Quinze dies pel nord de Tailàndia

Des que vam arribar al país, vam posar el nord de Tailàndia com un dels llocs que "s'han de veure abans de tornar a casa". Volíem veure els camps d'arrossars, les ciutats tailandeses més rurals, la tranquil·litat dels seus habitants, les tribus de muntanya; n'havíem vist mil fotografies i ens n'havien explicat centenars d'històries, i no ens ho volíem deixar perdre. I així ho vam fer: vam agafar el cotxe un divendres al vespre, vam passar la nit a Bangkok i l'endemà vam reemprendre el camí cap amunt. En total vam estar 12 dies de ruta, fent un total de 1200km al volant. I, irònicament, el que més ens va captivar del viatge va ser... sí, la visita a Laos. I és que és cert que el nord de Tailàndia és força diferent del sud, però no deixa de ser Tailàndia; al cap d'un any d'estar per aquí, poca cosa hi ha que realment ens pugui sorprendre.

Però comencem pel començament. Primera parada: Sukhothai. El que va ser la primera capital del regne de Siam, als voltants del segle XIII, s’ha convertit en un gran parc històric. Més que les ruïnes en sí (res a veure amb les seves contemporànies d’Angkor, a Cambodja), en destacaríem les immenses figures de Buda, d’una bellesa impactant i que encara avui es conserven pràcticament intactes. Foto: una imatge del Wat Mahathat, al Parc Històric de Sukhothai.

Foto: buda del Wat Si Chum, un dels més fotografiats de la zona.

De Sukhothai vam enfilar carretera amunt fins a Chiang Mai, considerada la segona ciutat més important de Tailàndia (la capital del nord, podríem dir). Els seus principals atractius turístics són els temples i el mercat nocturn ; entendreu que passéssim aquests primers de llarg (no direm que tots siguin iguals, però sí que ja n’hem vist uns quants) i que ens centréssim en les paradetes. Vam descobrir que no sols hi havia un mercat nocturn (diari) sinó que se’n podien trobar a totes hores i per tot el centre de la ciutat i, per sorpresa nostra, amb uns preus de sortida més barats que a Bangkok i infinítament més barats que a Pattaya.

Foto: detall del mercat nocturn de Chiang Mai.

Independentment dels mercats, Chiang Mai és una ciutat amb molta vida. Famosa per les seves escoles de massatge, és un dels destins favorits de milers de joves que vénen cada any a empapar-se de la cultura tailandesa. El casc antic està envoltat per una muralla i una fossa, al més típic estil de l’època medieval i, contràriament al que ens imaginàvem, és prou petit com per recórre’l a peu (o amb tuk-tuk, encara que nosaltres vam preferir evitar-los).

Foto: parada de tuk-tuks.

Des de Chiang Mai vam fer una excursió de mig dia fins al Doi Inthanon, el pic més alt de Tailàndia. Una carretera de corbes i d’un previsible fort desnivell ens va portar fins al capdamunt de la muntanya, on vam gaudir d’unes vistes espectaculars de les valls veïnes i d’un agradable passeig per una zona d’abundant vegetació i ocells autòctons. Tampoc ens vam perdre les dues estupes que van construir a només 4 km del cim, en motiu dels 60ès aniversaris del rei i de la reina, respectivament. Val a dir que són dues construccions molt sòbries, del més elegant que hem vist fins ara i envoltades d’uns jardins preciosos.
Ja de baixada, vam passar per les tres cascades que adornen el pic, cada una igual o més impressionant que l’anterior.

Foto: estupa dedicada a Sa Majestat el Rei de Tailàndia, al Doi Inthanon.

Foto: en Gerard davant del punt més alt del país, a 2565m.

De Chiang Mai vam continuar conduint cap a l’extrem nord del país, al fronterer poble de Mae Sai. Tenint encara en ment l’entranyable Sanghklaburi, Mae Sai ens va suposar una profunda decepció; lluny de l’ambient rural que ens esperàvem, ens vam trobar envoltats d’autocars de xinos, hotels pressuntuosos de discutible qualitat i un control policial que venia visats a Birmània. Veient aquest panorama, vam concloure que la millor manera d’aprofitar el dia seria fer precisament això, traspassar la frontera. I així ho vam fer: 2000 baht, mitja hora de cua, quatre passes... i ja estàvem envoltats de birmans que ens oferien de tot i més. Va ser divertit fer de « guiris » i visitar un parell de temples a cavall d’un tuk-tuk, per acabar comprant els típics pareos masculins al mercat del poble, mentre intentàvem convèncer als venedors que ni fumem ni… no, no necessitem viagra. Foto: permís d'entrada a Myanmar (dedicat a l'Hugo).

