Hora de tornar a casa: fent balanç

23 de març de 2008. 22h.

Hotel Royal Benja, Bangkok.

Última nit a Tailàndia. M'agradaria escriure una carta de comiat, per tancar aquest cicle, ... però se'm fa estrany perquè em costa de creure que realment estiguem "tancant un cicle". Igual que en Gerard, sóc molt conscient que demà volem cap a Barcelona, però encara no he assimilat que no tornarem a Pattaya. I és que es fa difícil renunciar a la gent que hem conegut aquí, als companys de Purac, a la colla de submarinisme, a la platja, als viatges i, en resum, a la bona vida que ens hem pogut permetre pel fet de ser expatriats.

Foto: comença el cicle, a l'aeroport del Prat (Bcn)...

Foto: ...i s'acaba, empaquetant els trastos del pis de Pattaya.

De totes maneres, també és cert que una part de nosaltres té ganes de tornar a casa. Si bé és molt probable que d'aquí un parell de mesos estiguem insuportables i busquem desesperadament la manera de tornar al sud-est asiàtic, ara com a ara creiem que ja va essent hora de retrobar-nos amb la família (mai havia estat tan temps sense veure'ls!!), de tornar a quedar amb els amics i, en el meu cas, de buscar feina.

Hem passat aquestes últimes setmanes acomiadant-nos de tothom. No cal dir que hi ha hagut moments tristos i molt emotius, però també petites festes i alguna que altra borratxera. En qualsevol cas, no hem parat de rebre regals i infinites mostres d'afecte. Des d'aquí volem donar les gràcies a tots; sabeu que teniu dos amics a Barcelona, pel que faci falta.

Fotos: sopar de comiat amb la gent de Purac Thailand, al Cabagges and Condoms.

Foto: esmorzar-comiat de dones, al Pan Pan.

Foto: probablement el comiat més emotiu, de la Maura.

Foto: últimes immersions amb els Aquanauts.

Foto: ens acomiadem d'en Labró al Bella Napoli (quina borratxera!!)

Suposo que en aquests moments és quan toca mirar enrere i fer balanç de com han estat de profitosos els 14 mesos que hem viscut aquí. El temps ens donarà la raó (o no), però crec que ja podem avançar que aquesta experiència ens ha canviat la vida per sempre... o, si més no, la manera d'enfocar-la. Segur que a partir d'avui, ens serà impossible quedar-nos indiferents quan ens parlin de Tailàndia.

Aquest any i dos mesos ens ha passat volant... però a la vegada hem aprofitat tant els dies i hem viscut tan intensament que sembla que faci molt temps que estem aquí. No tot han estat flors i violes ni ens emportem una imatge idílica d'aquest país. Com a mostra, una llista de tot allò que creiem que trobarem o no a faltar de tornada a casa:

NO TROBAREM A FALTAR...:

• Les carreteres "asfaltades" que perden l'asfalt quan menys t'ho esperes.
• L'entramat de carreteres i autopistes de Bangkok.
• Que ens omplin de quincalla en tornar-nos el canvi (si fas una compra per 816,25 baht, no entenen per què els dónes 1020 baht en lloc de 1000).
• La manca de lleis i marcs legals.
• Els wc tailandesos (públics, s'entén).
• Conduir darrera dels "sawngtaews", amb les corresponents parades cada mig minut.
• La inaptitud dels perruquers per fer "metxes" o qualsevol tipus de pentinat que surti dels estàndards asiàtics.
• El cafè tailandès.
• La humitat.
• El regateig exagerat (per exemple, a l'hora d'agafar un taxi).
• Els constants "where are you going?" i "10 baht!".
• La contaminació de Bangkok.
• La manca de voreres decents que et permetin moure't a peu per la ciutat.
• Les gogo's de Pattaya, els russos i els nòrdics que només vénen per sexe.
• L'actitud d'algunes recepcionistes, que sembla que visquin permanentment a l'edat del pavo.
• El riure tonto de quan alguna cosa no va bé.
• La conducció suïcida.
• La música tailandesa i els seus karaokes.
• La TV i ràdio tailandeses.
• Els mosquits.
• Els escarbats gegants, les rates... i les serps, és clar.
• Les deixalles tirades a qualsevol lloc, la manca de manteniment del medi i la pudor que desprenen alguns carrers de Bangkok.

