"Suma y sigue"

Resulta que ara, a un mes i mig per inaugurar la nova fàbrica, els "jefes" d'en Gerard s'han adonat del volum de feina que hi ha per fer (i del poc temps que els queda per fer-la) i han prohibit a tots els treballadors agafar-se més de 5 dies seguits de festa.

A efectes pràctics, això representa que les nostres 3 setmanes de vacances a Nova Zelanda han quedat aplaçades fins el febrer de l'any vinent. També ens han ajornat la tornada a casa: no serà per la revetlla de cap d'any, com teníem previst, sinó que probablement tornem pels volts del 20 de març.

El que sí que ens han pogut salvar és la celebració del Nadal a les platges de Sydney. Ja us farem arribar la típica foto amb banyador i el gorro del Pare Noël!

Visites 4: "ratatouille"!

Aquesta setmana hem tornat a tenir convidats. De fet, va ser només un... i se'ns va presentar sense permís, de manera que vam decidir fer-lo fora.

Resulta que un dia, al despertar-nos, vam trobar una galeta rosegada sobre el marbre de la cuina. La capsa corresponent havia estat oberta amb molt mala traça, però la resta del pis estava exactament igual com l'havíem deixat la nit abans, així que el primer que se'ns va acudir va ser acusar-nos mútuament de sonàmbuls. I ens vam oblidar del tema... fins que l'endemà al matí vam trobar una altra galeta, aquesta vegada al bany i acompanyada d'un bon tou de paper de vàter esmicolat. Aquí ja vam començar a veure fantasmes i vam decidir llençar les Digestive i no comprar-ne mai més; fos el que fos el que ens venia a veure, ens havia quedat clar que li agradaven les nostres galetes (que, per cert, són extramadament dolces).

Però la història es va repetir un dia més. Aquesta vegada, el nostre "amic" havia escollit la xocolata en pols. I llavors sí que vam dir prou. Vam trucar l'amo del pis, que ens va prendre per bojos perquè no podia ser de cap manera que tinguéssim un rosegador en un vuitè pis, però tot i així ens va portar verí i una trampa que consistia en una safata plena de cola; havíem de posar-hi menjar i esperar que la bèstia tingués gana. En paraules seves, si teníem un animal a casa, les possibilitats d'atrapar-lo amb allò eren "d'un mil per cent".

I així ho vam fer: una mica acollonits, vam col·locar la safata al terra de la cuina, amb un sobre de sucre i un bon tros de xocolata i ens en vam anar a dormir. Encara no havia passat una hora, que ens va despertar un soroll metàl·lic. I llavors el vam descobrir: enganxat a la trampa hi havia un ratolí d'un pam de llarg!

Tant en Gerard com jo tenim un "respecte" excessiu per determinats animals, de manera que ens vam estar cinc minuts palplantats intentant decidir què en fèiem. I només se'ns va acudir una solució: avisar el guàrdia de l'edifici. El vam fer entrar, li vam ensenyar el ratolí i li vam donar un pal d'escombra i una capsa de sabates. Ell tampoc semblava passar-ho gaire bé, però va saber rematar la feina. Llavors ens vam quedar tots molt més tranquils; nosaltres, per haver trobat i eliminat el ratolí que ens visitava cada nit i el guàrdia... per haver rebut una propina que li assegurava menjar i bona vida fins a final de mes!

Visites 3: vénen els meus pares!

La setmana passada van venir els meus pares a veure'ns. Va ser una visita curta però intensa: en Gerard i jo els havíem preparat una ruta per Tailàndia i part de Cambodja (a petició seva) que ens va deixar a tots esgotats i encantats a parts iguals.

Vam començar fent nit a Bangkok un divendres, per dissabte a primera hora poder enfilar la carretera cap a Kanchanaburi. Allà ens vam fer quatre fotos al famós pont sobre el riu Kwai i ens vam arribar al "Pas de l'infern", un camí que atravessa literalment una muntanya i que va ser obert a base de pic i pala pels presoners de l'imperi japonès durant la Segona Guerra Mundial. El dinar el vam fer en un parc natural de la zona, vora una cascada: amanida de Papaya (només pels paladars habituats), sopa de noodles i el típic "pad thai" (noodles fets a la paella amb herbetes, gambes i una mica de carn).

Diumenge, de tornada a Pattaya, vam passar pel mercat flotant de Damnoen Saduak. Fa més de vint anys que aquest mercat no és res més que una gran atracció turística, però tot i així té el seu encant. Vam llogar una barqueta i ens van passejar per una colla de canals envoltats de paradetes de "souvenirs" i venedors que reclamaven la nostra atenció. No vam ser gaire bons clients, tot sigui dit, però sí que vam marxar d'allà amb un tastet de menjar thai i un parell de barrets típics de les àrees més rurals de Tailàndia.

A mitja setmana, mentre en Gerard continuava treballant, jo vaig acompanyar els meus pares a Cambodja. Els feia molta il·lusió veure els temples d'Angkor i, tot i tenir només dos dies, el viatge realment va valer la pena. Vam fer un recorregut molt semblant al de la primera vegada (Angkor Wat, Angkor Thom, Ta Prohm i Banteay Srei, bàsicament), però acabant amb una visita al Gran Llac; d'aquesta manera vam poder endinsar-nos en la Cambodja més autèntica, molt més pobra però igualment encantadora que Siem Reap.

