Un Bangkok alternatiu

El darrer cap de setmana vam tornar a Bangkok, però no per visitar els temples ni per anar de compres, sinó per anar al teatre. Representaven ni més ni menys que Cats, un dels musicals més famosos de la nostra època.

La veritat és que va ser tota una experiència. Just abans de tancar els llums per donar pas a la funció, van començar a sonar les primeres notes d'una melodia que van fer que TOTHOM es posés de peu a l'instant, com si de sobte els haguessin punxat a tots el cul amb una agulla. Nosaltres els vam imitar, és clar; era l'himne de Tailàndia. Vam estar uns minuts quiets com estaquirots, mirant endavant i sense obrir boca, fins que va haver sonat l'última nota. Després sí: llums fora i amunt el teló!

Foto: escenari del teatre Muan Thai Rachadalai, a punt per rebre els gats.

L'obra ens va agradar. Potser n'esperàvem una mica més, però si no en vam sortir encantats va ser en part per les dificultats que teníem en seguir el fil de la història (el nostre nivell d'anglès no era prou elevat i els subtítols en thai no ens ajudaven gaire). De totes maneres, cal reconèixer que la posada en escena era espectacular, el vestuari insuperable i les cançons prou animades.

Acabada la representació, vam sortir corrents cap al port, per intentar veure el fi de festa del Loi Krathong. Es tracta d'un festival d'origen hindú que se celebra un cop l'any a tot Tailàndia i que consisteix en comprar o construir una petita balsa ("krathong") decorada amb fulles de plataner, flors i barres d'encens i fer-la navegar ("loi", en tailandès) riu avall, amb un doble simbolisme: la renúncia i superació dels rencors i punt febles de cadascú, per tal de començar una nova vida sense ells, i l'agraïment a la deesa de l'aigüa que, diu la creença, els portarà bona sort. Segons la premsa local, es tracta de la nit més romàntica de l'any, on totes les parelles i famílies senceres es reuneixen al voltant del riu per deixar anar el seu "krathong". Nosaltres vam arribar tard, però encara vam ser a temps de fer la nostra petita contribució a la festa (no explicarem que el "krathong" de la foto va llençar-se amb tanta energia a l'aigua que va caure de cap per avall, apagant-se així l'encens i probablement tota la bona ventura que duia). Foto: l'Erika deixant anar el seu "Krathong" al riu Chao Praya de Bangkok.

La resta de cap de setmana ens va servir per descobrir dos grans oasis enmig de la caòtica capital tailandesa. El primer, el parc de Lumphini. El segon, la casa que s'ha llogat el nostre company manlleuenc; ningú diria que està a tocar d'un dels principals carrers de Bangkok, Sukhumvit, a cinc minuts de l'skytrain i a deu de l'autopista. No ens ho va haver de dir dues vegades, que ja ens tenia en remull a la piscina i compartint dinar al seu jardí. Si això també és Bangkok, la nostra opinió de la ciutat acaba de guanyar molts punts!

Foto: vistes generals de Lumphini Park.

Foto: la casa on viu en Jaume, d'estil típicament tailandès... però amb piscina.

Estrenem l'hivern a Koh Samet!!

Sí, estem a novembre i som a Tailàndia: ja és hivern! S'han acabat les jornades asfixiants i els xàfecs tropicals. Entrem a l'època seca, la del fred, de 28 graus i baixant... fins a 23º?

Tal com quan vàrem arribar, a finals de l'hivern passat, hem començat a anar a les illes properes per aprofitar el bon temps (és a dir, el sol agradable que et permet posar-te moreno i gaudir de la platja sense cremar-te als cinc minuts). I què millor per començar que Koh Samet, una preciositat d'illa, a uns 100 Km de casa i 35 min de ferry, on un no té més remei que desplaçar-se a peu o amb el ja clàssic pick-up (recordeu les historietes del principi). Està considerada parc nacional i és un dels destins preferits dels tailandesos que viuen a Bangkok (són pràcticament els únics que comencen a aprendre a gaudir de la platja). Com dèiem, doncs, aquests dos últims caps de setmana hem aprofitat per fer-hi cap, el primer com a parella i el segon amb un company de feina (holandès, no cal ni dir-ho).

