Visites 5, 5 bis i 5 bis bis

No sabem exactament si ens han vingut a veure aprofitant que viatjaven per Tailàndia, o si van decidir anar-se'n a Tailàndia perquè nosaltres érem aquí. Sigui com sigui, en Joan i la Maria han passat per casa. Ha estat una visita intermitent (d'aquí el títol): semblava que no s'atrevissin a instal·lar-se amb nosaltres, però com si alhora no tinguessin cap ganes de marxar d'aquí.

La primera trobada va ser a petició nostra. Estem parlant del 4 de setembre, dia en què la parelleta de barcelonins arribaven a Bangkok. Els que hàgiu parlat amb nosaltres ja sabreu que, d'uns mesos ençà, tenim una norma no escrita, tan senzilla com que ningú pot entrar a casa nostra (procedent de Catalunya, s'entén) sense una ampolla d'un bon oli d'oliva i uns quants embotits. En Joan ja ens va avisar que tenien intenció de visitar els temples d'Angkor (Cambodja) abans de quedar amb nosaltres, però això no va impedir que els féssim els encàrrecs habituals; jo mateixa em vaig oferir per anar-los a rebre a l'aeroport i recollir la "nostra" maleta, de manera que ells no haurien de viatjar carregats i nosaltres podríem tornar a omplir la nevera amb menjar del bo. I així ho vam fer. Van arribar amb retard, esgotats del viatge i amb poca gana, però encara els quedaven unes hores fins a arribar a l'hotel de Siem Reap, de manera que els vaig portar a dinar. A canvi, ells em van donar la maleta amb els embotits, l'oli, la pasta i les llenties (mmmmmm!!!!) i ens vam acomiadar fins al cap de tres dies.

Foto: dinant a l'aeroport de Suvarnabhumi (Bangkok), després de mig dia de vol.

7 de setembre de 2007. Vam quedar en un carreró de Sukhumvit, al centre de Bangkok. Ells venien de Cambodja; nosaltres, de Pattaya. Un cop dutxats i instal·lats a l'hotel Royal Benja (un dels nostres favorits per la seva bona relació qualitat - preu), vam recarregar les piles a base de menjar italià i ens vam dirigir a Patpong, zona de gogo bars i falsificacions per excel·lència. Allà la Maria ja va començar a comprar.

Foto: entre samarretes Laposte i bolsos Luisbuton.

Dissabte va ser un dia intens, amb les ja clàssiques visites al Palau Reial (Grand Palace) i els temples del buda estirat (Wat Pho) i de l'albada (Wat Arun). Per variar una mica, a la tarda vam intentar assistir a un combat del famós Muay Thai, un tipus de boxa on l'única norma és utilitzar guants, però els preus eren escandalosos i vam decidir quedar-nos a fora de l'estadi, passejant per un mercat nocturn al parc Lumphini (l'equivalent al Hyde Park anglès). Vam anar a dormir d'hora, no tant perquè l'endemà havíem d'estar de peu a les 6 del matí sinó perquè els nostres moneders començaven a buidar-se massa ràpid.

Foto: imitant els "yaaks" (guardiants) del Gran Palace.

Foto: fent fotos de Bangkok des del Wat Arun.

Diumenge a primera hora vam anar al mercat de Chatuchak, amb les seves "només" 15.000 paradetes on venen absolutament de tot a uns preus més que interessants (prèvia sessió de regateig, és clar). No us direm com en vam sortir de carregats, especialment les noies; tant que, per compensar l'estona que li havíem fet passar a en Joan (que no suporta anar de compres) a la tarda vam anar a l'IT Mall, uns magatzems amb centenars de botigues dedicades a la imatge i l'electrònica, on es va comprar a molt bon preu una càmera submarina... per poder anar a fer fotos als taurons de Koh Tao! (quines ganes, ja em direu).

Foto: una de les milers de paradetes de Chatuchak.

Foto: en Joan llegint-se les instruccions de la seva nova càmera, mentre els altres ens prenem un refresc.