Foto: nen birmà demanant caritat al mercat de la frontera (es va guanyar una moneda a canvi d'aquesta foto).

Foto: vista nocturna d'una estupa birmana de Tachileik, el poble fronterer.

Molt a prop de Mae Sai hi ha l’anomenat Triangle d’Or, que no és res més que un punt on els rius Ruak i Mekhong formen una barrera natural entre les terres tailandeses, laosianes i birmanes. Des d’allà no ens vam poder estar d’encarregar una excursió a Laos; només hi podríem passar una nit, de manera que no tindríem temps d’arribar-nos a l’encisadora Laem Prabang, però no hi havia res que ens retingués a Tailàndia i ens feia gràcia navegar pel Mekhong.

Foto: des de Tailàndia, vistes de Myanmar (a l'esquerra) i Laos (a la dreta).

Foto: autòctons navegant pel Mekhong, al cantó de Laos.

L’excursió amb barca va ser relaxant, si bé excessivament llarga (3 hores!) i contra un vent que ens va deixar congelats. Però va valer la pena. A l’altra banda del riu, la vila de Huay Xai va resultar ser un lloc de pas per comerciants thais, laosians i xinesos, així com el punt de partida de les principals rutes turístiques pel país. La mestressa de l’hostal BAP, on ens allotjàvem, ens va obsequiar amb una primera impressió bastant fiable de la gent d’allà: molt amable, somrient, amb una tranquil·litat encomanadissa i encara sense l’ambició i l’astúcia dels tailandesos.

Foto: punt d'immigració a l'entrada de Laos, al poble de Houay Xai.

Foto: exemple d'una casa d'estil laosià.

A la tarda vam llogar un tuk-tuk perquè ens portés fins a una de les moltes tribus d’ètnies que hi ha per aquella zona. Vam visitar un poblat de “Lao Huay”, un grup que es caracteritza per vestir de blau. Una família molt amable ens va obrir casa seva, mentre ens ensenyaven com fabricaven els seus propis vestits i com assecaven fulles de bambú per fer-ne llibretes pels nens de l’escola (que, per cert, hi anaven des de fins a 2km de distància, la majoria d’ells a peu). Foto: dona de la tribu fent teles de cotó.

Foto: un dels nens de la família.

De tornada vam parar a la fàbrica de whisky: una sèrie de destil·ladores que treballaven a partir d'arròs i que eren "controlades" per una colla de joves, contents de poder tastar l'alcohol com a part del seu ofici (no fos cas que els sortís dolent i el posessin a vendre!).

Foto: noi controlant la producció de whisky laosià.

Vam acabar sopant amb una parella de neoyorquins que vam conèixer al mateix hostal. Ell, que acabava de titular-se com a infermer, ens va explicar les comoditats de la seva feina a Nova York (temptador, i tant!) mentre saborejàvem unes cerveses Lao (sens dubte, la millor de tota Àsia).

Foto: la Qing, en Jeff i nosaltres, fent la cerveseta.

I poca cosa més tenim per explicar d’aquest viatge. L’endemà vam tornar a creuar la frontera, per desfer l’autopista fins a Chiang Mai; parada tècnica per recarregar les piles, i altre cop carretera i manta fins a Pattaya, on vam passar un cap de setmana d’allò més tranquil a prop de la platja.

Cap d'any a Koh Chang

Després de les vacances a Austràlia, ens vam començar a plantejar on passaríem el cap d’any. Una bona opció hauria estat quedar-nos a Sydney, on se’n preparava una de grossa, però la feina no ens permetia quedar-nos-hi més dies. El cas és que teníem ganes de festa i no acabàvem de trobar un lloc que ens fes el pes: tornar a Barcelona era massa car, anar a Taipei era massa precipitat i a Pattaya era impossible trobar una festa sense “thai ladies” en busca d’occidentals i nòrdics més beguts del compte. Així doncs, per raons de proximitat i practicitat, ja que hi podíem anar amb cotxe, vam decidir provar sort a Koh Chang (sí, un altre cop). Ens vam passar dos dies al telèfon buscant hotel, però semblava que tothom hagués tingut la mateixa pensada. Finalment, a través de l’agència de viatges de Purac, vam aconseguir fer la reserva.