Després de repassar el mapa de punta a punta, ens vam decidir per Ao Vongduern, la primera platja que vàrem trepitjar i, al nostre entendre, de "lo milloret" de l'illa.

Foto: Ao Vongduern.

Foto: en Daniel en un gronxador de la platja.

Els matins els passàvem tumbats a la sorra, sense fer res més que gaudir del paisatge i del mar. I a les tardes sempre acabàvem fent alguna excursioneta, o bé caminant fins la propera platja, Ao Thian, o bé en llanxa ràpida per fer snorkelling als punts més recomanats de Koh Samet.

Foto: provant la nova càmera submarina.

Ao Thian és on es trobava el nostre amic Daniel, a 5 minuts d’Ao Vongduern. És una platja paradisíaca, molt tranquil·la (poca gent baixa tant al sud) i té un moll de fusta que li dóna un toc romàntic. De fet, és la segona platja d’aquesta illa que vam visitar ara fa deu mesos i també hi haguéssim tornat si la noia de recepció no ens hagués dit que ho tenia tot reservat (no era cert, però en aquell moment no tenia ganes de treballar massa).Foto: Ao Thian.

Foto: fent una cerveseta per esperar el sopar, a Ao Thian.

Foto: moll de fusta al sud d'Ao Thian, on la platja ja canvia de nom.

Una altra excursió que vam aprofitar per fer va ser creuar l’illa d’est a oest per poder veure la posta de sol. És una pràctica força habitual allà i hi ha diversos cartellets que t’indiquen el camí, amb un sol dibuixat i la paraula “sunset”, de manera que nosaltres ens esperàvem trobar-hi una terrasseta amb un bar on poder prendre alguna cosa, o si més no una platjeta per veure l’espectacle en remull. Quin desengany en veure que no hi havia res més que roques, massa elevades per tirar-se a l’aigua. De totes maneres, i tot i els núvols que formaven una capa impenetrable just sobre la línia de l’horitzó, la posta de sol va ser preciosa.
Foto: posta de sol a Koh Samet.

Els vespres ens deixàvem caure sempre al mateix restaurant de platja, on nosaltres mateixos ens triàvem el peix, ens el pesaven, cap a la barbacoa i de dret a la panxa! Tant el peix com el marisc, i fins i tot la carn, eren una delícia i els preus eren realment escandalosos (no us direm ni què vàrem menjar ni quant en vam pagar, perquè fa vergonya i tot!).

Foto: en Gerard triant el marisc, sota la supervisió del cambrer (o hauríem de dir cambrera?).

I per pair el sopar, què millor que una bona butaca o un coixinet a peu de platja, on disfrutar del beure i de la tranquil·litat nocturna.

Foto: cocktail a la platja de Vongduern.

Han estat dos caps de setmana de relax i “platjing” (platja + panxing), amb molt de sol, aigües cristal·lines com feia mesos que no vèiem i gambes i gambetes per parar un tren. Certament, d’aquí al paradís només hi ha un pas.

Foto: relax a Ao Thian.

"No good"

Vet aquí una anècdota que reflexa perfectament la manera de pensar dels tailandesos "de carrer".

L'altre dia, quan carregàvem el cotxe per anar a passar el cap de setmana a Bangkok, ens vam adonar que teníem un clau en una roda. Segurament havíem fet molts quilòmetres amb allò clavat i encara en podíem fer molts més, però vam preferir extremar les precaucions. Feia calor, estàvem nets i dutxats i se'ns començava a fer tard, així que vam decidir anar a la nostra gasolinera habitual, on ja ens coneixen i ens tracten la mar de bé, perquè ens ajudessin a canviar la roda.