L'endemà dilluns, ens vam tornar a acomiadar d'ells a l'aeroport de Suvarnabhumi, on els esperava un avió en direcció a Chiang Mai.

Onze dies més tard, després de recórrer una part del nord de Tailàndia, fer una visita ràpida a Luang Prabang (antiga capital de Laos) i acabar a les illes Tao i Samui, al sud, ens vam retrobar a l'aeroport d'U-Tapao, a mitja hora de Pattaya. Aquesta vegada sí que s'instal·larien a casa, contents de poder descansar en un lloc més íntim que els hotels i els hostals on havien estat durant el darrer mes. Dia de relax a la piscina, sopar lleuger a la terrasseta... i poca cosa més. L'endemà al matí els vam portar a Suvarnabhumi, ara ja sí per tornar a Barcelona, a començar a pensar en les vacances de l'any vinent.

Koh Chang 3

D'entrada, hem de dir als més observadors que no és un error: abans del "tres" hi va haver una segona estada a Koh Chang, sobre la qual no vam creure necessari publicar-ne res. Va ser només un cap de setmana de relax, per assimilar que les vacances estaven anul·lades i que en qüestió d'hores ens havien canviat gairebé tots els plans que teníem pels propers set mesos. Ni tan sols ens vam molestar a buscar un altre hotel; vam tornar on ens havíem allotjat el primer cop i ens vam dedicar, simplement, a descansar. L'únic destacable d'aquells dies va ser el fet de trobar-nos, per primera vegada des que som a Tailàndia, amb una parella de catalans!!! Per fi algú amb qui poder xerrar en la nostra llengua. Ens vam emocionar tant, que l'encarregat del 7 Eleven va començar a sospitar de nosaltres i ens va fer fora del local, després d'estar-nos més de mitja hora xerrant davant la nevera de les begudes.

Però tornem a Koh Chang 3. Com ja és costum (i pràctic) vam passar la nit de divendres a Trat, on vam gaudir una vegada més del senzill però deliciós menjar del seu mercat nocturn i de l'amabilitat dels amos de la Pop Guesthouse. Aquest cop ens acompanyava l'Astrid, una noia holandesa en pràctiques a Purac que acabava d'instal·lar-se a Pattaya.

Foto: entrada d'un dels bungalows de la Pop Guesthouse, a Trat.

Dissabte vam decidir matinar i agafar el ferry de primera hora. La nostra sorpresa va ser descobrir que el primer ferry no sortia a les 7 sinó a les 8 o quan estigués ple (és un dels inconvenients d'estar en plena temporada baixa!).

El dia no ens acompanyava gaire; ens va plovisquejar durant tot el trajecte i hi havia un gran núvol negre que amenaçava bona part de l'illa. Així que un cop a terra, ens va semblar més oportú conduir cap a la banda oest, on encara hi tocava el sol; d'aquesta manera fèiem temps mentre esperàvem per fer el "check-in" i alhora exploràvem una part encara desconeguda per nosaltres.

Foto: l'Astrid, amb una platja de Koh Chang al fons.

Vam passar unes quantes hores visitant indrets preciosos i finalment vam agafar una carretera fins al final de l'illa, on ens vam inventar una platja de terra vermella d'allò més maca i molt, molt solitària.

Cap al migdia ens vam presentar a l'hotel. En aquesta ocasió havíem escollit el resort Aana, seguint la recomanació d'aquells catalans. Es tractava d'un lloc realment paradisíac: habitacions i bungalows de diferents categories, tots al costat d'un riu que podíem recórrer amb caiac fins a una platja privada, on la confluència del riu amb el mar feia de marc perfecte per unes postes de sol espectaculars.

Al capvespre ens vam dedicar a fer de turistes i vam apuntar-nos a un tour amb barca pel riu per veure ni més ni menys que cuques de llum! D'entrada ens vam pensar que ens prenien el pèl i, mig en broma mig en sèrio, ens vam dedicar a buscar els cables que encenien totes aquelles llumetes tan ben col·locades sobre els manglars. Però de seguida ens vam deixar captivar per la màgia de l'espectacle i ens vam meravellar amb els centenars d'animalons que il·luminaven la nit.

