Austràlia 1: navegant per la Gran Barrera

Com molts de vosaltres ja sabeu, teníem planificat tornar a casa per finals d'any i, volent aprofitar els dies al màxim, havíem decidit passar les festes de Nadal a Sydney. La data de tornada va canviar, però el viatge que teníem muntat era massa bo per rebutjar-lo, així que no ens ho vam pensar dues vegades i vam volar cap a la terra dels cangurs.

Donades les dimensions d'Austràlia i, sobretot, les enormes distàncies entre les seves ciutats, vam decidir focalitzar la nostra visita en dos punts molt concrets: Airlie Beach, un poble costaner des d'on exploraríem un trosset de la Gran Barrera de Corall, i la famosíssima ciutat de Sydney.

Foto: Austràlia i els nostres destins

El vol des de Bangkok va ser molt tranquil. Com a curiositat, explicar-vos que en aterrar a Sydney ens van tenir uns minuts en quarentena dins l'avió: resulta que un passatger es va trobar malament durant el vol i, segons les lleis d'allà, ningú podia sortir fins que s'hagués comprovat que no es tractava de cap malaltia contagiosa. Cal remarcar que els australians són una mica paranoics amb tot el que vé de fora.

A Sydney només vam fer una parada tècnica, de camí cap al nord (ja hi tornaríem uns dies més tard). Tot i així, vam aprofitar per trobar-nos amb uns amics d'en Gerard, que ens van portar a sopar mentre ens explicaven quatre coses bàsiques de la ciutat. I l'endemà ja anàvem cap a Proserpine (Airlie Beach), amb un vol intern de dues hores i quart!

La platja d'Airlie estava realment preciosa, amb l'aigua d'uns colors turquesa com acabats de pintar. El curiós del cas és que, tot i el sol que queia, no es banyava absolutament ningú. Seguint el consell de "donde fueres, haz lo que vieres", vam mantenir-nos apartats del mar fins que vam trobar la solució a les nostres incògnites: un cartell groc de 2x3 metres alertant de meduses! I no meduses qualssevol, no, sinó d'aquelles que poden arribar a matar-te. Davant d'aquestes circumstàncies, vam seguir els locals i vam anar a banyar-nos al llac artificial que han construït just davant la platja.

Foto: perill, meduses!

Foto: gent refrescant-se al llac d'Airlie Beach

Però no vam anar a Airlie Beach per veure les meduses, ni per descobrir què pot provocar-li a l'Eri una al·lèrgia de campionat (des d'aquí una abraçada a l'al·lergòleg que ens va dir, fa uns anys, que tenia al·lèrgia a "un tipus d'arbre que només creix a no sé quins països tropicals"). Com dèiem, el que ens va portar a Airlie va ser el fet de poder saltar des d'allà cap a un dels llocs naturals més apreciats de tot el planeta. I així ho vam fer: dilluns mateix vam pujar a bord del Kiana, amb 3 tripulants i 12 turistes més, per navegar per la Gran Barrera.

Foto: el Kiana, amb tot el grup a bord

Van ser 3 dies realment de somni. La gent, maquíssima; el temps, immillorable i els paisatges, paradisíacs. Primer ens van portar a les illes Whitsunday, descobertes pel grandíssim capità Cook en un diumenge de rams (d'aquí el seu nom). Allà ens vam banyar a l'espectacular Whitehaven Beach, una platja de sorra blanca i fina com la farina, considerada una de les platges més maques del món i que, segons ens van explicar, no s'escalfa mai degut a la seva extremada puresa. L'única condició per entrar a l'aigua era anar guarnits com a la foto, amb el que anomenen "stinger suit" i el gorro corresponent, que esdevindrien la nostra segona pell en cada capbussada (ja sabeu, per allò de les meduses assassines). Foto: vista aèria de la Whitehaven Beach

Foto: Gerard i Erika, amb les illes Whitsundays de fons.

Foto: "comando" meduses!

