erika deixant anar el seu "Krathong" al riu Chao Praya de Bangkok.

La resta de cap de setmana ens va servir per descobrir dos grans oasis enmig de la caòtica capital tailandesa. El primer, el parc de Lumphini. El segon, la casa que s'ha llogat el nostre company manlleuenc; ningú diria que està a tocar d'un dels principals carrers de Bangkok, Sukhumvit, a cinc minuts de l'skytrain i a deu de l'autopista. No ens ho va haver de dir dues vegades, que ja ens tenia en remull a la piscina i compartint dinar al seu jardí. Si això també és Bangkok, la nostra opinió de la ciutat acaba de guanyar molts punts!

Foto: vistes generals de Lumphini Park.

Foto: la casa on viu en Jaume, d'estil típicament tailandès... però amb piscina.

dimecres, 21 de novembre de 2007

Estrenem l'hivern a Koh Samet!!

Sí, estem a novembre i som a Tailàndia: ja és hivern! S'han acabat les jornades asfixiants i els xàfecs tropicals. Entrem a l'època seca, la del fred, de 28 graus i baixant... fins a 23º?

Tal com quan vàrem arribar, a finals de l'hivern passat, hem començat a anar a les illes properes per aprofitar el bon temps (és a dir, el sol agradable que et permet posar-te moreno i gaudir de la platja sense cremar-te als cinc minuts). I què millor per començar que Koh Samet, una preciositat d'illa, a uns 100 Km de casa i 35 min de ferry, on un no té més remei que desplaçar-se a peu o amb el ja clàssic pick-up (recordeu les historietes del principi). Està considerada parc nacional i és un dels destins preferits dels tailandesos que viuen a Bangkok (són pràcticament els únics que comencen a aprendre a gaudir de la platja). Com dèiem, doncs, aquests dos últims caps de setmana hem aprofitat per fer-hi cap, el primer com a parella i el segon amb un company de feina (holandès, no cal ni dir-ho).

Després de repassar el mapa de punta a punta, ens vam decidir per Ao Vongduern, la primera platja que vàrem trepitjar i, al nostre entendre, de "lo milloret" de l'illa.

Foto: Ao Vongduern.

Foto: en Daniel en un gronxador de la platja.

Els matins els passàvem tumbats a la sorra, sense fer res més que gaudir del paisatge i del mar. I a les tardes sempre acabàvem fent alguna excursioneta, o bé caminant fins la propera platja, Ao Thian, o bé en llanxa ràpida per fer snorkelling als punts més recomanats de Koh Samet.

Foto: provant la nova càmera submarina.

Ao Thian és on es trobava el nostre amic Daniel, a 5 minuts d’Ao Vongduern. És una platja paradisíaca, molt tranquil·la (poca gent baixa tant al sud) i té un moll de fusta que li dóna un toc romàntic. De fet, és la segona platja d’aquesta illa que vam visitar ara fa deu mesos i també hi haguéssim tornat si la noia de recepció no ens hagués dit que ho tenia tot reservat (no era cert, però en aquell moment no tenia ganes de treballar massa).Foto: Ao Thian.

Foto: fent una cerveseta per esperar el sopar, a Ao Thian.

Foto: moll de fusta al sud d'Ao Thian, on la platja ja canvia de nom.

Una altra excursió que vam aprofitar per fer va ser creuar l’illa d’est a oest per poder veure la posta de sol. És una pràctica força habitual allà i hi ha diversos cartellets que t’indiquen el camí, amb un sol dibuixat i la paraula “sunset”, de manera que nosaltres ens esperàvem trobar-hi una terrasseta amb un bar on poder prendre alguna cosa, o si més no una platjeta per veure l’espectacle en remull. Quin desengany en veure que no hi havia res més que roques, massa elevades per tirar-se a l’aigua. De totes maneres, i tot i els núvols que formaven una capa impenetrable just sobre la línia de l’horitzó, la posta de sol va ser preciosa.
Foto: posta de sol a Koh Samet.

Els vespres ens deixàvem caure sempre al mateix restaurant de platja, on nosaltres mateixos ens triàvem el peix, ens el pesaven, cap a la barbacoa i de dret a la panxa! Tant el peix com el marisc, i fins i tot la carn, eren una delícia i els preus eren realment escandalosos (no us direm ni què vàrem menjar ni quant en vam pagar, perquè fa vergonya i tot!).
Foto: en Gerard triant el marisc, sota la supervisió del cambrer (o hauríem de dir cambrera?).