Així doncs, vam arribar a la benzinera, vam omplir el dipòsit, vam pagar i després, mig en tailandès, mig en anglès i mig en signes, li vam ensenyar el clau al noi i li vam demanar si podia ajudar-nos. Va acceptar de seguida. Fins i tot va rebutjar les nostres eines (ni tan sols ens va deixar treure la roda de recanvi del cotxe). Es va ajupir, es va estar mirant la roda, va intentar moure el clau, ens va deixar sols un moment... i va tornar amb un somriure de triomf i unes estenalles. Aquí nosaltres dos ens vam mirar, incrèduls, però no ens vam atrevir a fer res més que callar i observar (ho havia de descobrir ell sol, no?). I sí, es va tornar a ajupir... i va treure el clau!!! La cara que va posar després, en veure que la roda es desinflava, no té preu. Es va atabalar, va tapar el forat amb el seu dit índex i ens va mirar amb cara de preocupació: "no good!" Davant d'això, l'únic que vam poder fer va ser riure (i què esperaves???!!). Llavors ens va assenyalar el taller de darrera la benzinera, on per un mòdic preu de 2 euros ens van reparar la roda punxada.

Una altra anècdota d'aquest estil va tenir lloc fa uns dies en un dels despatxos de Purac. Resulta que un treballador (holandès) es va queixar perquè hi havien goteres i el despatx se li omplia d'aigua. Endevineu quina va ser la solució? Construir un desaigua!!!!

D'exemples com aquests, en podríem posar mil més. I és que els thais són així. Quin és el problema, un clau? Doncs el trec. Que t'entra aigua? Doncs fem que surti. Són incapaços de pensar més enllà, no preveuen les conseqüències, no relacionen causa - efecte. Però com diuen aquí, "mai pen rai" (cap problema)! I que no hi falti el somriure.

"1st of November: Start Up" (ja la tenim aquí)

Sí sí sí, ja la tenim aquí (a Tailàndia). 3 anys de patiment per molts companys, 9 mesos per mi i especialment unes últimes 3 setmanes estressants, asfixiants i molt molt molt dures (ara ho puc dir, mai he patit tant i he dormit tant poc).

Foto: Purac Thailand.

Contra pronòstic dels pessimistes, ja tenim una fàbrica d'Àcid Làctic i un petit bonus (esperem que no l'últim). El dia 1 de Novembre vàrem començar a produir, motiu pel qual vàrem fer una petita festeta, sols pels empleats, amb una mica de pastís, una samarreta commemorativa i les felicitacions pertinents per part de la direcció.

Fotos: el pastís i la samarreta del gran dia.

Tot i així la festa grossa va ser el 6 de novembre, quan el "jefe jefe" va venir a supervisar la primera remesa de producte. Caram quina festa!....festassa!!

Vàrem col·locar els jefes en elefant qual cap de tropes i tots amb les banderoles (holandeses i thais) desfilant per la fàbrica.

Fotos: desfilada inaugural.

Aquí un recull de fotos. Els moments a destacar són l'entrega majestuosa del bonus i els particulars "toros" que es fan servir aquí per carregar els camions!

Foto: Els elefants entreguen el xec al director

Foto: "toro" Thai per carregar el producte

Foto: Tots!
Foto: Finances

Visites 8: l'Olot, les Vegas i el New York asiàtics

La setmana passada vam tenir uns dies de festa, en motiu de la commemoració de la mort del rei Chulalongkorn (també conegut com a Rama V). Va ser un dels sobirans més importants que han regnat a Tailàndia, que es va guanyar la devoció de tot el poble en abolir l’esclavatge i dur a terme grans projectes com la formació de ministeris, la construcció de ferrocarrils o l’establiment de serveis postals. Actualment els tailandesos encara creuen que respectar el rei Chulalongkorn els portarà bona fortuna i és per això que dediquen aquest dia a les ofrenes (si més no en teoria). De totes maneres, una vegada més, per nosaltres no deixa de ser un dia més de festa i, per tant, una nova oportunitat de veure món.

En aquest cas ho vam aprofitar per visitar una petita part de Xina: vam volar fins a Macau, on vam passar la primera nit, i des d’allà vam agafar un ferry fins a Hong Kong (tot plegat, molt més barat que anar directament a HK). Ens acompanyava la Mònica, una cosina d’en Gerard que ens havia vingut a veure.

Macau és una regió formada per una península que li dóna nom i dues illetes, Taipa i Coloane, unides entre elles per un istme artificial. Tot i pertànyer actualment a la Xina, fins l’any 1999 va ser colònia portuguesa, de manera que s’hi respira una barreja de cultures molt interessant.