Ja de nit vam rebre una classe magistral d'astronomia, en la que el capità del vaixell va intentar explicar-nos com orientar-nos mirant els estels des de l'hemisferi sud, és a dir, on l'estrella Polar brilla per la seva absència. I els altres dos dies els vam dedicar bàsicament a fer buceig ("snorkel") i submarinisme, tant a l'illa Hook (on, segons els experts, es troben més tipus diferents de coralls que a la Gran Barrera) com a les famoses "Stepping Stones" de la part interna de la Gran Barrera de Corall (unes formacions de corall que creixen en forma de columnes gegants fins a uns metres de la superfície). Allà vam tenir l'oportunitat de nedar entre una immensitat de coralls i peixos, inclosos taurons (petits i inofensius, o això volíem creure), tortugues marines... i en Nemo! Foto: vista aèria de les Stepping Stones i una part de la Gran Barrera de Corall

Foto: l'Eri a la Gran Barrera

Foto: coralls de les Stepping Stones, Gran Barrera de Corall

Foto: tauró fent la migdiada

Foto: dos "nemos" i la seva anèmona (fotografia cedida pel nostre Divemaster)

De nou a Airlie Beach, vam acomiadar-nos dels companys del Kiana i vam gaudir d'un relax total en un dels millors hotels del poble. I d'allà, vam tornar a Sydney, aquesta vegada per descobrir una mica més a fons la ciutat i celebrar el Nadal "a l'australiana".

Foto: piscina del Coral Sea Resort, a Airlie Beach.

Visites 9: els pares vénen! (ara els meus)

Ja han vingut! Finalment els meus pares han pogut fer una escapadeta a Tailàndia, tot aprofitant el pont de la Puríssima; mentre molta gent anava a la muntanya en busca del fred, ells venien cap aquí per trobar-se amb el bon temps i el seu fill i la parella.

Com que teníem uns dies de festa per celebrar l'aniversari del rei, els vàrem muntar un circuït asiàtic. Vàrem començar, igual que amb els pares de l'Erika, per una visita al mercat flotant i al famós pont sobre el riu kwai. De fet vàrem incloure aquests dos punts a la nostra ruta a petició del meu pare, pels vols del mes de març!

El mercat flotant va ser objecte d'opinions ben dispars: tant l'Erika com jo el trobem bonic però turístic (no deixa de ser un mercat flotant, és cert, però de souvenirs); el meu pare, després de la decepció inicial per la qual ja el vàrem prevenir, va estar encantat amb l'experiència i no es va poder estar de comprar alguna que altre quincalla; i la meva mare, en canvi, no va disfrutar gaire de l'aigua pudenta i els mosquits pul·lulant per una barqueta que es movia en excés.Foto: en Marià amb el seu souvenir al cap .

Respecte el riu Kwai, el seu pont i la província de Kanchanaburi en general, vam coincidir tots quatre en considerar-ho un lloc magnífic, ple d'història i amb uns paisatges verds espectaculars. Vam poder veure el tren fent el seu recorregut habitual pel mig del pont (sí, sí, encara funciona) i tota la preparació de llums i focs artificials per la nit següent, per recordar l'aniversari del seu bombardeig per part de les tropes aliades. Foto: la família al Pont.

Després del primer concate amb les terres tailandeses, vàrem marxar cap a la Xina! Bé, a la Xina "no Xina", és a dir, a les regions independents de Macau i Hong Kong.

A Honk Kong vàrem disfrutar de les modernitats d'una gran metròpolis, l'espectacularitat de les seves vistes i el magnífic horitzó de gratacels mundialment conegut. Si bé a tots ens va agradar per igual la ciutat, cadascú tenia opinons diferents respecte el menjar cantonès: mentre el meu pare insistia i es deleitava en degustar les delicioses sopes de noodles a les paradetes de carrer, la meva mare preferia els restaurants més occidentals, de manera que fèiem un dinar i un sopar a cada lloc.Foto: HK als seus peus.

Foto: en Marià i l'Erika davant l'"skyline" de Hong Kong.

Foto: dinant en un restaurant de carrer.

Macau va ser el nostre punt "d'unió", és a dir, la ciutat d'on TOTS en vàrem sortir encantats. Com ja hem comentat anteriorment al blog, a l'Erika i a mi ens recorda bastant a Olot (i ens encanta), mentre que els meus pares tenien la sensació d'haver tornat a Lisboa (ciutat on varen fer el viatge de noces).

Foto: els meus pares en un dels carrerons de Macau.

A Macau s'hi repirava un ambient nadalenc molt emotiu. Vam disfrutar dels seus carrerons, la seva part moderna, la cultura xinesa en un decorat mediterrani, l'espectacularitat dels seus casinos i, com no, el menjar: el nostre preferit, un bon arròs amb bacallà al que ens van convidar els meus pares per celebrar el seu aniversari de casament.