I per pair el sopar, què millor que una bona butaca o un coixinet a peu de platja, on disfrutar del beure i de la tranquil·litat nocturna.

Foto: cocktail a la platja de Vongduern.

Han estat dos caps de setmana de relax i “platjing” (platja + panxing), amb molt de sol, aigües cristal·lines com feia mesos que no vèiem i gambes i gambetes per parar un tren. Certament, d’aquí al paradís només hi ha un pas.
Foto: relax a Ao Thian.

dimecres, 14 de novembre de 2007

"No good"

Vet aquí una anècdota que reflexa perfectament la manera de pensar dels tailandesos "de carrer".

L'altre dia, quan carregàvem el cotxe per anar a passar el cap de setmana a Bangkok, ens vam adonar que teníem un clau en una roda. Segurament havíem fet molts quilòmetres amb allò clavat i encara en podíem fer molts més, però vam preferir extremar les precaucions. Feia calor, estàvem nets i dutxats i se'ns començava a fer tard, així que vam decidir anar a la nostra gasolinera habitual, on ja ens coneixen i ens tracten la mar de bé, perquè ens ajudessin a canviar la roda.
Així doncs, vam arribar a la benzinera, vam omplir el dipòsit, vam pagar i després, mig en tailandès, mig en anglès i mig en signes, li vam ensenyar el clau al noi i li vam demanar si podia ajudar-nos. Va acceptar de seguida. Fins i tot va rebutjar les nostres eines (ni tan sols ens va deixar treure la roda de recanvi del cotxe). Es va ajupir, es va estar mirant la roda, va intentar moure el clau, ens va deixar sols un moment... i va tornar amb un somriure de triomf i unes estenalles. Aquí nosaltres dos ens vam mirar, incrèduls, però no ens vam atrevir a fer res més que callar i observar (ho havia de descobrir ell sol, no?). I sí, es va tornar a ajupir... i va treure el clau!!! La cara que va posar després, en veure que la roda es desinflava, no té preu. Es va atabalar, va tapar el forat amb el seu dit índex i ens va mirar amb cara de preocupació: "no good!" Davant d'això, l'únic que vam poder fer va ser riure (i què esperaves???!!). Llavors ens va assenyalar el taller de darrera la benzinera, on per un mòdic preu de 2 euros ens van reparar la roda punxada.

Una altra anècdota d'aquest estil va tenir lloc fa uns dies en un dels despatxos de Purac. Resulta que un treballador (holandès) es va queixar perquè hi havien goteres i el despatx se li omplia d'aigua. Endevineu quina va ser la solució? Construir un desaigua!!!!

D'exemples com aquests, en podríem posar mil més. I és que els thais són així. Quin és el problema, un clau? Doncs el trec. Que t'entra aigua? Doncs fem que surti. Són incapaços de pensar més enllà, no preveuen les conseqüències, no relacionen causa - efecte. Però com diuen aquí, "mai pen rai" (cap problema)! I que no hi falti el somriure.

divendres, 9 de novembre de 2007

"1st of November: Start Up" (ja la tenim aquí)

Sí sí sí, ja la tenim aquí (a Tailàndia). 3 anys de patiment per molts companys, 9 mesos per mi i especialment unes últimes 3 setmanes estressants, asfixiants i molt molt molt dures (ara ho puc dir, mai he patit tant i he dormit tant poc).

Foto: Purac Thailand.

Contra pronòstic dels pessimistes, ja tenim una fàbrica d'Àcid Làctic i un petit bonus (esperem que no l'últim). El dia 1 de Novembre vàrem començar a produir, motiu pel qual vàrem fer una petita festeta, sols pels empleats, amb una mica de pastís, una samarreta commemorativa i les felicitacions pertinents per part de la direcció.

Fotos: el pastís i la samarreta del gran dia.

Tot i així la festa grossa va ser el 6 de novembre, quan el "jefe jefe" va venir a supervisar la primera remesa de producte. Caram quina festa!....festassa!!

Vàrem col·locar els jefes en elefant qual cap de tropes i tots amb les banderoles (holandeses i thais) desfilant per la fàbrica.

Fotos: desfilada inaugural.

Aquí un recull de fotos. Els moments a destacar són l'entrega majestuosa del bonus i els particulars "toros" que es fan servir aquí per carregar els camions!