SÍ QUE TROBAREM A FALTAR...:

• La gent que hem conegut aquí.
• Els elefants a peu de carretera.
• Els temples d'estil budista.
• Les platges paradisíaques.
• El submarinisme en general i la gent de l'Aquanauts.
• Les escapadetes de cap de setmana a les illes properes.
• Els viatges.
• Els càlids mesos d'hivern.
• El preu de la nostra vivenda, del cotxe i de la benzina (tot a càrrec de l'empresa).
• Els preus tailandesos en general.
• El regateig per diversió, aconseguint arribar a un bon acord.
• L'ambient de Pattaya (amb moooolts matisos, òbviament).
• Que ens netegin els vidres a la benzinera (i que ens omplin el dipòsit sense haver de moure ni un dit).
• Que ens facin les bosses al supermercat.
• Les palmeres; encara que el paisatge no sempre sigui precisament agradable, hi donen un toc exòtic.
• El "colorido" dels autobusos i camions.
• Poder parlar en veu alta sense que els demés ens entenguin.
• L'aigua / te que t'ofereixen en entrar a alguns establiments.
• El fet de conèixer gent constantment i intercanviar-hi experiències.
• Els policies tailandesos i les seves lleis (200 baht de multa per excés de velocitat... uns 4 euros).
• El menjar tailandès (el peix fresc del Savoey, els plats típics del Cabbage, ...) i el no tailandès (el tiramisú del Bella Napoli, ...).
• Els massatges.
• Els "sawngtaews" com a mitjà de transport per dins del poble.
• La música en directe dels bars.
• Les paradetes de menjar dels carrers, especialment les de fruita fresca (rentada i tallada!).
• Els cinemes de Bangkok, concretament la sala Nokia amb els seus seients totalment reclinables i el luxe de la sala d'espera.
• En resum, la bona vida o, essent més exactes, viure com uns reis per només quatre duros.

... i tot allò agradable, o no tant, que recordarem amb nostàlgia, o no, mentre tinguem memòria.

Últims dies a Tailàndia: descobrim Koh Racha

- EN CONSTRUCCIÓ -

Nova Zelanda 2: illa sud

- EN CONSTRUCCIÓ -

Nova Zelanda 1: De les Poor Knights a Kaikoura

23 de febrer de 2008. 22:45h.

Kaikoura Top 10 Holiday Park, Kaikoura, Nova Zelanda.

Això és acollonant. Ja fa vuit dies que voltem per Nova Zelanda i comencem a pensar que ens està agradant una mica massa; si no fos tan lluny de casa, ens plantejaríem seriosament instal·lar-nos aquí! Ens han dit que els millors paisatges són des de Christchurch (a mitja illa sud) cap avall; no ho sé, encara no hi hem arribat, però de moment estem al·lucinant amb tot el que veiem. I quan dic tot, vull dir TOT: el mar, els camps, les muntanyes, el cel, la gent. A cada passa que fem, descobrim un racó que ens captiva tant o més que l'anterior. I així cada dia. La càmera de fotos ja treu fum (no la deixem descansar ni a la carretera!). Com diu en Gerard, aquí tots som "kamacos".

Vam arribar divendres passat, mig atontats després d'un vol d'onze hores. La nostra idea era recórrer bàsicament l'illa sud, però hi havia un parell de punts del nord que no ens volíem deixar perdre: les illes Poor Knights (segons diuen, el lloc preferit de Jacques Cousteau per fer submarinisme) i els guéisers de Rotorua. La immersió a les Poor Knights va ser simplement espectacular, la millor que he fet fins ara (tot i que no vam poder veure cap peix manta, típics de la zona). I els guéisers, juntament amb les aigües sulfuroses i els banys de fang, van fer de la nostra estada a Rotorua uns dies inoblidables.

Foto: Paisatge submarí de les Poor Knights.