I diumenge al matí vam aprofitar al màxim els caiacs, tot i la pluja, anant riu amunt i riu avall fins a la "nostra" platja.

De seguida va ser l'hora de deixar l'habitació. A la tarda, carretera i manta (5 hores) i cap a Pattaya de nou, que l'endemà començaria una setmana de feina molt dura.

"Suma y sigue"

Resulta que ara, a un mes i mig per inaugurar la nova fàbrica, els "jefes" d'en Gerard s'han adonat del volum de feina que hi ha per fer (i del poc temps que els queda per fer-la) i han prohibit a tots els treballadors agafar-se més de 5 dies seguits de festa.

A efectes pràctics, això representa que les nostres 3 setmanes de vacances a Nova Zelanda han quedat aplaçades fins el febrer de l'any vinent. També ens han ajornat la tornada a casa: no serà per la revetlla de cap d'any, com teníem previst, sinó que probablement tornem pels volts del 20 de març.

El que sí que ens han pogut salvar és la celebració del Nadal a les platges de Sydney. Ja us farem arribar la típica foto amb banyador i el gorro del Pare Noël!

Visites 4: "ratatouille"!

Aquesta setmana hem tornat a tenir convidats. De fet, va ser només un... i se'ns va presentar sense permís, de manera que vam decidir fer-lo fora.

Resulta que un dia, al despertar-nos, vam trobar una galeta rosegada sobre el marbre de la cuina. La capsa corresponent havia estat oberta amb molt mala traça, però la resta del pis estava exactament igual com l'havíem deixat la nit abans, així que el primer que se'ns va acudir va ser acusar-nos mútuament de sonàmbuls. I ens vam oblidar del tema... fins que l'endemà al matí vam trobar una altra galeta, aquesta vegada al bany i acompanyada d'un bon tou de paper de vàter esmicolat. Aquí ja vam començar a veure fantasmes i vam decidir llençar les Digestive i no comprar-ne mai més; fos el que fos el que ens venia a veure, ens havia quedat clar que li agradaven les nostres galetes (que, per cert, són extramadament dolces).

Però la història es va repetir un dia més. Aquesta vegada, el nostre "amic" havia escollit la xocolata en pols. I llavors sí que vam dir prou. Vam trucar l'amo del pis, que ens va prendre per bojos perquè no podia ser de cap manera que tinguéssim un rosegador en un vuitè pis, però tot i així ens va portar verí i una trampa que consistia en una safata plena de cola; havíem de posar-hi menjar i esperar que la bèstia tingués gana. En paraules seves, si teníem un animal a casa, les possibilitats d'atrapar-lo amb allò eren "d'un mil per cent".

I així ho vam fer: una mica acollonits, vam col·locar la safata al terra de la cuina, amb un sobre de sucre i un bon tros de xocolata i ens en vam anar a dormir. Encara no havia passat una hora, que ens va despertar un soroll metàl·lic. I llavors el vam descobrir: enganxat a la trampa hi havia un ratolí d'un pam de llarg!

Tant en Gerard com jo tenim un "respecte" excessiu per determinats animals, de manera que ens vam estar cinc minuts palplantats intentant decidir què en fèiem. I només se'ns va acudir una solució: avisar el guàrdia de l'edifici. El vam fer entrar, li vam ensenyar el ratolí i li vam donar un pal d'escombra i una capsa de sabates. Ell tampoc semblava passar-ho gaire bé, però va saber rematar la feina. Llavors ens vam quedar tots molt més tranquils; nosaltres, per haver trobat i eliminat el ratolí que ens visitava cada nit i el guàrdia... per haver rebut una propina que li assegurava menjar i bona vida fins a final de mes!

Visites 3: vénen els meus pares!