El lloc que ens van trobar era un resort nou, el Nisa Cabana, situat dalt d’un turonet de l’extrem sud de l’illa. Com us podeu imaginar, les vistes eren increïbles, el bungalow impressionant i el servei fantàstic. Es notava que el personal tenia tota la il·lusió posada en el bon funcionament del nou negoci, si bé encara se’ls escapaven alguns errors de principiants (el transport fins la platja, per exemple, era una mica caòtic). Això sí, el menjar era de llarg el millor que hem tastat mai a l’illa: no era cuina d’autor ni estava a l’alçada del “pad thai” del Mai Pen Rai, però el cuiner era un geni.

Foto: piscina del resort Nisa Cabana.

Tret d’un dia que ens vam apuntar a una excursió de “snorkel” per les illetes veïnes (acompanyats d’una trentena de thais que no deixaven el salvavides ni per dinar), la resta de dies els vam passar descansant entre l’hotel i la platja.

Foto: la platja de Lonely Beach. En primer pla, la parelleta que coneixeríem unes hores més tard.

La nit de cap d’any va ser curiosa. Veient la poca vida nocturna que hi havia al poble (per alguna cosa li diuen “Lonely Beach”), ens vam apuntar a la festa de l’hotel. Allà vam conèixer una parella molt maca, ell anglès i ella japonesa, que van sumar-se a la nostra tradició de celebrar les campanades amb raïm. No ens pregunteu com, però el cas és que vam convèncer l’animador de la festa perquè fes el compte enrere des de 12, i no des de 10 com tenia previst. Era per filmar-nos: el restaurant ple de turistes i cambrers que no entenien el perquè del “dotze, onze, ...” i quatre individus al mig de la pista menjant raïm com a desesperats. Va ser divertit. Foto: danses tradicionals tailandeses, en un moment de la festa de cap d'any.

Com a curiositat, només afegir que els tailandesos celebren el nostre cap d’any perquè s’apunten a totes les festes, però en realitat el seu cap d’any és a mig abril (l’anomenat Songhkran, ho recordeu del blog?). Per tant, a les 12:05h la festa es va donar per acabada.

BON ANY 2008 o, com diuen ells, SAWASDEE PII MAI 2551!!

Austràlia 2: (No) és Nadal a Sydney!

Sí, sí, sí… ja som a Sydney !! La ciutat més emblemàtica d’Austràlia; la ciutat de l’òpera de disseny; la ciutat de les mil badies; la ciutat que ens ha robat el cor només de posar-hi els peus.

Foto: l'Òpera de Sydney.

La seva peculiar geografia li dóna una protecció natural envejable: uns grans penya-segats li fan de muralla, amb una única “porta” que deixa pas als mariners i visitants afortunats cap a un seguit de petites badies que donen aquest perfil serpentejant a la ciutat.

Foto: els penya-segats.

Foto: una de les mil badies de la ciutat.

Com és d'imaginar, Sydney és una ciutat oberta al mar. Segurament per això, dues de les seves fotografies més conegudes són la de la famosíssima Òpera al bell mig del port (que, per cert, ens va impactar molt més de nit, totalment il·luminada, que de dia) i la del Pont del Port (“Harbour Bridge”) celebrant les dotze campanades. Foto: Erika i Gerard davant del Pont.

Una mica més endins hi ha el casc antic, més conegut com “The Rocks”: carrerons estrets, edificis històrics, pubs al més pur estil anglès. Tot plegat, un lloc idoni per perdre’s-hi una tarda, amb un gelat en una mà i la càmera de fotos a l’altra. Tota la zona és una imatge de postal, certament, que contrasta amb el bullici de Pitt Street, on les botigues i els centres comercials posen a prova qualsevol butxaca.

Foto: edificis típics dels "The Rocks", d'estil colonial.