Foto: Guéiser Phoutu, Te-Puia, Rotorua.

Foto: Piscina de Xampany, Wai-O-Tapu, Rotorua.

De camí cap a Wellington, on agafaríem el ferry per creuar cap a l'illa sud, vam fer nit al Parc Nacional de Tongariro, des d'on vam poder fer un parell de caminades prou interessants a la falda del cinematogràfic Monte del Destino (del Senyor dels Anells). I d'allà sí, cap a Wellington i avall que fa baixada.

Foto: El famós "Monte del Destino", Parc Nacional de Tongariro.

La primera nit a l'illa sud la vam passar en una badia pràcticament deserta, Cowshed Bay, custodiada per una parella d'ancians adorables. I aquest matí hem continuat fins a Kaikoura, on demà ens portaran a veure balenes a mar obert (esperem que hi hagi sort!). Per cert, la costa de Kaikoura ens ha deixat completament boca-badats, és ESPECTACULAR (jutgeu vosaltres mateixos)!!!

Foto: dia gris a Queen Charlotte's Sounds, de camí a Cowshed Bay.

Foto: tranquil·litat a Cowshed Bay.

Foto: foques banyant-se a Kaikoura.

Foto: albada a Kaikoura.

I la foto estrella: costa de Kaikoura, amb pics de 2000m a primera línia de mar.

Quinze dies pel nord de Tailàndia

Des que vam arribar al país, vam posar el nord de Tailàndia com un dels llocs que "s'han de veure abans de tornar a casa". Volíem veure els camps d'arrossars, les ciutats tailandeses més rurals, la tranquil·litat dels seus habitants, les tribus de muntanya; n'havíem vist mil fotografies i ens n'havien explicat centenars d'històries, i no ens ho volíem deixar perdre. I així ho vam fer: vam agafar el cotxe un divendres al vespre, vam passar la nit a Bangkok i l'endemà vam reemprendre el camí cap amunt. En total vam estar 12 dies de ruta, fent un total de 1200km al volant. I, irònicament, el que més ens va captivar del viatge va ser... sí, la visita a Laos. I és que és cert que el nord de Tailàndia és força diferent del sud, però no deixa de ser Tailàndia; al cap d'un any d'estar per aquí, poca cosa hi ha que realment ens pugui sorprendre.

Però comencem pel començament. Primera parada: Sukhothai. El que va ser la primera capital del regne de Siam, als voltants del segle XIII, s’ha convertit en un gran parc històric. Més que les ruïnes en sí (res a veure amb les seves contemporànies d’Angkor, a Cambodja), en destacaríem les immenses figures de Buda, d’una bellesa impactant i que encara avui es conserven pràcticament intactes. Foto: una imatge del Wat Mahathat, al Parc Històric de Sukhothai.

Foto: buda del Wat Si Chum, un dels més fotografiats de la zona.

De Sukhothai vam enfilar carretera amunt fins a Chiang Mai, considerada la segona ciutat més important de Tailàndia (la capital del nord, podríem dir). Els seus principals atractius turístics són els temples i el mercat nocturn ; entendreu que passéssim aquests primers de llarg (no direm que tots siguin iguals, però sí que ja n’hem vist uns quants) i que ens centréssim en les paradetes. Vam descobrir que no sols hi havia un mercat nocturn (diari) sinó que se’n podien trobar a totes hores i per tot el centre de la ciutat i, per sorpresa nostra, amb uns preus de sortida més barats que a Bangkok i infinítament més barats que a Pattaya.

Foto: detall del mercat nocturn de Chiang Mai.

Independentment dels mercats, Chiang Mai és una ciutat amb molta vida. Famosa per les seves escoles de massatge, és un dels destins favorits de milers de joves que vénen cada any a empapar-se de la cultura tailandesa. El casc antic està envoltat per una muralla i una fossa, al més típic estil de l’època medieval i, contràriament al que ens imaginàvem, és prou petit com per recórre’l a peu (o amb tuk-tuk, encara que nosaltres vam preferir evitar-los).

Foto: parada de tuk-tuks.

