Ja som a l'hotel de Pattaya... i tenim internet amb tarifa plana per una setmana!! Ole! Jeje. Que lluny que ens queda ara aquella proposta que li van fer a en Gerard l'onze d'octubre per anar-se'n a treballar a Tailàndia. Han estat uns mesos d'emocions i molts nervis, però l'espera ha valgut la pena. I en realitat és ara quan comença aquesta nova història.
El viatge ha estat llarg però tranquil. Estàvem tan cansats de la feinada d'aquests últims dies, que hem aprofitat el vol per dormir. Ni tan sols estàvem nerviosos; els nervis (i alguna que altra llagrimeta, per què negar-ho) els havíem deixat a casa.
En Ton ens ha portat des de l'aeroport de Bangkok fins a l'hotel Mercure de Pattaya, a la costa sud-est del país. Ell ha estat el nostre primer contacte amb els thais: gent molt amable i servicial, però en general de poques paraules. Hem intentat donar-li conversa en anglès diverses vegades, però sense gaire èxit. Es limitava a assentir amb el cap i a somriure. Potser no ens entenia.
A part dels peatges, que aquí també n'hem hagut de pagar un parell, les semblances amb les carreteres catalanes són ben poques. De mossos, ni parlar-ne; de normes, menys. No importa gaire que facis un gir de 180º aprofitant un buit de la mitjana, ni que vagis contra direcció, ni que et passegis pel voral de l'autopista sobre el llom d'un elefant. Mentre ningú en surti ferit, tot s'hi val.
La primera imatge de Pattaya és de pobresa. Fins i tot diria que de deixadesa: a excepció dels autobusos, decorats amb dibuixos de tots colors, tota la ciutat necessita una bona capa de pintura.De totes maneres, les casetes més austeres, els mercats i les botiguetes de carrer contrasten amb una bona colla d'edificis de luxe i comerços dedicats al turista: supermercats, grans magatzems, restaurants, centres de massatge, farmàcies, òptiques, perruqueries, bancs i un llarg etcètera, entre els quals hi encaixa de ple aquest hotel. A nosaltres no ens falta de res.
Després de dutxar-nos i posar-nos roba més fresqueta (he dit ja que estem a 28ºC?), hem sortit pel barri a buscar un lloc per sopar. Un pick-up gratuït, per gentilesa del nostre hotel, ens ha portat fins un dels principals carrers de Pattaya. Jo hi hagués anat a peu, ja que no queda pas a més de cinc minuts, però hem pogut comprovar que és molt més segur moure's sobre qualsevol cosa que tingui rodes. Si el trànsit és caòtic, travessar un carrer a peu és una odissea.Només hem passejat per la Pattaya Second Road, perquè entre el jet lag i l'hora que érem (ja de fosc) no ens hem volgut allunyar massa de "casa". Però de seguida hem entès d'on venia el sobrenom de "Puttaya". El centre de la ciutat està ple de prostitutes i de locals d'oci nocturn, tot i que l'ambient que s'hi respira no és desagradable.
Hem acabat sopant en un restaurant de luxe, a cavall entre la cuina francesa i la thailandesa. Un dels cambrers ha volgut quedar bé amb nosaltres dient que "coneix" Barcelona i Espanya pels toros i per la tomatina. He pensat que tenim molta feina a fer durant aquest proper any. No obstant, sap més del que jo sabia fa uns mesos de Tailàndia, així que no l'hi puc retreure. Per cert, el sopar era deliciós! Picant, això sí, una mica massa.
Ara tornem a ser a l'habitació de l'hotel, fent balanç d'aquest primer dia a través de la memòria i les poques fotos que ens hem fet (no volíem semblar excessivament turistes). Demà ens toca llevar-nos d'hora: ens espera un tal Mr.Cornelis a l'entrada de l'hotel a les 7 del matí. No sabem qui és ni què vol, però segur que té alguna relació amb la nova feina d'en Gerard. De totes maneres, intentarem que no el facin treballar fins dijous i així poder conèixer junts Pattaya de dia, que estem convençuts que és molt més encantadora que de nit.
Aquesta vegada el destí escollit va ser la província de Kanchanaburi, en un resort a tocar el riu Kwai (amb unes vistes magnífiques!). Com que el lloc donava prou de sí, no hi vam estar un dia sinó tot el cap de setmana. 
Al capvespre, un cop recuperats de la gimcama, vam fer un sopar de germanor amb una rifa inclosa. A mi em van tocar 3 regals: primer un joc de cafè moníssim, després el mateix joc de cafè i, per últim, un tercer joc de cafè idèntic que els altres dos. Suposo que vaig trencar unes quantes estadístiques; aquest any provaré fortuna a la grossa de Nadal! Un cop acabat el sorteig va començar la festa grossa: el joc de les cadires i el més que esperat karaoke! L’Erika va córrer molt i va quedar tercera i jo, com a guiri (o farang, que diuen aquí), no em vaig poder negar a cantar. Sort dels cubates, que em van ajudar una mica, i del meu amic Kees. Visca U2.