Seguint les insistents recomanacions de la Nadia i l'Alexander, vam decidir passar un matí al zoo. No sabem si és ben bé el millor del món, però és cert que no té desperdici; els cangurs, koales i ornitorincs no tenen res a envejar al nostre anyorat Floquet. Unes bestioles més desagradables, si bé que totalment inofensives, són els milers de ratpenats que tenyeixen cada vespre el cel de la ciutat. De dia dormen penjats dels arbres dels Jardins Reials Botànics, just al costat de l'Òpera. Foto: koala del Taronga Zoo, a Sydney.

Sydney està ple de parcs i zones verdes (els Jardins en són només un exemple) on la gent va a fer "footing", ioga, o qualsevol altra activitat que impliqui moure una mica l'esquelet. I és que, segons ens han fet arribar, els seus habitants es divideixen en dos grups: els "health-fricks", que serien alguna cosa així com uns fanàtics de la vida sana, ... i els altres.Foto: arbre-ampolla, Jardins Reials Botànics.

En quant a les festes de Nadal, hem de reconèixer que se'ns va fer molt estrany passar-les fora de casa; sense el caliu familiar, sense els amics, sense el fred. I és que no, per molts arbres i guirnaldes que adornessin els carrers de Sydney, NO era Nadal.

De totes maneres, ens ho vam muntar prou bé per no deixar escapar les nostres tradicions. La tarda del 24 ens vam separar durant una horeta per comprar-nos uns detallets pel tió; ...i ho vam fer tant bé que vam coincidir en regalar-nos un parell de koales (sense comentaris).

Tampoc van faltar els sopars de gala, tant el 24 com el 25, en dos restaurants excel·lents de la zona del port.

Foto: sopar de Nadal, amb l'Òpera de fons.

Foto: l'Eri contemplant l'Òpera, la nit de Nadal.

I per no perdre l'oportunitat d'afegir un toc australià a les nostres celebracions, el dia 25 al matí ens vam posar els gorros de Pare Noël i vam agafar l'autobús cap a la platja de Bondi (contràriament al que pugui semblar, això dels gorros no és cosa de guiris, sinó una tradició dels "aussies"!). L'aigua estava glaçada, les onades picaven amb força (és una zona ideal pels amants del surf) i només vam veure el sol els minuts justos per fer la postaleta... però ja havíem complert.

Austràlia 1: navegant per la Gran Barrera

Com molts de vosaltres ja sabeu, teníem planificat tornar a casa per finals d'any i, volent aprofitar els dies al màxim, havíem decidit passar les festes de Nadal a Sydney. La data de tornada va canviar, però el viatge que teníem muntat era massa bo per rebutjar-lo, així que no ens ho vam pensar dues vegades i vam volar cap a la terra dels cangurs.

Donades les dimensions d'Austràlia i, sobretot, les enormes distàncies entre les seves ciutats, vam decidir focalitzar la nostra visita en dos punts molt concrets: Airlie Beach, un poble costaner des d'on exploraríem un trosset de la Gran Barrera de Corall, i la famosíssima ciutat de Sydney.

Foto: Austràlia i els nostres destins

El vol des de Bangkok va ser molt tranquil. Com a curiositat, explicar-vos que en aterrar a Sydney ens van tenir uns minuts en quarentena dins l'avió: resulta que un passatger es va trobar malament durant el vol i, segons les lleis d'allà, ningú podia sortir fins que s'hagués comprovat que no es tractava de cap malaltia contagiosa. Cal remarcar que els australians són una mica paranoics amb tot el que vé de fora.

A Sydney només vam fer una parada tècnica, de camí cap al nord (ja hi tornaríem uns dies més tard). Tot i així, vam aprofitar per trobar-nos amb uns amics d'en Gerard, que ens van portar a sopar mentre ens explicaven quatre coses bàsiques de la ciutat. I l'endemà ja anàvem cap a Proserpine (Airlie Beach), amb un vol intern de dues hores i quart!

La platja d'Airlie estava realment preciosa, amb l'aigua d'uns colors turquesa com acabats de pintar. El curiós del cas és que, tot i el sol que queia, no es banyava absolutament ningú. Seguint el consell de "donde fueres, haz lo que vieres", vam mantenir-nos apartats del mar fins que vam trobar la solució a les nostres incògnites: un cartell groc de 2x3 metres alertant de meduses! I no meduses qualssevol, no, sinó d'aquelles que poden arribar a matar-te. Davant d'aquestes circumstàncies, vam seguir els locals i vam anar a banyar-nos al llac artificial que han construït just davant la platja.