La setmana passada van venir els meus pares a veure'ns. Va ser una visita curta però intensa: en Gerard i jo els havíem preparat una ruta per Tailàndia i part de Cambodja (a petició seva) que ens va deixar a tots esgotats i encantats a parts iguals.

Vam començar fent nit a Bangkok un divendres, per dissabte a primera hora poder enfilar la carretera cap a Kanchanaburi. Allà ens vam fer quatre fotos al famós pont sobre el riu Kwai i ens vam arribar al "Pas de l'infern", un camí que atravessa literalment una muntanya i que va ser obert a base de pic i pala pels presoners de l'imperi japonès durant la Segona Guerra Mundial. El dinar el vam fer en un parc natural de la zona, vora una cascada: amanida de Papaya (només pels paladars habituats), sopa de noodles i el típic "pad thai" (noodles fets a la paella amb herbetes, gambes i una mica de carn).

Diumenge, de tornada a Pattaya, vam passar pel mercat flotant de Damnoen Saduak. Fa més de vint anys que aquest mercat no és res més que una gran atracció turística, però tot i així té el seu encant. Vam llogar una barqueta i ens van passejar per una colla de canals envoltats de paradetes de "souvenirs" i venedors que reclamaven la nostra atenció. No vam ser gaire bons clients, tot sigui dit, però sí que vam marxar d'allà amb un tastet de menjar thai i un parell de barrets típics de les àrees més rurals de Tailàndia.

A mitja setmana, mentre en Gerard continuava treballant, jo vaig acompanyar els meus pares a Cambodja. Els feia molta il·lusió veure els temples d'Angkor i, tot i tenir només dos dies, el viatge realment va valer la pena. Vam fer un recorregut molt semblant al de la primera vegada (Angkor Wat, Angkor Thom, Ta Prohm i Banteay Srei, bàsicament), però acabant amb una visita al Gran Llac; d'aquesta manera vam poder endinsar-nos en la Cambodja més autèntica, molt més pobra però igualment encantadora que Siem Reap.

Foto: els meus pares davant d'Angkor Wat.

La resta de dies vam voltar per Pattaya. Vam començar agafant un “sawngthaew” (mal anomenat tuk-tuk) fins al centre de la ciutat. Allà vam regatejar per aconseguir un parell de rellotges falsos, vam visitar un dels molts temples que hi ha per aquí, ens vam relaxar en un mirador sobre la platja i fins i tot ens vam deixar fer un massatge tailandès. Per acabar, una visita al Sanctuary of Truth, un temple fet exclusivament de fusta conegut per les seves mil i una figures tallades a mà que simbolitzen la visió del Cel i la Terra segons la filosofia oriental.
Foto: passeig per Pattaya en "sawngtaew".

Foto: comprant fruita en un mercat del poble.

Foto: Fina i Esteve davant del Sanctuary of Truth.

I l'últim cap de setmana el vam passar a Bangkok: Grand Palace, Wat Pho, Wat Arun, casa-museu de Jim Thompson i mercat de Chatuchak.
Foto: Gerard i Erika davant del Buda Reclinat (Wat Pho).

Foto: Esteve i Fina al riu Chao Praya de Bangkok, amb el Wat Arun al fons.

Pel que ens han fet arribar, a hores d’ara estan recorrent el poble amb un munt de fotos nostres i mil historietes sobre com la seva filla i el seu xicot viuen el dia a dia en un país on el trànsit és caòtic (gairebé suïcida) i l’idioma incomprensible.

Des d’aquí aprofitem per donar les gràcies a tothom qui, a través d’ells, ens va fer arribar fotos, dibuixos, roba i menjar (l’arròs thai ja ens començava a sortir per les orelles).

Koh Phi Phi: cinc dies al paradís

A finals de juliol vam aprofitar un pont de cinc dies per fer de turistes amb majúscules i anar a les illes Phi Phi. D'entrada ens ho preníem més com una visita obligada que com un destí escollit, però el cert és que en vam tornar meravellats.