Des de Chiang Mai vam fer una excursió de mig dia fins al Doi Inthanon, el pic més alt de Tailàndia. Una carretera de corbes i d’un previsible fort desnivell ens va portar fins al capdamunt de la muntanya, on vam gaudir d’unes vistes espectaculars de les valls veïnes i d’un agradable passeig per una zona d’abundant vegetació i ocells autòctons. Tampoc ens vam perdre les dues estupes que van construir a només 4 km del cim, en motiu dels 60ès aniversaris del rei i de la reina, respectivament. Val a dir que són dues construccions molt sòbries, del més elegant que hem vist fins ara i envoltades d’uns jardins preciosos.
Ja de baixada, vam passar per les tres cascades que adornen el pic, cada una igual o més impressionant que l’anterior.

Foto: estupa dedicada a Sa Majestat el Rei de Tailàndia, al Doi Inthanon.

Foto: en Gerard davant del punt més alt del país, a 2565m.

De Chiang Mai vam continuar conduint cap a l’extrem nord del país, al fronterer poble de Mae Sai. Tenint encara en ment l’entranyable Sanghklaburi, Mae Sai ens va suposar una profunda decepció; lluny de l’ambient rural que ens esperàvem, ens vam trobar envoltats d’autocars de xinos, hotels pressuntuosos de discutible qualitat i un control policial que venia visats a Birmània. Veient aquest panorama, vam concloure que la millor manera d’aprofitar el dia seria fer precisament això, traspassar la frontera. I així ho vam fer: 2000 baht, mitja hora de cua, quatre passes... i ja estàvem envoltats de birmans que ens oferien de tot i més. Va ser divertit fer de « guiris » i visitar un parell de temples a cavall d’un tuk-tuk, per acabar comprant els típics pareos masculins al mercat del poble, mentre intentàvem convèncer als venedors que ni fumem ni… no, no necessitem viagra. Foto: permís d'entrada a Myanmar (dedicat a l'Hugo).

Foto: nen birmà demanant caritat al mercat de la frontera (es va guanyar una moneda a canvi d'aquesta foto).

Foto: vista nocturna d'una estupa birmana de Tachileik, el poble fronterer.

Molt a prop de Mae Sai hi ha l’anomenat Triangle d’Or, que no és res més que un punt on els rius Ruak i Mekhong formen una barrera natural entre les terres tailandeses, laosianes i birmanes. Des d’allà no ens vam poder estar d’encarregar una excursió a Laos; només hi podríem passar una nit, de manera que no tindríem temps d’arribar-nos a l’encisadora Laem Prabang, però no hi havia res que ens retingués a Tailàndia i ens feia gràcia navegar pel Mekhong.

Foto: des de Tailàndia, vistes de Myanmar (a l'esquerra) i Laos (a la dreta).

Foto: autòctons navegant pel Mekhong, al cantó de Laos.

L’excursió amb barca va ser relaxant, si bé excessivament llarga (3 hores!) i contra un vent que ens va deixar congelats. Però va valer la pena. A l’altra banda del riu, la vila de Huay Xai va resultar ser un lloc de pas per comerciants thais, laosians i xinesos, així com el punt de partida de les principals rutes turístiques pel país. La mestressa de l’hostal BAP, on ens allotjàvem, ens va obsequiar amb una primera impressió bastant fiable de la gent d’allà: molt amable, somrient, amb una tranquil·litat encomanadissa i encara sense l’ambició i l’astúcia dels tailandesos.

Foto: punt d'immigració a l'entrada de Laos, al poble de Houay Xai.

Foto: exemple d'una casa d'estil laosià.

A la tarda vam llogar un tuk-tuk perquè ens portés fins a una de les moltes tribus d’ètnies que hi ha per aquella zona. Vam visitar un poblat de “Lao Huay”, un grup que es caracteritza per vestir de blau. Una família molt amable ens va obrir casa seva, mentre ens ensenyaven com fabricaven els seus propis vestits i com assecaven fulles de bambú per fer-ne llibretes pels nens de l’escola (que, per cert, hi anaven des de fins a 2km de distància, la majoria d’ells a peu). Foto: dona de la tribu fent teles de cotó.