Foto: els meus pares davant d'Angkor Wat.

La resta de dies vam voltar per Pattaya. Vam començar agafant un “sawngthaew” (mal anomenat tuk-tuk) fins al centre de la ciutat. Allà vam regatejar per aconseguir un parell de rellotges falsos, vam visitar un dels molts temples que hi ha per aquí, ens vam relaxar en un mirador sobre la platja i fins i tot ens vam deixar fer un massatge tailandès. Per acabar, una visita al Sanctuary of Truth, un temple fet exclusivament de fusta conegut per les seves mil i una figures tallades a mà que simbolitzen la visió del Cel i la Terra segons la filosofia oriental.
Foto: passeig per Pattaya en "sawngtaew".

Foto: comprant fruita en un mercat del poble.

Foto: Fina i Esteve davant del Sanctuary of Truth.

I l'últim cap de setmana el vam passar a Bangkok: Grand Palace, Wat Pho, Wat Arun, casa-museu de Jim Thompson i mercat de Chatuchak.
Foto: Gerard i Erika davant del Buda Reclinat (Wat Pho).

Foto: Esteve i Fina al riu Chao Praya de Bangkok, amb el Wat Arun al fons.

Pel que ens han fet arribar, a hores d’ara estan recorrent el poble amb un munt de fotos nostres i mil historietes sobre com la seva filla i el seu xicot viuen el dia a dia en un país on el trànsit és caòtic (gairebé suïcida) i l’idioma incomprensible.

Des d’aquí aprofitem per donar les gràcies a tothom qui, a través d’ells, ens va fer arribar fotos, dibuixos, roba i menjar (l’arròs thai ja ens començava a sortir per les orelles).

Koh Phi Phi: cinc dies al paradís

A finals de juliol vam aprofitar un pont de cinc dies per fer de turistes amb majúscules i anar a les illes Phi Phi. D'entrada ens ho preníem més com una visita obligada que com un destí escollit, però el cert és que en vam tornar meravellats.

El punt de partida va ser la ciutat de Krabi, una preciosa capital de província fluvial amb unes postes de sol espectaculars a la vora del riu i uns paisatges captivadors amb grans roques i coves.

Phi Phi és un grup de dues illes: Phi Phi Don, on vam estar allotjats, i Phi Phi Leh, un parc natural encara del tot verge on no és permès pernoctar. Una i altra són grans roques cobertes de vegetació en mig del mar i envoltades de sorra; això fa que els paisatges siguin impressionants i sorprenents. Us direm que tot i ser l'illa més turística que hem visitat fins ara, és també una de les mes maques. No hi ha carreteres ni cotxes a Phi Phi, així que sols hi ha dues maneres de desplaçar-se per l'illa: caminant o amb la típica barqueta del país, el que en anglès en diuen "long-tail boat" (barca de popa llarga).
Vàrem anar un parell de matins a Phi Phi Leh, a Maya Bay ("La Playa"). És un indret paradisíac; estàs en una platja envoltada de roques i muntanyes, amb uns penyasegats impactants i una aigua verda i blava que talla la respiració. Però crec que no us estem dient res de nou, ja que a tots ens va caure la baba al veure la pel·lícula.

Vàrem aprofitar els dies al màxim, llevant-nos a trenc d'alba i anant al llocs abans que ningú; d'aquesta manera vam poder gaudir dels paisatges sols acompanyats per la natura (no us podeu ni imaginar les legions i legions de japonesos que treien el cap a mig matí).

No ens va fer gaire bon temps, però sí el suficient com per broncejar-nos i iniciar-nos en el buceig. Hem de confessar que la primera vegada que vam enfonsar el cap sota l'aigua, amb les ulleres i el tub, ho vam trobar bastant claustrofòbic, però de seguida vam tenir la nostra recompensa: una infinitat de coralls i peixos de colors se'ns van aparèixer davant nostre com per art de màgia. Simplement espectacular.

L'anècdota del viatge va tenir lloc la tarda de dissabte, mentre ens relaxàvem en una de les moltes platges de l'illa. Se’ns va acostar un noi tailandès, a qui intentàvem treure’ns de sobre perquè crèiem que ens volia vendre alguna cosa. Però ell insistia molt... i llavors el vam entendre: ens deia que ens enretiréssim una mica perquè podia venir un tsunami. Un tsunami!! I deia que ens enretiréssim una mica?!?! No sabíem massa com reaccionar. El mar semblava tan tranquil com sempre (amb una marea estranyament baixa, això sí), però totes les barques van allunyar-se de la costa i tothom es va quedar a l’expectativa. Així que, juntament amb una parella d’italians, vam decidir refugiar-nos a dalt d’un turó fins que va deixar de sonar l’alarma. Més tard ens van explicar que hi havia hagut un terratrèmol de grau 7 a Indonèsia i que això podia haver provocat un tsunami. Per sort tot va quedar en això, una anècdota, una historieta més per explicar quan anem a fer el cafè.