Kuala Lumpur

Com se sol dir, una imatge val més que mil paraules.

Coneguda com a KL, Kuala Lumpur és la capital de Malàsia, un estat islàmic amb només 50 anys d'història, fruit de la unió de diverses excolònies britàniques.

El principal i únic reclam de KL són les imponents Torres Petronas (Petronas és la companyia petrolera estatal). A part d'això, poca cosa més; és una ciutat relativament nova que en certs moments pot recordar la veïna Singapur, però sense el seu encant.

Les Torres Petronas van ser l'edifici més alt del món fins el 2004, quan el Taipei 101 les va desbancar; tot i així, com a torres bessones encara conserven el títol.

Dit això, crec que ja us hem dit tot el que us podíem explicar de KL. Així doncs, ara us proposem que gaudiu amb les següents imatges el mateix que vàrem gaudir nosaltres.

Foto: Torres Petronas il·luminades al capvespre

Foto: Reflexe de les torres des del parc de KLCC

Foto: L'home més fort del món

Aniversari a Koh Chang

Mentre tot Catalunya es preparava per la revetlla de Sant Joan, nosaltres fèiem camí cap a una altra illeta del sud-est de Tailàndia, Koh Chang, per celebrar els 31 anyets d'en Gerard.

Per aprofitar més el cap de setmana, vam sortir de Pattaya divendres a la tarda i vam fer nit en un bonic bungalow al centre de Trat (ja teníem ganes de repetir un sopar al mercat!). Des d'allà, dissabte a primera hora vam pujar al ferry, amb cotxe i tot. Davant nostre s'aixecava una illa completament verda per la densa jungla de la part central, envoltada per llargues franges de sorra blanca i amb boirina al capdamunt de les zones més muntanyoses. Impressionant.

Igualment paradisíac era el Kacha Resort: bungalows de luxe (amb jakuzzi i tot!) i piscina a primera línia de mar. Relax total.

Després d'una estona sota un sol de justícia, vam decidir activar-nos i anar a descobrir racons una mica menys turístics; vam enfilar una carretera asfaltada en direcció nord i vam vorejar tota la costa est fins a l'extrem sud de l'illa. Llavors vam intentar endinsar-nos a la selva, però una intensa pluja tropical ens va fer tornar enrere.

Diumenge ens vam llevar amb esperit aventurer. Segons el Lonely Planet, l’anomenada “illa dels elefants” està tan plena de serps com el jardí bíblic, però jo no estava disposada a tornar a casa sense haver vist res més que l’espectacular Had Sai Khao ("platja de sorra blanca"). De totes maneres, vaig decantar-me per una opció més "segura": trekking amb elefants! Esperava que el fet d’endinsar-me a la jungla enfilada sobre el llom d’un elefant canviés la meva perspectiva davant del rèptil, però no ho vaig poder comprovar: quan estàvem a mitja excursió, va començar a ploure a bots i a barrals, de manera que nosaltres vam quedar completament xops i les serps es van amagar soles.
I després d'un bon ruixat, va tornar a sortir el sol (és lo bo que tenen els monzons!): últim banyet a la platja... i cap a buscar el ferry per tornar a casa.

Dilluns, ja a casa, vam acabar de celebrar l'aniversari d'en Gerard. Com que vam anar a sopar en un restaurant del barri d'estil americà (és a dir, molta teca), ens va semblar més addient oblidar-nos del pastís i donar a les espelmes un toc més exòtic.

El regal, una foto emmarcada de Koh Chang.

Viatge al passat: Cambodja.

Aquest mes de juny el vam començar a Cambodja. Aprofitant un pont de quatre dies, vam decidir fer cas a les mil i una recomanacions que havíem rebut i anar a visitar els temples d’Angkor. Quin gran encert, ja ho crec!