Foto: arbre de Nadal a Macau.

A diferència de quan vam venir amb la meva cosina, aquesta vegada vàrem aprofitar per pujar a la torre de Macau, des d'on vàrem gaudir d'una nova perspectiva de la ciutat (a vista d'ocell). Com anècdota, diré que ens vam allotjar al Ritz (un ofertón d'internet) i com a consqüència d'una errada en la reserva ens van haver de donar "suites"! Espectaculars!

Foto: Vista dels casinos des de la Torre de Macau.

Després del viatget per la Xina vàrem tornar a Tailàndia. Un dia i mig de descans a Pattaya, que ells tres van aprofitar per anar a la platja, visitar un temple xinès (bona part de la població tailandesa té antecedents xinesos) i fer quatre compres, i cap a Bangkok.
Foto: de visita al temple xinès.

Bangkok és una ciutat fascinant per mi i agobiant per l'Erika, però que va encantar als meus pares. Van quedar embadalits amb els seus temples i les casetes tradicionals (la casa-museu de Jim Thompson, com a màxim exponent) i amb la infinitat de mercats i bazaars, tant diürns com nocturns (aquests últims, amb més acceptació degut a la baixada de temperatures). Ah, i no ens oblidem del parc de Lumphini, on vam poder aïllar-nos durant una estona de tot el caos i la contaminació del centre de la ciutat.Foto: en Marià al cim del Wat Arun.

Foto: als peus del Buda gegant, Wat Pho.

Foto: tot descansant a Lumphini Park.

A Bangkok, per fi, vàrem trobar el restaurant ideal, un lloc on tots menjàvem a gust, tant que la mama va demanar per repetir: el "nostre" Japo-Thai, és a dir, un restaurant Thai portat per un Japo (ja sabeu, "fusió" en diuen).

Foto: Res com un bon menjar al Japo-Thai.

Un cop tot això vist, van agafar el vol de tornada a casa, no sense deixar de repetir que ens estaran esperant amb ànsia i transmetre'ns el mateix missatge de part dels pares de l'Erika.

Un Bangkok alternatiu

El darrer cap de setmana vam tornar a Bangkok, però no per visitar els temples ni per anar de compres, sinó per anar al teatre. Representaven ni més ni menys que Cats, un dels musicals més famosos de la nostra època.

La veritat és que va ser tota una experiència. Just abans de tancar els llums per donar pas a la funció, van començar a sonar les primeres notes d'una melodia que van fer que TOTHOM es posés de peu a l'instant, com si de sobte els haguessin punxat a tots el cul amb una agulla. Nosaltres els vam imitar, és clar; era l'himne de Tailàndia. Vam estar uns minuts quiets com estaquirots, mirant endavant i sense obrir boca, fins que va haver sonat l'última nota. Després sí: llums fora i amunt el teló!

Foto: escenari del teatre Muan Thai Rachadalai, a punt per rebre els gats.

L'obra ens va agradar. Potser n'esperàvem una mica més, però si no en vam sortir encantats va ser en part per les dificultats que teníem en seguir el fil de la història (el nostre nivell d'anglès no era prou elevat i els subtítols en thai no ens ajudaven gaire). De totes maneres, cal reconèixer que la posada en escena era espectacular, el vestuari insuperable i les cançons prou animades.

Acabada la representació, vam sortir corrents cap al port, per intentar veure el fi de festa del Loi Krathong. Es tracta d'un festival d'origen hindú que se celebra un cop l'any a tot Tailàndia i que consisteix en comprar o construir una petita balsa ("krathong") decorada amb fulles de plataner, flors i barres d'encens i fer-la navegar ("loi", en tailandès) riu avall, amb un doble simbolisme: la renúncia i superació dels rencors i punt febles de cadascú, per tal de començar una nova vida sense ells, i l'agraïment a la deesa de l'aigüa que, diu la creença, els portarà bona sort. Segons la premsa local, es tracta de la nit més romàntica de l'any, on totes les parelles i famílies senceres es reuneixen al voltant del riu per deixar anar el seu "krathong". Nosaltres vam arribar tard, però encara vam ser a temps de fer la nostra petita contribució a la festa (no explicarem que el "krathong" de la foto va llençar-se amb tanta energia a l'aigua que va caure de cap per avall, apagant-se així l'encens i probablement tota la bona ventura que duia). Foto: l'Erika deixant anar el seu "Krathong" al riu Chao Praya de Bangkok.