Foto: un dels nens de la família.

De tornada vam parar a la fàbrica de whisky: una sèrie de destil·ladores que treballaven a partir d'arròs i que eren "controlades" per una colla de joves, contents de poder tastar l'alcohol com a part del seu ofici (no fos cas que els sortís dolent i el posessin a vendre!).

Foto: noi controlant la producció de whisky laosià.

Vam acabar sopant amb una parella de neoyorquins que vam conèixer al mateix hostal. Ell, que acabava de titular-se com a infermer, ens va explicar les comoditats de la seva feina a Nova York (temptador, i tant!) mentre saborejàvem unes cerveses Lao (sens dubte, la millor de tota Àsia).

Foto: la Qing, en Jeff i nosaltres, fent la cerveseta.

I poca cosa més tenim per explicar d’aquest viatge. L’endemà vam tornar a creuar la frontera, per desfer l’autopista fins a Chiang Mai; parada tècnica per recarregar les piles, i altre cop carretera i manta fins a Pattaya, on vam passar un cap de setmana d’allò més tranquil a prop de la platja.

Cap d'any a Koh Chang

Després de les vacances a Austràlia, ens vam començar a plantejar on passaríem el cap d’any. Una bona opció hauria estat quedar-nos a Sydney, on se’n preparava una de grossa, però la feina no ens permetia quedar-nos-hi més dies. El cas és que teníem ganes de festa i no acabàvem de trobar un lloc que ens fes el pes: tornar a Barcelona era massa car, anar a Taipei era massa precipitat i a Pattaya era impossible trobar una festa sense “thai ladies” en busca d’occidentals i nòrdics més beguts del compte. Així doncs, per raons de proximitat i practicitat, ja que hi podíem anar amb cotxe, vam decidir provar sort a Koh Chang (sí, un altre cop). Ens vam passar dos dies al telèfon buscant hotel, però semblava que tothom hagués tingut la mateixa pensada. Finalment, a través de l’agència de viatges de Purac, vam aconseguir fer la reserva.

El lloc que ens van trobar era un resort nou, el Nisa Cabana, situat dalt d’un turonet de l’extrem sud de l’illa. Com us podeu imaginar, les vistes eren increïbles, el bungalow impressionant i el servei fantàstic. Es notava que el personal tenia tota la il·lusió posada en el bon funcionament del nou negoci, si bé encara se’ls escapaven alguns errors de principiants (el transport fins la platja, per exemple, era una mica caòtic). Això sí, el menjar era de llarg el millor que hem tastat mai a l’illa: no era cuina d’autor ni estava a l’alçada del “pad thai” del Mai Pen Rai, però el cuiner era un geni.

Foto: piscina del resort Nisa Cabana.

Tret d’un dia que ens vam apuntar a una excursió de “snorkel” per les illetes veïnes (acompanyats d’una trentena de thais que no deixaven el salvavides ni per dinar), la resta de dies els vam passar descansant entre l’hotel i la platja.

Foto: la platja de Lonely Beach. En primer pla, la parelleta que coneixeríem unes hores més tard.

La nit de cap d’any va ser curiosa. Veient la poca vida nocturna que hi havia al poble (per alguna cosa li diuen “Lonely Beach”), ens vam apuntar a la festa de l’hotel. Allà vam conèixer una parella molt maca, ell anglès i ella japonesa, que van sumar-se a la nostra tradició de celebrar les campanades amb raïm. No ens pregunteu com, però el cas és que vam convèncer l’animador de la festa perquè fes el compte enrere des de 12, i no des de 10 com tenia previst. Era per filmar-nos: el restaurant ple de turistes i cambrers que no entenien el perquè del “dotze, onze, ...” i quatre individus al mig de la pista menjant raïm com a desesperats. Va ser divertit. Foto: danses tradicionals tailandeses, en un moment de la festa de cap d'any.

Com a curiositat, només afegir que els tailandesos celebren el nostre cap d’any perquè s’apunten a totes les festes, però en realitat el seu cap d’any és a mig abril (l’anomenat Songhkran, ho recordeu del blog?). Per tant, a les 12:05h la festa es va donar per acabada.