Com era d’esperar, Angkor Wat i la resta de meravelles ens van fer posar la pell de gallina. Tots els temples en sí són una gran obra, des de la immensitat d’Angkor fins als minuciosos treballs a la pedra del Banteay Srei, passant per les cares enigmàtiques de Bayon, la piràmide de Pre Rup i els arbres centenaris que cobreixen el temple de Ta Prohm (famós per la pel·lícula Tomb Raider). Però observar aquestes belleses amb la sortida i/o la posta de sol com a fons de pantalla, no té preu.

D’altra banda, tant la gent (encara poc escarmentada pel turisme) com el minúscul trosset de país que vam veure ens van fascinar. Realment va ser com viatjar enrere en el temps: carrers sense asfaltar, bicis i motos (sense retrovisors!) enlloc de cotxes i una població bàsicament rural. Nosaltres, europeus de ciutat, no vam poder evitar sorprendre’ns al veure nenes de 10 anys fent quilòmetres en bici per portar la llenya a casa i nens de la mateixa edat manant el bestiar (si entréssim en guerra, aquesta canalla ens passaria la mà per la cara en quant a supervivència).

Ens vam allotjar en un hotel de luxe al centre de Siem Reap, pagant un preu ridícul per les comoditats de les quals disposàvem. Normalment en tenim prou amb hostals o "guesthouses", però aquesta vegada necessitàvem saber que, després d’hores i hores de caminar sota un sol de justícia, ens esperava una bona dutxa, la piscina i una habitació on realment descansaríem a gust.

En quant a la ciutat, només dir que és vibrant i amb esperit jove i que ens va saber greu no gaudir de més temps per conèixer-la a fons. Qui sap si estem de sort i tenim l’oportunitat de tornar-hi algun dia.

Visites 2: pluja, pluja i més pluja

A finals d’abril ens van venir a visitar dues bones amigues meves. Després de travessar tot Bangkok (la companyia aèria havia comès un error en el nom de l’aeroport de destí) ens vam trobar a Suvarnabhumi: petons, abraçades... i intercanvi d’anècdotes per embotits!!

En Gerard de seguida va haver de tornar cap a Pattaya, ja que l’endemà treballava, però les “nenes” ens vam quedar uns dies a fer turisme a la capital. Vam començar per endinsar-nos en els mercadillos de Chinatown i en les paradetes de falsificacions de Pat Pong; vam visitar la casa de Jim Thompson, el Grand Palace i el buda reclinat del Wat Pho; vam anar de compres pels grans centres comercials i ens vam deixar seduir per la cuina tailandesa. Tot això sota un sol que cremava i una humitat que ens deixava xopes tan sols sortir de l'hotel. Qui ens ho havia de dir que ens esperaven litres i litres de pluja...! Però no avancem els esdeveniments.

En Gerard va venir a buscar-nos a mitja setmana, aprofitant el viatge per passar per l'ambaixada a renovar-se el passaport. I, casualitats de la vida, allà vam conèixer la Fiona, una escocesa propietària d'uns bungalows situats a l'illa on anàvem el cap de setmana següent.

De dimecres a divendres ens vam quedar per Pattaya: piscina, relax, primeres compres als mercats de roba i, evidentment, una visita obligada al Sanctuary of Truth (és del milloret que tenim!).Ja a les portes del cap de setmana, vam enfilar-nos al cotxe i vinga a fer quilòmetres, aquesta vegada en direcció oest. Vam fer nit a Phetchaburi, en un hostal de mala mort amb uns matalassos prou còmodes, i vam continuar baixant fins a Chumphon. Per cert, vam fer els 800km de camí sota una tempesta de llamps i trons i una pluja cada vegada més intensa.

Després, 4 hores de ferry i una hora més (eterna!!) travessant l'illa fins a trobar els bungalows, procurant no perdre el control del Suzuki per les pendents fangoses per la pluja (sí, el cotxe era de lloguer, però jo no ho havia passat tan malament des de l'aventura del taxista de Koh Samet).