La resta de cap de setmana ens va servir per descobrir dos grans oasis enmig de la caòtica capital tailandesa. El primer, el parc de Lumphini. El segon, la casa que s'ha llogat el nostre company manlleuenc; ningú diria que està a tocar d'un dels principals carrers de Bangkok, Sukhumvit, a cinc minuts de l'skytrain i a deu de l'autopista. No ens ho va haver de dir dues vegades, que ja ens tenia en remull a la piscina i compartint dinar al seu jardí. Si això també és Bangkok, la nostra opinió de la ciutat acaba de guanyar molts punts!

Foto: vistes generals de Lumphini Park.

Foto: la casa on viu en Jaume, d'estil típicament tailandès... però amb piscina.

Estrenem l'hivern a Koh Samet!!

Sí, estem a novembre i som a Tailàndia: ja és hivern! S'han acabat les jornades asfixiants i els xàfecs tropicals. Entrem a l'època seca, la del fred, de 28 graus i baixant... fins a 23º?

Tal com quan vàrem arribar, a finals de l'hivern passat, hem començat a anar a les illes properes per aprofitar el bon temps (és a dir, el sol agradable que et permet posar-te moreno i gaudir de la platja sense cremar-te als cinc minuts). I què millor per començar que Koh Samet, una preciositat d'illa, a uns 100 Km de casa i 35 min de ferry, on un no té més remei que desplaçar-se a peu o amb el ja clàssic pick-up (recordeu les historietes del principi). Està considerada parc nacional i és un dels destins preferits dels tailandesos que viuen a Bangkok (són pràcticament els únics que comencen a aprendre a gaudir de la platja). Com dèiem, doncs, aquests dos últims caps de setmana hem aprofitat per fer-hi cap, el primer com a parella i el segon amb un company de feina (holandès, no cal ni dir-ho).

Després de repassar el mapa de punta a punta, ens vam decidir per Ao Vongduern, la primera platja que vàrem trepitjar i, al nostre entendre, de "lo milloret" de l'illa.

Foto: Ao Vongduern.

Foto: en Daniel en un gronxador de la platja.

Els matins els passàvem tumbats a la sorra, sense fer res més que gaudir del paisatge i del mar. I a les tardes sempre acabàvem fent alguna excursioneta, o bé caminant fins la propera platja, Ao Thian, o bé en llanxa ràpida per fer snorkelling als punts més recomanats de Koh Samet.

Foto: provant la nova càmera submarina.

Ao Thian és on es trobava el nostre amic Daniel, a 5 minuts d’Ao Vongduern. És una platja paradisíaca, molt tranquil·la (poca gent baixa tant al sud) i té un moll de fusta que li dóna un toc romàntic. De fet, és la segona platja d’aquesta illa que vam visitar ara fa deu mesos i també hi haguéssim tornat si la noia de recepció no ens hagués dit que ho tenia tot reservat (no era cert, però en aquell moment no tenia ganes de treballar massa).Foto: Ao Thian.

Foto: fent una cerveseta per esperar el sopar, a Ao Thian.

Foto: moll de fusta al sud d'Ao Thian, on la platja ja canvia de nom.

Una altra excursió que vam aprofitar per fer va ser creuar l’illa d’est a oest per poder veure la posta de sol. És una pràctica força habitual allà i hi ha diversos cartellets que t’indiquen el camí, amb un sol dibuixat i la paraula “sunset”, de manera que nosaltres ens esperàvem trobar-hi una terrasseta amb un bar on poder prendre alguna cosa, o si més no una platjeta per veure l’espectacle en remull. Quin desengany en veure que no hi havia res més que roques, massa elevades per tirar-se a l’aigua. De totes maneres, i tot i els núvols que formaven una capa impenetrable just sobre la línia de l’horitzó, la posta de sol va ser preciosa.
Foto: posta de sol a Koh Samet.

Els vespres ens deixàvem caure sempre al mateix restaurant de platja, on nosaltres mateixos ens triàvem el peix, ens el pesaven, cap a la barbacoa i de dret a la panxa! Tant el peix com el marisc, i fins i tot la carn, eren una delícia i els preus eren realment escandalosos (no us direm ni què vàrem menjar ni quant en vam pagar, perquè fa vergonya i tot!).

Foto: en Gerard triant el marisc, sota la supervisió del cambrer (o hauríem de dir cambrera?).