Foto: perill, meduses!

Foto: gent refrescant-se al llac d'Airlie Beach

Però no vam anar a Airlie Beach per veure les meduses, ni per descobrir què pot provocar-li a l'Eri una al·lèrgia de campionat (des d'aquí una abraçada a l'al·lergòleg que ens va dir, fa uns anys, que tenia al·lèrgia a "un tipus d'arbre que només creix a no sé quins països tropicals"). Com dèiem, el que ens va portar a Airlie va ser el fet de poder saltar des d'allà cap a un dels llocs naturals més apreciats de tot el planeta. I així ho vam fer: dilluns mateix vam pujar a bord del Kiana, amb 3 tripulants i 12 turistes més, per navegar per la Gran Barrera.

Foto: el Kiana, amb tot el grup a bord

Van ser 3 dies realment de somni. La gent, maquíssima; el temps, immillorable i els paisatges, paradisíacs. Primer ens van portar a les illes Whitsunday, descobertes pel grandíssim capità Cook en un diumenge de rams (d'aquí el seu nom). Allà ens vam banyar a l'espectacular Whitehaven Beach, una platja de sorra blanca i fina com la farina, considerada una de les platges més maques del món i que, segons ens van explicar, no s'escalfa mai degut a la seva extremada puresa. L'única condició per entrar a l'aigua era anar guarnits com a la foto, amb el que anomenen "stinger suit" i el gorro corresponent, que esdevindrien la nostra segona pell en cada capbussada (ja sabeu, per allò de les meduses assassines). Foto: vista aèria de la Whitehaven Beach

Foto: Gerard i Erika, amb les illes Whitsundays de fons.

Foto: "comando" meduses!

Ja de nit vam rebre una classe magistral d'astronomia, en la que el capità del vaixell va intentar explicar-nos com orientar-nos mirant els estels des de l'hemisferi sud, és a dir, on l'estrella Polar brilla per la seva absència. I els altres dos dies els vam dedicar bàsicament a fer buceig ("snorkel") i submarinisme, tant a l'illa Hook (on, segons els experts, es troben més tipus diferents de coralls que a la Gran Barrera) com a les famoses "Stepping Stones" de la part interna de la Gran Barrera de Corall (unes formacions de corall que creixen en forma de columnes gegants fins a uns metres de la superfície). Allà vam tenir l'oportunitat de nedar entre una immensitat de coralls i peixos, inclosos taurons (petits i inofensius, o això volíem creure), tortugues marines... i en Nemo! Foto: vista aèria de les Stepping Stones i una part de la Gran Barrera de Corall

Foto: l'Eri a la Gran Barrera

Foto: coralls de les Stepping Stones, Gran Barrera de Corall

Foto: tauró fent la migdiada

Foto: dos "nemos" i la seva anèmona (fotografia cedida pel nostre Divemaster)

De nou a Airlie Beach, vam acomiadar-nos dels companys del Kiana i vam gaudir d'un relax total en un dels millors hotels del poble. I d'allà, vam tornar a Sydney, aquesta vegada per descobrir una mica més a fons la ciutat i celebrar el Nadal "a l'australiana".

Foto: piscina del Coral Sea Resort, a Airlie Beach.

Visites 9: els pares vénen! (ara els meus)

Ja han vingut! Finalment els meus pares han pogut fer una escapadeta a Tailàndia, tot aprofitant el pont de la Puríssima; mentre molta gent anava a la muntanya en busca del fred, ells venien cap aquí per trobar-se amb el bon temps i el seu fill i la parella.

Com que teníem uns dies de festa per celebrar l'aniversari del rei, els vàrem muntar un circuït asiàtic. Vàrem començar, igual que amb els pares de l'Erika, per una visita al mercat flotant i al famós pont sobre el riu kwai. De fet vàrem incloure aquests dos punts a la nostra ruta a petició del meu pare, pels vols del mes de març!

El mercat flotant va ser objecte d'opinions ben dispars: tant l'Erika com jo el trobem bonic però turístic (no deixa de ser un mercat flotant, és cert, però de souvenirs); el meu pare, després de la decepció inicial per la qual ja el vàrem prevenir, va estar encantat amb l'experiència i no es va poder estar de comprar alguna que altre quincalla; i la meva mare, en canvi, no va disfrutar gaire de l'aigua pudenta i els mosquits pul·lulant per una barqueta que es movia en excés.Foto: en Marià amb el seu souvenir al cap .