Finalment, vam arribar al nostre destí, el Mai Pen Rai Resort. Tots vam estar d'acord en què el camí havia valgut la pena: uns bungalows preciosos penjats a les roques, amb les onades per sota, i un paisatge espectacular, tot melancòlic amb la pluja. La gent (Fiona i companyia), maquíssima, i el menjar... exquisit, el millor (i de llarg) menjar tailandès que hem tastat fins ara!

És cert que ens va ploure molt, moltíssim. El que havien de ser uns dies de relax total a les platges paradisíaques del sud de Tailàndia, es van convertir en una setmana de pluja intensa i continuada, nit i dia, com mai s’havia vist abans en aquesta regió (no sembla cosa dels monzons sinó més aviat del canvi climàtic). Així doncs, vam acabar passant les hores jugant a l’UNO amb aquell parell d’australians que, com nosaltres, s’havien vist obligats a substituir l’excursionisme per l’illa en llargues estones al bar.

Per sort vam saber canviar de plans a temps i vam tornar cap a Pattaya, perquè “les nenes” poguessin empapar-se una miqueta més de la vida tailandesa: bon menjar (ja fos en un restaurant de luxe o en una paradeta de carrer), el regateig als mercats del poble, els temples, el trànsit caòtic i els tuk-tuks i, al final del dia, els massatges thais.

L'excursió final va ser a les ruïnes d'Ayutthaya, antiga capital tailandesa. Tres hores de viatge i una calor insuportable, però tots vam tornar fascinats.

Els dos dies següents, mentre les "nenes" enllestien les compres d'última hora i començaven a preparar les maletes per marxar, en Gerard ja estava a Holanda per feina. Des d’allà va haver d'anar cap a Barcelona, per un tema familiar (actualment ja gairebé resolt); doncs bé, m’ha comentat que va passar molt fred (estàveu a 25ºC!), que va fer tot el circuït del seu pàrquing conduint per la banda esquerra i que tenia la sensació que intentaven timar-lo a tot arreu (quina vergonya de preus!!). Com a recompensa, va passar unes estones fantàstiques amb la seva gent i va tornar carregat de galetes, més embotits i oli d’oliva del bo. No cal dir que n’hem fet un bon ús: sopar català pels amics més íntims, a base de pa amb tomàquet i embotits, amanida catalana, patates braves i truita de patata i ceba. Vam triomfar. Gràcies!!

Sawasdee pii mai (feliç any nou!)

A Tailàndia estem de festa. Per si ja havíem oblidat el nostre cap d'any, o si ens vam perdre el dels xinesos, ara toca celebrar l'any nou tailandès.

Segons el calendari budista, ara tocaria canviar d'any (2550) i d'animal que el representa. Però aquesta gent s'apunta a totes les festes, així que van decidir començar l'any l'1 de gener i reservar el canvi d'animal per mitjans d'abril (l'anomenat "songkran").

Tradicionalment, aquesta data servia per purificar-se, netejar-ho tot, física i espiritualment: es feia neteja general a casa i els nens tiraven una tasseta d'aigua a les mans de les persones més grans, en senyal de benedicció. Però aquesta tradició s'ha anat degenerant fins al punt que avui en dia el principal entreteniment dels thais pel songkran és tirar galledes d'aigua (a vegades amb farina) a tota persona i automòbil que es mogui. Per això ens han recomanat sortir de Pattaya a primera hora del matí i anar-nos a refugiar a Bangkok, que estarà pràcticament deserta.

Jo ja vaig celebrar el meu primer songkran amb els nens del centre d'acollida. Primer ens van oferir un espectacle a base de danses i jocs tradicionals, després ens van beneir... i vam acabar amb una guerra d'aigua en tota regla. Sort que una companya es va oferir a portar-me a casa, perquè no crec que m'haguessin deixat pujar a cap tuk-tuk. Però bé, quan hi ha canalla pel mig, sempre és més divertit que et mullin (i tornar-s'hi, evidentment).