El punt de partida va ser la ciutat de Krabi, una preciosa capital de província fluvial amb unes postes de sol espectaculars a la vora del riu i uns paisatges captivadors amb grans roques i coves.

Phi Phi és un grup de dues illes: Phi Phi Don, on vam estar allotjats, i Phi Phi Leh, un parc natural encara del tot verge on no és permès pernoctar. Una i altra són grans roques cobertes de vegetació en mig del mar i envoltades de sorra; això fa que els paisatges siguin impressionants i sorprenents. Us direm que tot i ser l'illa més turística que hem visitat fins ara, és també una de les mes maques. No hi ha carreteres ni cotxes a Phi Phi, així que sols hi ha dues maneres de desplaçar-se per l'illa: caminant o amb la típica barqueta del país, el que en anglès en diuen "long-tail boat" (barca de popa llarga).
Vàrem anar un parell de matins a Phi Phi Leh, a Maya Bay ("La Playa"). És un indret paradisíac; estàs en una platja envoltada de roques i muntanyes, amb uns penyasegats impactants i una aigua verda i blava que talla la respiració. Però crec que no us estem dient res de nou, ja que a tots ens va caure la baba al veure la pel·lícula.

Vàrem aprofitar els dies al màxim, llevant-nos a trenc d'alba i anant al llocs abans que ningú; d'aquesta manera vam poder gaudir dels paisatges sols acompanyats per la natura (no us podeu ni imaginar les legions i legions de japonesos que treien el cap a mig matí).

No ens va fer gaire bon temps, però sí el suficient com per broncejar-nos i iniciar-nos en el buceig. Hem de confessar que la primera vegada que vam enfonsar el cap sota l'aigua, amb les ulleres i el tub, ho vam trobar bastant claustrofòbic, però de seguida vam tenir la nostra recompensa: una infinitat de coralls i peixos de colors se'ns van aparèixer davant nostre com per art de màgia. Simplement espectacular.

L'anècdota del viatge va tenir lloc la tarda de dissabte, mentre ens relaxàvem en una de les moltes platges de l'illa. Se’ns va acostar un noi tailandès, a qui intentàvem treure’ns de sobre perquè crèiem que ens volia vendre alguna cosa. Però ell insistia molt... i llavors el vam entendre: ens deia que ens enretiréssim una mica perquè podia venir un tsunami. Un tsunami!! I deia que ens enretiréssim una mica?!?! No sabíem massa com reaccionar. El mar semblava tan tranquil com sempre (amb una marea estranyament baixa, això sí), però totes les barques van allunyar-se de la costa i tothom es va quedar a l’expectativa. Així que, juntament amb una parella d’italians, vam decidir refugiar-nos a dalt d’un turó fins que va deixar de sonar l’alarma. Més tard ens van explicar que hi havia hagut un terratrèmol de grau 7 a Indonèsia i que això podia haver provocat un tsunami. Per sort tot va quedar en això, una anècdota, una historieta més per explicar quan anem a fer el cafè.

Kuala Lumpur

Com se sol dir, una imatge val més que mil paraules.

Coneguda com a KL, Kuala Lumpur és la capital de Malàsia, un estat islàmic amb només 50 anys d'història, fruit de la unió de diverses excolònies britàniques.

El principal i únic reclam de KL són les imponents Torres Petronas (Petronas és la companyia petrolera estatal). A part d'això, poca cosa més; és una ciutat relativament nova que en certs moments pot recordar la veïna Singapur, però sense el seu encant.

Les Torres Petronas van ser l'edifici més alt del món fins el 2004, quan el Taipei 101 les va desbancar; tot i així, com a torres bessones encara conserven el títol.

Dit això, crec que ja us hem dit tot el que us podíem explicar de KL. Així doncs, ara us proposem que gaudiu amb les següents imatges el mateix que vàrem gaudir nosaltres.

Foto: Torres Petronas il·luminades al capvespre

Foto: Reflexe de les torres des del parc de KLCC

Foto: L'home més fort del món