Aquesta setmana hem tornat a tenir convidats. De fet, va ser només un... i se'ns va presentar sense permís, de manera que vam decidir fer-lo fora.
Resulta que un dia, al despertar-nos, vam trobar una galeta rosegada sobre el marbre de la cuina. La capsa corresponent havia estat oberta amb molt mala traça, però la resta del pis estava exactament igual com l'havíem deixat la nit abans, així que el primer que se'ns va acudir va ser acusar-nos mútuament de sonàmbuls. I ens vam oblidar del tema... fins que l'endemà al matí vam trobar una altra galeta, aquesta vegada al bany i acompanyada d'un bon tou de paper de vàter esmicolat. Aquí ja vam començar a veure fantasmes i vam decidir llençar les Digestive i no comprar-ne mai més; fos el que fos el que ens venia a veure, ens havia quedat clar que li agradaven les nostres galetes (que, per cert, són extramadament dolces).
Però la història es va repetir un dia més. Aquesta vegada, el nostre "amic" havia escollit la xocolata en pols. I llavors sí que vam dir prou. Vam trucar l'amo del pis, que ens va prendre per bojos perquè no podia ser de cap manera que tinguéssim un rosegador en un vuitè pis, però tot i així ens va portar verí i una trampa que consistia en una safata plena de cola; havíem de posar-hi menjar i esperar que la bèstia tingués gana. En paraules seves, si teníem un animal a casa, les possibilitats d'atrapar-lo amb allò eren "d'un mil per cent".
I així ho vam fer: una mica acollonits, vam col·locar la safata al terra de la cuina, amb un sobre de sucre i un bon tros de xocolata i ens en vam anar a dormir. Encara no havia passat una hora, que ens va despertar un soroll metàl·lic. I llavors el vam descobrir: enganxat a la trampa hi havia un ratolí d'un pam de llarg! 
Tant en Gerard com jo tenim un "respecte" excessiu per determinats animals, de manera que ens vam estar cinc minuts palplantats intentant decidir què en fèiem. I només se'ns va acudir una solució: avisar el guàrdia de l'edifici. El vam fer entrar, li vam ensenyar el ratolí i li vam donar un pal d'escombra i una capsa de sabates. Ell tampoc semblava passar-ho gaire bé, però va saber rematar la feina. Llavors ens vam quedar tots molt més tranquils; nosaltres, per haver trobat i eliminat el ratolí que ens visitava cada nit i el guàrdia... per haver rebut una propina que li assegurava menjar i bona vida fins a final de mes!
Diumenge, de tornada a Pattaya, vam passar pel mercat flotant de Damnoen Saduak. Fa més de vint anys que aquest mercat no és res més que una gran atracció turística, però tot i així té el seu encant. Vam llogar una barqueta i ens van passejar per una colla de canals envoltats de paradetes de "souvenirs" i venedors que reclamaven la nostra atenció. No vam ser gaire bons clients, tot sigui dit, però sí que vam marxar d'allà amb un tastet de menjar thai i un parell de barrets típics de les àrees més rurals de Tailàndia.
La resta de dies vam voltar per Pattaya. Vam començar agafant un “sawngthaew” (mal anomenat tuk-tuk) fins al centre de la ciutat. Allà vam regatejar per aconseguir un parell de rellotges falsos, vam visitar un dels molts temples que hi ha per aquí, ens vam relaxar en un mirador sobre la platja i fins i tot ens vam deixar fer un massatge tailandès. Per acabar, una visita al Sanctuary of Truth, un temple fet exclusivament de fusta conegut per les seves mil i una figures tallades a mà que simbolitzen la visió del Cel i la Terra segons la filosofia oriental.
Phi Phi és un grup de dues illes: Phi Phi Don, on vam estar allotjats, i Phi Phi Leh, un parc natural encara del tot verge on no és permès pernoctar. Una i altra són grans roques cobertes de vegetació en mig del mar i envoltades de sorra; això fa que els paisatges siguin impressionants i sorprenents. Us direm que tot i ser l'illa més turística que hem visitat fins ara, és també una de les mes maques.
No hi ha carreteres ni cotxes a Phi Phi, així que sols hi ha dues maneres de desplaçar-se per l'illa: caminant o amb la típica barqueta del país, el que en anglès en diuen "long-tail boat" (barca de popa llarga).
Vàrem anar un parell de matins a Phi Phi Leh, a Maya Bay ("La Playa"). És un indret paradisíac; estàs en una platja envoltada de roques i muntanyes, amb uns penyasegats impactants i una aigua verda i blava que talla la respiració. Però crec que no us estem dient res de nou, ja que a tots ens va caure la baba al veure la pel·lícula.
Vàrem aprofitar els dies al màxim, llevant-nos a trenc d'alba i anant al llocs abans que ningú; d'aquesta manera vam poder gaudir dels paisatges sols acompanyats per la natura (no us podeu ni imaginar les legions i legions de japonesos que treien el cap a mig matí).
No ens va fer gaire bon temps, però sí el suficient com per broncejar-nos i iniciar-nos en el buceig. Hem de confessar que la primera vegada que vam enfonsar el cap sota l'aigua, amb les ulleres i el tub, ho vam trobar bastant claustrofòbic, però de seguida vam tenir la nostra recompensa: una infinitat de coralls i peixos de colors se'ns van aparèixer davant nostre com per art de màgia. Simplement espectacular. 
El regal, una foto emmarcada de Koh Chang.
En Gerard va venir a buscar-nos a mitja setmana, aprofitant el viatge per passar per l'ambaixada a renovar-se el passaport. I, casualitats de la vida, allà vam conèixer la Fiona, una escocesa propietària d'uns bungalows situats a l'illa on anàvem el cap de setmana següent.
Ja a les portes del cap de setmana, vam enfilar-nos al cotxe i vinga a fer quilòmetres, aquesta vegada en direcció oest. Vam fer nit a Phetchaburi, en un hostal de mala mort amb uns matalassos prou còmodes, i vam continuar baixant fins a Chumphon. Per cert, vam fer els 800km de camí sota una tempesta de llamps i trons i una pluja cada vegada més intensa. 
És cert que ens va ploure molt, moltíssim. El que havien de ser uns dies de relax total a les platges paradisíaques del sud de Tailàndia, es van convertir en una setmana de pluja intensa i continuada, nit i dia, com mai s’havia vist abans en aquesta regió (no sembla cosa dels monzons sinó més aviat del canvi climàtic). Així doncs, vam acabar passant les hores jugant a l’UNO amb aquell parell d’australians que, com nosaltres, s’havien vist obligats a substituir l’excursionisme per l’illa en llargues estones al bar.