I en Gerard també ho ha celebrat a l'oficina; no hi ha faltat l'aigua, ni la farina ni les típiques camises florejades que es venen per aquestes dates (tot sigui fer negoci).

Cap de setmana a Singapur

Singapur!!! Terra de la cervesa Tiger. Illeta al sud de Malàsia. Ciutat-estat que va aconseguir la independència quan els musulmans malaios van pensar que ja n'estaven fins el capdamunt dels budistes xinesos que manegaven l’illa i van decidir separar-se'n (i ho van aconseguir, gràcies a que ells no tenien un Carallod-Rovira que, per sortir a la foto, ho aixafava tot).

Els singapurenys no compten amb la simpatia de cap país del seu voltant, probablement perquè són massa treballadors i torracollons (en petits cercles se'ls coneix com als "nazis orientals"). La visió que ens n'hem emportat nosaltres és que Singapur és un indret idílic, on tot està al seu lloc, ben indicat, ordenat i increïblement net; per fi uns dies fora del caos, l'anarquisme i el descontrol tailandès!

Al país hi conviuen 4 comunitats: xinesos, hindús, europeus i malaios (els mataos). Tots els cartells estan escrits en xinès, hindú, anglès i malaio i entre ells parlen l'anglès de Singapur (singlish), de manera que l'idioma no va suposar cap dificultat per moure'ns per allà. I el millor de tot és que es respira un clima de pau i tranquil·litat, on aquesta malgama de cultures s'uneixen per aconseguir una prosperitat econòmica i gaudir junts de la seva gran passió culinària: quin menjar!!! En un carrer de Chinatown vam menjar el millor "rollito de primavera"que hem tastat mai i unes delícies dolces boníssimes; en un restaurant hindú... ufff, quin curry, excel·lent i picant, com ha de ser!; al barri europeu, el famós cranc amb chilli o pebre negre (personalment vaig atacar el de pebre)... Una varietat inhumana de plats per llepar-se'n els dits.

Però bé, d'alguna manera o altra havíem de cremar tots aquests àpats, així que ens vam recórrer tota la ciutat a peu.

Singapur té quatre barris, equivalents a les quatre comunitats que hi viuen: l'àrab (petit i no gaire maco, excepte per les típiques botigues d'espècies), l’hindú (també petit però ple de colors i de temples), el xinès (mmmmm, quin menjar) i el colonial (elegant i majestuós). Ara estan acabant de construir la part nova on hi ha el Merlion, la nova imatge de Singapur (una cap de lleó amb cos de sirena); és una zona realment maca, moderna i molt occidental.

Ciutat neta, agradable, ordenada, amb un metro modern, amb indicacions clares, ...neta, neta, neta, la paraula és neta, tot brilla; els taxis són antics però fan goig, la línea antiga del metro està netíssima, no vam veure ni un paper a terra en tota la ciutat! Tot fa goig. I la gent és súper educada; només cal treure el mapa i ja vénen a ajudar-te (amb singlish, però t'ajuden).

Tota aquesta netedat i educació no hi és per casualitat, ja que Singapur és un estat força controlat. Per exemple, les multes són de 500 euros per menjar al metro, 1000 euros per fumar, està prohibit importar i/o consumir xiclets a Singapur... Potser una mica exagerat tot plegat, però els dóna bon resultat (si fos legal podries fer un pic-nic al terra de qualsevol estació de tren, de la higiene que hi ha!). Això sí, pels carrers no veus ni un policia; tots van de camuflatge (no tipus Rambo ni disfresats de cranc gegant, sinó de paisà!).

Els preus, en general, són més elevats que a Tailàndia però més assequibles que a Barcelona. I en quant a tecnologia, a veure, hi ha les últimes novetats del mercat, però tampoc a cap xollo de preu; vam comprar una càmera per l'Erika que ens va costar 40 euros menys que a Barna (sí que és més barat, però no hi ha duros a 4 pessetes).