Respecte el riu Kwai, el seu pont i la província de Kanchanaburi en general, vam coincidir tots quatre en considerar-ho un lloc magnífic, ple d'història i amb uns paisatges verds espectaculars. Vam poder veure el tren fent el seu recorregut habitual pel mig del pont (sí, sí, encara funciona) i tota la preparació de llums i focs artificials per la nit següent, per recordar l'aniversari del seu bombardeig per part de les tropes aliades. Foto: la família al Pont.

Després del primer concate amb les terres tailandeses, vàrem marxar cap a la Xina! Bé, a la Xina "no Xina", és a dir, a les regions independents de Macau i Hong Kong.

A Honk Kong vàrem disfrutar de les modernitats d'una gran metròpolis, l'espectacularitat de les seves vistes i el magnífic horitzó de gratacels mundialment conegut. Si bé a tots ens va agradar per igual la ciutat, cadascú tenia opinons diferents respecte el menjar cantonès: mentre el meu pare insistia i es deleitava en degustar les delicioses sopes de noodles a les paradetes de carrer, la meva mare preferia els restaurants més occidentals, de manera que fèiem un dinar i un sopar a cada lloc.Foto: HK als seus peus.

Foto: en Marià i l'Erika davant l'"skyline" de Hong Kong.

Foto: dinant en un restaurant de carrer.

Macau va ser el nostre punt "d'unió", és a dir, la ciutat d'on TOTS en vàrem sortir encantats. Com ja hem comentat anteriorment al blog, a l'Erika i a mi ens recorda bastant a Olot (i ens encanta), mentre que els meus pares tenien la sensació d'haver tornat a Lisboa (ciutat on varen fer el viatge de noces).

Foto: els meus pares en un dels carrerons de Macau.

A Macau s'hi repirava un ambient nadalenc molt emotiu. Vam disfrutar dels seus carrerons, la seva part moderna, la cultura xinesa en un decorat mediterrani, l'espectacularitat dels seus casinos i, com no, el menjar: el nostre preferit, un bon arròs amb bacallà al que ens van convidar els meus pares per celebrar el seu aniversari de casament.

Foto: arbre de Nadal a Macau.

A diferència de quan vam venir amb la meva cosina, aquesta vegada vàrem aprofitar per pujar a la torre de Macau, des d'on vàrem gaudir d'una nova perspectiva de la ciutat (a vista d'ocell). Com anècdota, diré que ens vam allotjar al Ritz (un ofertón d'internet) i com a consqüència d'una errada en la reserva ens van haver de donar "suites"! Espectaculars!

Foto: Vista dels casinos des de la Torre de Macau.

Després del viatget per la Xina vàrem tornar a Tailàndia. Un dia i mig de descans a Pattaya, que ells tres van aprofitar per anar a la platja, visitar un temple xinès (bona part de la població tailandesa té antecedents xinesos) i fer quatre compres, i cap a Bangkok.
Foto: de visita al temple xinès.

Bangkok és una ciutat fascinant per mi i agobiant per l'Erika, però que va encantar als meus pares. Van quedar embadalits amb els seus temples i les casetes tradicionals (la casa-museu de Jim Thompson, com a màxim exponent) i amb la infinitat de mercats i bazaars, tant diürns com nocturns (aquests últims, amb més acceptació degut a la baixada de temperatures). Ah, i no ens oblidem del parc de Lumphini, on vam poder aïllar-nos durant una estona de tot el caos i la contaminació del centre de la ciutat.Foto: en Marià al cim del Wat Arun.

Foto: als peus del Buda gegant, Wat Pho.

Foto: tot descansant a Lumphini Park.

A Bangkok, per fi, vàrem trobar el restaurant ideal, un lloc on tots menjàvem a gust, tant que la mama va demanar per repetir: el "nostre" Japo-Thai, és a dir, un restaurant Thai portat per un Japo (ja sabeu, "fusió" en diuen).

Foto: Res com un bon menjar al Japo-Thai.

Un cop tot això vist, van agafar el vol de tornada a casa, no sense deixar de repetir que ens estaran esperant amb ànsia i transmetre'ns el mateix missatge de part dels pares de l'Erika.