BON ANY 2008 o, com diuen ells, SAWASDEE PII MAI 2551!!

Austràlia 2: (No) és Nadal a Sydney!

Sí, sí, sí… ja som a Sydney !! La ciutat més emblemàtica d’Austràlia; la ciutat de l’òpera de disseny; la ciutat de les mil badies; la ciutat que ens ha robat el cor només de posar-hi els peus.

Foto: l'Òpera de Sydney.

La seva peculiar geografia li dóna una protecció natural envejable: uns grans penya-segats li fan de muralla, amb una única “porta” que deixa pas als mariners i visitants afortunats cap a un seguit de petites badies que donen aquest perfil serpentejant a la ciutat.

Foto: els penya-segats.

Foto: una de les mil badies de la ciutat.

Com és d'imaginar, Sydney és una ciutat oberta al mar. Segurament per això, dues de les seves fotografies més conegudes són la de la famosíssima Òpera al bell mig del port (que, per cert, ens va impactar molt més de nit, totalment il·luminada, que de dia) i la del Pont del Port (“Harbour Bridge”) celebrant les dotze campanades. Foto: Erika i Gerard davant del Pont.

Una mica més endins hi ha el casc antic, més conegut com “The Rocks”: carrerons estrets, edificis històrics, pubs al més pur estil anglès. Tot plegat, un lloc idoni per perdre’s-hi una tarda, amb un gelat en una mà i la càmera de fotos a l’altra. Tota la zona és una imatge de postal, certament, que contrasta amb el bullici de Pitt Street, on les botigues i els centres comercials posen a prova qualsevol butxaca.

Foto: edificis típics dels "The Rocks", d'estil colonial.

Seguint les insistents recomanacions de la Nadia i l'Alexander, vam decidir passar un matí al zoo. No sabem si és ben bé el millor del món, però és cert que no té desperdici; els cangurs, koales i ornitorincs no tenen res a envejar al nostre anyorat Floquet. Unes bestioles més desagradables, si bé que totalment inofensives, són els milers de ratpenats que tenyeixen cada vespre el cel de la ciutat. De dia dormen penjats dels arbres dels Jardins Reials Botànics, just al costat de l'Òpera. Foto: koala del Taronga Zoo, a Sydney.

Sydney està ple de parcs i zones verdes (els Jardins en són només un exemple) on la gent va a fer "footing", ioga, o qualsevol altra activitat que impliqui moure una mica l'esquelet. I és que, segons ens han fet arribar, els seus habitants es divideixen en dos grups: els "health-fricks", que serien alguna cosa així com uns fanàtics de la vida sana, ... i els altres.Foto: arbre-ampolla, Jardins Reials Botànics.

En quant a les festes de Nadal, hem de reconèixer que se'ns va fer molt estrany passar-les fora de casa; sense el caliu familiar, sense els amics, sense el fred. I és que no, per molts arbres i guirnaldes que adornessin els carrers de Sydney, NO era Nadal.

De totes maneres, ens ho vam muntar prou bé per no deixar escapar les nostres tradicions. La tarda del 24 ens vam separar durant una horeta per comprar-nos uns detallets pel tió; ...i ho vam fer tant bé que vam coincidir en regalar-nos un parell de koales (sense comentaris).

Tampoc van faltar els sopars de gala, tant el 24 com el 25, en dos restaurants excel·lents de la zona del port.

Foto: sopar de Nadal, amb l'Òpera de fons.

Foto: l'Eri contemplant l'Òpera, la nit de Nadal.

I per no perdre l'oportunitat d'afegir un toc australià a les nostres celebracions, el dia 25 al matí ens vam posar els gorros de Pare Noël i vam agafar l'autobús cap a la platja de Bondi (contràriament al que pugui semblar, això dels gorros no és cosa de guiris, sinó una tradició dels "aussies"!). L'aigua estava glaçada, les onades picaven amb força (és una zona ideal pels amants del surf) i només vam veure el sol els minuts justos per fer la postaleta... però ja havíem complert.