Com tota illa, hi ha poca cosa a fer, així que els singapurenys tenen dos vicis:

1-Shopping: hi ha centres comercials a tot arreu, preferiblement amb les primeres plantes sota terra, amb una gran bòveda central per on entra la llum del carrer. Hi ha mes centres comercials que persones, és increible!, amb models exclusius (hi havia unes bambes addidas que no havíem vist mai, llàstima que no tenien la talla de l'Erika, però vaja, per flipar). No us dic què vàrem comprar perquè encara em fa mal quan miro la visa.

2-Sentosa: és una illa que hi ha al sud de Singapur i que s'hi pot anar amb telecabina o gonorail. Hi ha platges artificials fantàstiques, un aquari, un telecadira per després baixar amb un trineu de rodes, etc. Resumint, un parc d'atraccions per distreure els singapurenys. No cal dir que, com sempre, està súper ben fet i molt ben cuidat, uffff, una passada.

Quina ciutat!, la veritat és que és la meva ciutat perfecte, on tot esta on ha d'estar, net, ben conservat, en ordre, amb disciplina, gent amable perquè sí!!... Vaja, tot el contrari que els patates dels Thai!!! Ara ja estic de tornada al caos, al somriure fàcil i al "ohhhhhhh, krab" ("aaah, sí" que fan els thai i que vol dir "vale, per mi com si neva, passo de tot").

PD: no em pregunteu quin impuls em va fer comprar un suc de "weat grass" (bri de blat) ni em pregunteu pel gust, ok?? Si voleu algun suc demaneu consell a l'Erika, que ella va comprar-ne un de canya de sucre (crec que queda demostrat qui té bon gust dels dos).

PD2: Marina, aquí hi ha edificis molt xulos !

Visites 1: xocolata suïssa per començar el dia!

Aquest cap de setmana ha vingut a visitar-nos l'Anne-Lise, una amiga suïssa que porta unes setmanes voltant per Tailàndia.

Ens hem trobat a a primera hora a l'estació de tren de Bangkok i, d'allí, cotxe i carretera cap a la Província de Chantaburi (sud-est de Tailàndia), on hi ha la catedral més gran de tot el país; molt maca, però sincerament, l'església del carrer Escorial és més gran!

Hem passat el matí passejant per Chantaburi ciutat, famosa també pel seu mercat de gemmes (no, David, la tuya no). Hem dinat en una paradeta de carrer: 3 sopes de noodles (fideus de farina d'arròs) amb pollastre i tres gots de suc de llima, al magnífc preu de 90 baht, és a dir, 2 eurillos (pels tres, eh!). Un cop amb l'estómac ple, hem decidit anar fins a Trat, l'última província de Tailàndia abans d'entrar a Cambodja. I ja posats a fer quilòmetres, ens ha fet gràcia arribar-nos a la frontera; és clar que no l'hem creuat, però sí que hi havia un mercat on hem fet la cerveseta tot gaudint de la posta de sol.

De tornada, ens hem aturat a Trat ciutat a comprar un parell d'ampolletes del seu famós "Oli Groc" (una poció de llarga tradició que, segons diuen, ho cura tot) i ho hem aprofitat per sopar al mercat nocturn. Mmmmmmmm, que bo!, unes gambetes arrebossades per llepar-se'n els dits, un arròs fregit "de la muerte" i unes cervesetes ben fresques. El preu?, jejeje, 5 eurillos (penseu que les cerveses són cares).

Acte seguit, després de discutir si ens quedàvem allà a fer nit o no, hem decidit tornar cap a Pattaya (3,5 hores de cotxe). Així doncs, a quarts d’una de la matinada ja érem a casa.

No és d'estranyar, després d'un dia tan llarg i de tanta carretera, que diumenge hagi estat bàsicament un dia de platja i de passejar tranquil·lament per la ciutat.