El primer que vam fer en arribar allà va ser anar a passejar pel casc antic. En Gerard no s’atrevia a dir-ho, però de seguida em va donar la raó: teníem la sensació d’estar a Olot!!! Sí, sabem que sona del tot surrealista (un Olot amb gust xino-portuguès??!!!), però aquells carrerons ens van provocar un fort sentiment de nostàlgia vers la Garrotxa que ens va agafar a tots dos per sorpresa.

Foto: Largo do Senado, la plaça principal de Macau.

Foto: l'Erika en un dels carrerons que donen a la plaça.

Des de fora només es veu brutícia i deixadesa, però un cop dins Macau és encantador. Els carrers estan plens de botiguetes, especialment pastisseries on ofereixen les dues especialitats de la regió: trossos de carn assecada (que no ens vam ni atrevir a tastar) i unes pastes d'ametlla molt semblants als nostres polvorons de Nadal. Com a curiositat, hem de destacar que, tot i el bon temps (i ser a Xina, no ho oblidem), vam trobar un venedor de castanyes!!! No ens en vam poder estar...

Foto: una de les milers pastisseries de Macau. En primer pla, les pastes d'ametlla; a la dreta, la carn.

Foto: Castanyada a Macau.

Ens va impactar l'església de Sant Dominich, de façana groga i amb les portes i finestres d'un color verd pujat, i amb l'interior blanc i d'un groc molt pàlid que li donava molta llum. També vam passar per les ruïnes de St. Paul (parada obligada en qualsevol visita a Macau) i vam acabar la ruta passejant pel parc de la fortalesa del Mont Fort. Foto: església de Sant Dominich.

Foto: els dos cosins fent-se un lloc entre els turistes davant les ruïnes de St. Paul. Al fons a la dreta, el parc del Mont Fort.

Cap al vespre ens vam acostar al port, on ens vam fer quatre fotos davant del temple A-Ma (totalment il·luminat, maquíssim) i vam sopar a probablement el millor restaurant portuguès del poble, l'A Lorchas. Mmmmmm.... arròs amb bacallà!!!! Quina delícia!!!

L'endemà, de camí cap al ferry i ja amb la maleta a l'esquena, vam caminar per una altra part de Macau, completament diferent a la que havíem vist fins llavors: vam passar per tota la zona més moderna, amb els edificis més alts i els famosos casinos que tanta riquesa han aportat a la ciutat. No anàvem vestits per l'ocasió (ni de bon tros), així que vam passar de llarg i vam arribar al moll. Des d'allà, el ferry cap a Hong Kong, a començar la segona part del viatge.

Foto: Casino Lisboa.

Hong Kong és l'altra (a més de Macau) Regió Administrativa Especial de la Xina. Està formada per l'illa de Hong Kong, la península de Kowloon (connectada a l'illa per metro i transport marítim) i els anomenats Nous Territoris, que inclouen Lantau i altres illetes. Fins l'any 1997 va ser colònia del Regne Unit, de manera que és ben fàcil veure'n la influència anglesa (per posar un exemple típic, condueixen per l'esquerra).

La primera impressió que ens vam endur dels hongkonians no va ser gens bona. No trobàvem l'hostal que teníem encarregat i ningú semblava voler ajudar-nos, al contrari. Llavors ens vam adonar que estava amagat dins d'un bloc de pisos, els habitants del qual no en volien saber res i feien els possibles per allunyar els turistes.

Estàvem a Causeway Bay, la zona de referència per a les compres "de marca" i on es veia el turisme més "pijo". No obstant, va ser precisament en aquest barri on vam aprendre que era habitual compartir taula als restaurants, amb qui fos, per tal d'aprofitar l'espai i el temps al màxim.

Durant els tres dies que vam estar allà, vam recórrer bona part de l'illa, gràcies al gran ventall d'oferta de transport públic: podies agafar des del clàssic tramvia (molt econòmic, per la gent de classe baixa) fins a autobusos amb aire condicionat, el metro (bastant més car) o tota classe de ferries per anar i tornar de la península.

Foto: tramvia a Causeway Bay.