Foto: Els elefants entreguen el xec al director

Foto: "toro" Thai per carregar el producte

Foto: Tots!
Foto: Finances

dimarts, 30 d’octubre de 2007

Visites 8: l'Olot, les Vegas i el New York asiàtics

La setmana passada vam tenir uns dies de festa, en motiu de la commemoració de la mort del rei Chulalongkorn (també conegut com a Rama V). Va ser un dels sobirans més importants que han regnat a Tailàndia, que es va guanyar la devoció de tot el poble en abolir l’esclavatge i dur a terme grans projectes com la formació de ministeris, la construcció de ferrocarrils o l’establiment de serveis postals. Actualment els tailandesos encara creuen que respectar el rei Chulalongkorn els portarà bona fortuna i és per això que dediquen aquest dia a les ofrenes (si més no en teoria). De totes maneres, una vegada més, per nosaltres no deixa de ser un dia més de festa i, per tant, una nova oportunitat de veure món.

En aquest cas ho vam aprofitar per visitar una petita part de Xina: vam volar fins a Macau, on vam passar la primera nit, i des d’allà vam agafar un ferry fins a Hong Kong (tot plegat, molt més barat que anar directament a HK). Ens acompanyava la Mònica, una cosina d’en Gerard que ens havia vingut a veure.

Macau és una regió formada per una península que li dóna nom i dues illetes, Taipa i Coloane, unides entre elles per un istme artificial. Tot i pertànyer actualment a la Xina, fins l’any 1999 va ser colònia portuguesa, de manera que s’hi respira una barreja de cultures molt interessant.

El primer que vam fer en arribar allà va ser anar a passejar pel casc antic. En Gerard no s’atrevia a dir-ho, però de seguida em va donar la raó: teníem la sensació d’estar a Olot!!! Sí, sabem que sona del tot surrealista (un Olot amb gust xino-portuguès??!!!), però aquells carrerons ens van provocar un fort sentiment de nostàlgia vers la Garrotxa que ens va agafar a tots dos per sorpresa.


Foto: Largo do Senado, la plaça principal de Macau.

Foto: l'Erika en un dels carrerons que donen a la plaça.


Des de fora només es veu brutícia i deixadesa, però un cop dins Macau és encantador. Els carrers estan plens de botiguetes, especialment pastisseries on ofereixen les dues especialitats de la regió: trossos de carn assecada (que no ens vam ni atrevir a tastar) i unes pastes d'ametlla molt semblants als nostres polvorons de Nadal. Com a curiositat, hem de destacar que, tot i el bon temps (i ser a Xina, no ho oblidem), vam trobar un venedor de castanyes!!! No ens en vam poder estar...
Foto: una de les milers pastisseries de Macau. En primer pla, les pastes d'ametlla; a la dreta, la carn.

Foto: Castanyada a Macau.

Ens va impactar l'església de Sant Dominich, de façana groga i amb les portes i finestres d'un color verd pujat, i amb l'interior blanc i d'un groc molt pàlid que li donava molta llum. També vam passar per les ruïnes de St. Paul (parada obligada en qualsevol visita a Macau) i vam acabar la ruta passejant pel parc de la fortalesa del Mont Fort. Foto: església de Sant Dominich.

Foto: els dos cosins fent-se un lloc entre els turistes davant les ruïnes de St. Paul. Al fons a la dreta, el parc del Mont Fort.

Cap al vespre ens vam acostar al port, on ens vam fer quatre fotos davant del temple A-Ma (totalment il·luminat, maquíssim) i vam sopar a probablement el millor restaurant portuguès del poble, l'A Lorchas. Mmmmmm.... arròs amb bacallà!!!! Quina delícia!!!

L'endemà, de camí cap al ferry i ja amb la maleta a l'esquena, vam caminar per una altra part de Macau, completament diferent a la que havíem vist fins llavors: vam passar per tota la zona més moderna, amb els edificis més alts i els famosos casinos que tanta riquesa han aportat a la ciutat. No anàvem vestits per l'ocasió (ni de bon tros), així que vam passar de llarg i vam arribar al moll. Des d'allà, el ferry cap a Hong Kong, a començar la segona part del viatge.
Foto: Casino Lisboa.

Hong Kong és l'altra (a més de Macau) Regió Administrativa Especial de la Xina. Està formada per l'illa de Hong Kong, la península de Kowloon (connectada a l'illa per metro i transport marítim) i els anomenats Nous Territoris, que inclouen Lantau i altres illetes. Fins l'any 1997 va ser colònia del Regne Unit, de manera que és ben fàcil veure'n la influència anglesa (per posar un exemple típic, condueixen per l'esquerra).

La primera impressió que ens vam endur dels hongkonians no va ser gens bona. No trobàvem l'hostal que teníem encarregat i ningú semblava voler ajudar-nos, al contrari. Llavors ens vam adonar que estava amagat dins d'un bloc de pisos, els habitants del qual no en volien saber res i feien els possibles per allunyar els turistes.