I per pair el sopar, què millor que una bona butaca o un coixinet a peu de platja, on disfrutar del beure i de la tranquil·litat nocturna.

Foto: cocktail a la platja de Vongduern.

Han estat dos caps de setmana de relax i “platjing” (platja + panxing), amb molt de sol, aigües cristal·lines com feia mesos que no vèiem i gambes i gambetes per parar un tren. Certament, d’aquí al paradís només hi ha un pas.

Foto: relax a Ao Thian.

"No good"

Vet aquí una anècdota que reflexa perfectament la manera de pensar dels tailandesos "de carrer".

L'altre dia, quan carregàvem el cotxe per anar a passar el cap de setmana a Bangkok, ens vam adonar que teníem un clau en una roda. Segurament havíem fet molts quilòmetres amb allò clavat i encara en podíem fer molts més, però vam preferir extremar les precaucions. Feia calor, estàvem nets i dutxats i se'ns començava a fer tard, així que vam decidir anar a la nostra gasolinera habitual, on ja ens coneixen i ens tracten la mar de bé, perquè ens ajudessin a canviar la roda.

Així doncs, vam arribar a la benzinera, vam omplir el dipòsit, vam pagar i després, mig en tailandès, mig en anglès i mig en signes, li vam ensenyar el clau al noi i li vam demanar si podia ajudar-nos. Va acceptar de seguida. Fins i tot va rebutjar les nostres eines (ni tan sols ens va deixar treure la roda de recanvi del cotxe). Es va ajupir, es va estar mirant la roda, va intentar moure el clau, ens va deixar sols un moment... i va tornar amb un somriure de triomf i unes estenalles. Aquí nosaltres dos ens vam mirar, incrèduls, però no ens vam atrevir a fer res més que callar i observar (ho havia de descobrir ell sol, no?). I sí, es va tornar a ajupir... i va treure el clau!!! La cara que va posar després, en veure que la roda es desinflava, no té preu. Es va atabalar, va tapar el forat amb el seu dit índex i ens va mirar amb cara de preocupació: "no good!" Davant d'això, l'únic que vam poder fer va ser riure (i què esperaves???!!). Llavors ens va assenyalar el taller de darrera la benzinera, on per un mòdic preu de 2 euros ens van reparar la roda punxada.

Una altra anècdota d'aquest estil va tenir lloc fa uns dies en un dels despatxos de Purac. Resulta que un treballador (holandès) es va queixar perquè hi havien goteres i el despatx se li omplia d'aigua. Endevineu quina va ser la solució? Construir un desaigua!!!!

D'exemples com aquests, en podríem posar mil més. I és que els thais són així. Quin és el problema, un clau? Doncs el trec. Que t'entra aigua? Doncs fem que surti. Són incapaços de pensar més enllà, no preveuen les conseqüències, no relacionen causa - efecte. Però com diuen aquí, "mai pen rai" (cap problema)! I que no hi falti el somriure.

"1st of November: Start Up" (ja la tenim aquí)

Sí sí sí, ja la tenim aquí (a Tailàndia). 3 anys de patiment per molts companys, 9 mesos per mi i especialment unes últimes 3 setmanes estressants, asfixiants i molt molt molt dures (ara ho puc dir, mai he patit tant i he dormit tant poc).

Foto: Purac Thailand.

Contra pronòstic dels pessimistes, ja tenim una fàbrica d'Àcid Làctic i un petit bonus (esperem que no l'últim). El dia 1 de Novembre vàrem començar a produir, motiu pel qual vàrem fer una petita festeta, sols pels empleats, amb una mica de pastís, una samarreta commemorativa i les felicitacions pertinents per part de la direcció.

Fotos: el pastís i la samarreta del gran dia.

Tot i així la festa grossa va ser el 6 de novembre, quan el "jefe jefe" va venir a supervisar la primera remesa de producte. Caram quina festa!....festassa!!

Vàrem col·locar els jefes en elefant qual cap de tropes i tots amb les banderoles (holandeses i thais) desfilant per la fàbrica.

Fotos: desfilada inaugural.

Aquí un recull de fotos. Els moments a destacar són l'entrega majestuosa del bonus i els particulars "toros" que es fan servir aquí per carregar els camions!

Foto: Els elefants entreguen el xec al director

Foto: "toro" Thai per carregar el producte

Foto: Tots!
Foto: Finances