Un tramvia especial (és a dir, turístic) ens va portar fins al capdamunt del turó més alt de Hong Kong, a 552m. Allà dalt no hi havia res més que un negoci muntat al voltant d'un mirador, però les vistes eren realment impressionants. Ningú posava en dubte que ens trobéssim davant del New York asiàtic (segons les estadístiques, Hong Kong és la segona ciutat del món amb més gratacels, darrera la capital nordamericana).

Foto: vistes de Hong Kong des del Peak. Al fons, la península de Kowloon.

A la falda del Peak hi ha el Hong Kong Park, conegut per estar dissenyat i construït de manera que sembli de tot menys natural: hi ha un llac artificial amb un sortidor al mig, una reserva d'aus i fins i tot una cascada. Però tot i així és agradable passejar-hi, aprofitant per fer exercici o, simplement, per passar l'estona. Darrera del parc s'alça la catedral de Sant John, que dóna un toc colonial a la ciutat.

Foto: el llac del Hong Kong Park.

Un dels barris més encantadors de Hong Kong és el Soho. És una zona molt dreta, a la part baixa del Peak, on l'any 1993 van construir una sèrie d'escales mecàniques per facilitar la vida als seus habitants i evitar embussos a les hores punta. A banda i banda de les escales, hi ha mil bars amb terrassetes on prendre el te o fer la cervesa, així com petits comerços de ceràmica i coses per la llar i, com no, paradetes de carrer amb tota mena de roba i accessoris. De totes maneres, és una zona bastant tranquil·la. Res comparat amb la península de Kowloon, amb les seves botigues d'informàtica i fotografia i els mercats nocturns que atrauen residents i turistes a parts iguals.

Foto: compres nocturnes a Kowloon.

I si bé el Soho té un cert encant, el port de Hong Kong i sobretot de Kowloon està ple de romanticisme. Allà hi podíem passar hores, simplement observant "l'skyline" de la ciutat des de l'altra banda del mar, o a bord d'un "vaixell pirata" de luxe, fent una ruta per la costa amb un granissat a la mà. Quin relax!

Foto: la parelleta al port de Kowloon, amb l'illa de Hong Kong al fons.

Com a curiositat, dir-vos que vam aprofitar un dels dies que estàvem allà per dinar al que els experts consideren el millor restaurant cantonès del món. Hem de confessar, no obstant, que a nosaltres dos no ens va convèncer gens això de menjar el que semblava un ou podrit (l'ou del mil·lenni, que en diuen) i altres delícies a l'estil d'un Ferran Adrià asiàtic.

Nota: igual que en el cas de la rata, ens reservem la foto de l'ou per la nostra col·lecció particular, per evitar ferir sensibilitats.

De tornada a casa, vam tornar a passar per Macau. Vam caminar una estona pel casc antic (un altre cop), vam dinar en un restaurant brasileny (quina freijoalada més bona!!!!) i vam anar fins a la Torre de Macau, que és una còpia bastant idèntica de la que hi ha a Auckland. Des d'allà, un taxi ens va acompanyar a l'aeroport, on vam agafar l'avió fins a Suvarnabhumi. No vam arribar a casa fins a quarts de dues de la matinada, cansats i morts de son. Per sort l'endemà era dia de descans... per les noies.

Foto: la Mònica davant la Torre de Macau.

Divendres, amb les forces recuperades i la maleta feta de nou, ens en vam anar a Bangkok a fer la nostra "ruta turística habitual". Com a novetat, aquesta vegada vam sopar al bazaar nocturn de Lumphini, gaudint de música en directe i d'unes gambes al pebre negre insuperables.

Dos dies més tard ens acomiadàvem de la Mònica, que continuaria el seu tour asiàtic per Singapur i KL abans de tornar-se'n a Barcelona.

Visites 7: al Grand Palace també hi plou!

Continuem amb visites des de la capital catalana, encara que aquesta vegada amb arrels osonenques: l'Ester i en Raúl, després de quinze dies viatjant per Tailàndia, també han passat per casa. És fàcil imaginar que no vam parar de xerrar en tot el camí des de l'aeroport fins a Pattaya; ens havíem de posar al dia mútuament i, a més, m'havien d'informar de tot el que havien visitat aquests dies (curiosament, gairebé tots els llocs on havien estat encara són desconeguts per mi i en Gerard: Chiang Mai, Mae Hong Son, Phuket).