Estàvem a Causeway Bay, la zona de referència per a les compres "de marca" i on es veia el turisme més "pijo". No obstant, va ser precisament en aquest barri on vam aprendre que era habitual compartir taula als restaurants, amb qui fos, per tal d'aprofitar l'espai i el temps al màxim.

Durant els tres dies que vam estar allà, vam recórrer bona part de l'illa, gràcies al gran ventall d'oferta de transport públic: podies agafar des del clàssic tramvia (molt econòmic, per la gent de classe baixa) fins a autobusos amb aire condicionat, el metro (bastant més car) o tota classe de ferries per anar i tornar de la península.

Foto: tramvia a Causeway Bay.

Un tramvia especial (és a dir, turístic) ens va portar fins al capdamunt del turó més alt de Hong Kong, a 552m. Allà dalt no hi havia res més que un negoci muntat al voltant d'un mirador, però les vistes eren realment impressionants. Ningú posava en dubte que ens trobéssim davant del New York asiàtic (segons les estadístiques, Hong Kong és la segona ciutat del món amb més gratacels, darrera la capital nordamericana).
Foto: vistes de Hong Kong des del Peak. Al fons, la península de Kowloon.

A la falda del Peak hi ha el Hong Kong Park, conegut per estar dissenyat i construït de manera que sembli de tot menys natural: hi ha un llac artificial amb un sortidor al mig, una reserva d'aus i fins i tot una cascada. Però tot i així és agradable passejar-hi, aprofitant per fer exercici o, simplement, per passar l'estona. Darrera del parc s'alça la catedral de Sant John, que dóna un toc colonial a la ciutat.
Foto: el llac del Hong Kong Park.

Un dels barris més encantadors de Hong Kong és el Soho. És una zona molt dreta, a la part baixa del Peak, on l'any 1993 van construir una sèrie d'escales mecàniques per facilitar la vida als seus habitants i evitar embussos a les hores punta. A banda i banda de les escales, hi ha mil bars amb terrassetes on prendre el te o fer la cervesa, així com petits comerços de ceràmica i coses per la llar i, com no, paradetes de carrer amb tota mena de roba i accessoris. De totes maneres, és una zona bastant tranquil·la. Res comparat amb la península de Kowloon, amb les seves botigues d'informàtica i fotografia i els mercats nocturns que atrauen residents i turistes a parts iguals.

Foto: compres nocturnes a Kowloon.

I si bé el Soho té un cert encant, el port de Hong Kong i sobretot de Kowloon està ple de romanticisme. Allà hi podíem passar hores, simplement observant "l'skyline" de la ciutat des de l'altra banda del mar, o a bord d'un "vaixell pirata" de luxe, fent una ruta per la costa amb un granissat a la mà. Quin relax!

Foto: la parelleta al port de Kowloon, amb l'illa de Hong Kong al fons.

Com a curiositat, dir-vos que vam aprofitar un dels dies que estàvem allà per dinar al que els experts consideren el millor restaurant cantonès del món. Hem de confessar, no obstant, que a nosaltres dos no ens va convèncer gens això de menjar el que semblava un ou podrit (l'ou del mil·lenni, que en diuen) i altres delícies a l'estil d'un Ferran Adrià asiàtic.

Nota: igual que en el cas de la rata, ens reservem la foto de l'ou per la nostra col·lecció particular, per evitar ferir sensibilitats.

De tornada a casa, vam tornar a passar per Macau. Vam caminar una estona pel casc antic (un altre cop), vam dinar en un restaurant brasileny (quina freijoalada més bona!!!!) i vam anar fins a la Torre de Macau, que és una còpia bastant idèntica de la que hi ha a Auckland. Des d'allà, un taxi ens va acompanyar a l'aeroport, on vam agafar l'avió fins a Suvarnabhumi. No vam arribar a casa fins a quarts de dues de la matinada, cansats i morts de son. Per sort l'endemà era dia de descans... per les noies.
Foto: la Mònica davant la Torre de Macau.

Divendres, amb les forces recuperades i la maleta feta de nou, ens en vam anar a Bangkok a fer la nostra "ruta turística habitual". Com a novetat, aquesta vegada vam sopar al bazaar nocturn de Lumphini, gaudint de música en directe i d'unes gambes al pebre negre insuperables.

Dos dies més tard ens acomiadàvem de la Mònica, que continuaria el seu tour asiàtic per Singapur i KL abans de tornar-se'n a Barcelona.