En el seu primer dia a Pattaya, vam estar voltant força per la ciutat. Es tractava d'ensenyar-los el millor i el "no tant bo" que tenim aquí, és a dir, des del Sanctuary of Truth fins als gogo bars, passant per la Beach Road, els bons restaurants, el turó de Pratamnak i les paradetes de falsificacions del Mike's. Feia molta xafogor, com ja és habitual, però va ser divertit i ells dos ho van aprofitar per començar comprar.Foto: Raúl i Ester al Sanctuary of Truth, encara en construcció (d'aquí que portin cascs).

Foto: vistes de Pattaya Beach des del restaurant del Royal Garden Plaza.

Divendres ens ho vam prendre amb més calma. Vam començar amb un banyet a la piscina del nostre apartament, després de comprovar que la platja de davant de casa estava tan bruta com de costum; vam dinar a un "fish and chips" de Jomtien, al més pur estil britànic i ens vam dirigir a Bangkok, on passaríem el cap de setmana. Per sopar vam anar a un dels nostres restaurants favorits, l'italià Bella Napoli. Allà havíem quedat amb en Jaume, un manlleuenc resident a la capital tailandesa amb qui estem sempre en contacte, i vam acabar la nit en un pub de Sukhumvit, escoltant música en directe (un grup molt bo, per cert).

El dissabte se'ns presentava molt més mogudet. Es diu que no es pot dir que s'ha estat a Bangkok fins que no s'ha visitat el Grand Palace, de manera que vam començar per aquí. Ens queixàvem del dia, estava "massa tapat per fer bones fotos"... fins que es va posar a ploure, i de valent! Vam haver de refugiar-nos sota una teulada del temple durant més de mitja hora. Això sí, les fotografies de després van ser espectaculars, amb tota la brillantor de l'or empapat per la pluja.Foto: xàfec al Grand Palace.

Seguint amb la nostra ruta, sortint del Palau Reial vam visitar els seus temples veïns, el Wat Pho i el Wat Arun. Després, un bon dinar (tailandès, aquest cop sí) i una estona de migdiada per recuperar forces. El vespre el vam passar a Patpong, bàsicament comprant rellotges, samarretes i bolsos (que és tot el que es pot fer allà que sigui del nostre interès).
Foto: davant del buda reclinat, al Wat Pho.

I si dissabte vam acabar el dia comprant, diumenge el vam començar de la mateixa manera: en aquest cas, regatejant al mercat de Chatuchak (cita obligada per tothom qui vulgui tornar carregat a casa sense haver de buidar gaire la butxaca).

Foto: en Raúl i l'Ester comprant en una parada de Chatuchak.

Després de deixar les bosses a l'hotel, vam anar a dinar al Siam Centre. Un cop recuperats i aprofitant que érem per aquella zona vam entrar al MBK, que vindria a ser com el Patpong ficat dins d'un centre comercial i sense la part del sexe; és a dir, un centre comercial ple de botiguetes de falsificacions on cadascú intenta aconseguir un millor preu a base de regateig.

Ja era fosc quan vam tornar al soi 5 de Sukhumvit, on l'Hugo i la seva mare (que tornaven de Cambodja) ens esperaven per sopar.

Només quedava recollir les maletes i anar cap a l'aeroport, a agafar l'avió de tornada a casa.

Visites 6: el bloch de blog al nostre blog

Aquest cap de setmana hem tingut una visita particularment interessant. Que ningú s'ofengui, diem "interessant" en el sentit de poder intercanviar (i sobretot escoltar) experiències i anècdotes d'arreu. Es tracta de l'Hugo, un company d'Esade i aventurer on n'hi hagin, que ha tingut el detall de passar-nos a veure durant la seva parada al sud-est asiàtic, en plena volta al món.

De mutu acord, vam decidir passar únicament la nit de divendres a Bangkok i sortir l'endemà al matí cap al nord-oest de Tailàndia. La nostra intenció era arribar fins al Pas de les Tres Pagodes, a la frontera amb Birmània, però sabent que si trobàvem massa controls policials acabaríem girant cua (tal com estan les coses al país veí, tampoc era qüestió de jugar-se-la).

I així ho vam fer. Dissabte ens vam llevar a trenc d'alba i, després de fer un bon esmorzar al bufet de l'hotel, vam començar a fer quilòmetres. Vam conduir fins a Sangkhlaburi, a 350 km de Bangkok. Va ser un trajecte llarg, però com més lluny anàvem més ens fascinava el paisatge: teníem natura verge a banda i banda, amb preciosos llacs enmig de selva, boscos i demés zones verdes. Potser el més impactant va ser trobar la carretera gairebé del tot deserta.

Foto: pantà de Khao Laem, de camí a Sangkhlaburi.

Cap allà a les dues vam arribar a lloc. Teníem una reserva al Burmese Inn, un resort de les afores del poble. Eren uns bungalows austers però bastant acollidors, on ens esperaven amb els braços oberts. Estàvem només a 25 km de la frontera amb Birmània i l'hostalera ens explicava que cada dia l'anaven a veure nens i nenes sortint de l'escola, demanant-li ajuda; però evidentment ella no hi podia fer res.

Vam passar la tarda passejant per un poblat Mon, una ètnia birmana que viu allà refugiada des de fa molts anys. Tot i tenir paradetes de records i parlar força l'anglès, es notava que no era un lloc especialment turístic. Els nens ens miraven, reien i els més atrevits fins i tot ens saludaven. Se'ls veia feliços. I es respirava una tranquil·litat...! Ens preguntàvem què devia fer aquella gent per passar el dia.

Fotos: nens i nenes de l'ètnia Mon.

Per connectar el poblat amb Sangkhlaburi, el principal poble de la zona, es va construir el pont de fusta més llarg de tot Tailàndia. Actualment no hi pot transitar cap vehicle excepte les bicicletes, però els habitants de la zona continuen utilitzant-lo molt i es manté en bon estat. Un dels costums i distraccions dels nens autòctons consisteix en saltar al riu des del pont de fusta... i l'Hugo va decidir imitar-los.Foto: el pont de fusta més llarg de Tailàndia.

Foto: l'Hugo saltant del pont, sota la mirada atenta d'un nen autòcton.

L'endemà vam visitar un petit temple a peu de carretera i vam arribar sense problemes fins a la frontera, al conegut però minúscul Pas de les Tres Pagodes. El nostre amic va fer-se el despistat i va passar a l'altra banda de la barrera, aconseguint per part dels guàrdies res més que una salutació afable i un gran somriure. Nosaltres no vam gosar intentar-ho, conscients que qualsevol problema amb el passaport d'en Gerard podia significar la pèrdua del seu permís de treball i la conseqüent expulsió del país. Però el cert és que estava tot tan tranquil que era difícil d'imaginar que uns metres més enllà estaven en guerra.
Foto: davant de les Tres Pagodes.

Foto: nosaltres dos a la frontera entre Tailàndia i Myanmar (Birmània).

No deixa de ser curiós el fet que vam esmorzar en un bar on la terrassa feia de valla fronterera. Vaja, que mentre menjàvem un bon plat d'arròs (amb te amb llet) podíem tenir perfectament un braç a Birmània i el cul a Tailàndia.
Foto: l'Hugo esmorzant al límit de Tailàndia.

Ja de tornada, vam parar a refrescar-nos al parc natural de Sai Yok. Ens vam banyar en una de les cascades i vam dinar en un d'aquests restaurants tailandesos tan "autèntics", amb plats de plàstic i menjar picant.
Fotos: l'Hugo i en Gerard davant la cascada de Kroengkrawia.

Després vam parar a fer quatre fotos al pont més famós de Kanchanaburi (no sabem si per la pel·lícula o per la història en sí) i vam desfer el camí fins a Bangkok, on l'Hugo s'havia de trobar amb la seva mare un dia després per continuar viatjant per aquestes terres.
Foto: l'Hugo posant al mig del pont sobre el riu Kwai.

PD: Si voleu seguir les aventures de l'Hugo, feu clic a l'enllaç El bloch de blog (altament recomanat!)