TOT PENCANT

Hora de tornar a casa: fent balanç

2008-03-23T15:32:00.017+07:00

23 de març de 2008. 22h.

Hotel Royal Benja, Bangkok.

Última nit a Tailàndia. M'agradaria escriure una carta de comiat, per tancar aquest cicle, ... però se'm fa estrany perquè em costa de creure que realment estiguem "tancant un cicle". Igual que en Gerard, sóc molt conscient que demà volem cap a Barcelona, però encara no he assimilat que no tornarem a Pattaya. I és que es fa difícil renunciar a la gent que hem conegut aquí, als companys de Purac, a la colla de submarinisme, a la platja, als viatges i, en resum, a la bona vida que ens hem pogut permetre pel fet de ser expatriats.

Foto: comença el cicle, a l'aeroport del Prat (Bcn)...

Foto: ...i s'acaba, empaquetant els trastos del pis de Pattaya.

De totes maneres, també és cert que una part de nosaltres té ganes de tornar a casa. Si bé és molt probable que d'aquí un parell de mesos estiguem insuportables i busquem desesperadament la manera de tornar al sud-est asiàtic, ara com a ara creiem que ja va essent hora de retrobar-nos amb la família (mai havia estat tan temps sense veure'ls!!), de tornar a quedar amb els amics i, en el meu cas, de buscar feina.

Hem passat aquestes últimes setmanes acomiadant-nos de tothom. No cal dir que hi ha hagut moments tristos i molt emotius, però també petites festes i alguna que altra borratxera. En qualsevol cas, no hem parat de rebre regals i infinites mostres d'afecte. Des d'aquí volem donar les gràcies a tots; sabeu que teniu dos amics a Barcelona, pel que faci falta.

Fotos: sopar de comiat amb la gent de Purac Thailand, al Cabagges and Condoms.

Foto: esmorzar-comiat de dones, al Pan Pan.

Foto: probablement el comiat més emotiu, de la Maura.

Foto: últimes immersions amb els Aquanauts.

Foto: ens acomiadem d'en Labró al Bella Napoli (quina borratxera!!)

Suposo que en aquests moments és quan toca mirar enrere i fer balanç de com han estat de profitosos els 14 mesos que hem viscut aquí. El temps ens donarà la raó (o no), però crec que ja podem avançar que aquesta experiència ens ha canviat la vida per sempre... o, si més no, la manera d'enfocar-la. Segur que a partir d'avui, ens serà impossible quedar-nos indiferents quan ens parlin de Tailàndia.

Aquest any i dos mesos ens ha passat volant... però a la vegada hem aprofitat tant els dies i hem viscut tan intensament que sembla que faci molt temps que estem aquí. No tot han estat flors i violes ni ens emportem una imatge idílica d'aquest país. Com a mostra, una llista de tot allò que creiem que trobarem o no a faltar de tornada a casa:

NO TROBAREM A FALTAR...:

Les carreteres "asfaltades" que perden l'asfalt quan menys t'ho esperes.
L'entramat de carreteres i autopistes de Bangkok.
Que ens omplin de quincalla en tornar-nos el canvi (si fas una compra per 816,25 baht, no entenen per què els dónes 1020 baht en lloc de 1000).
La manca de lleis i marcs legals.
Els wc tailandesos (públics, s'entén).
Conduir darrera dels "sawngtaews", amb les corresponents parades cada mig minut.
La inaptitud dels perruquers per fer "metxes" o qualsevol tipus de pentinat que surti dels estàndards asiàtics.
El cafè tailandès.
La humitat.
El regateig exagerat (per exemple, a l'hora d'agafar un taxi).
Els constants "where are you going?" i "10 baht!".
La contaminació de Bangkok.
La manca de voreres decents que et permetin moure't a peu per la ciutat.
Les gogo's de Pattaya, els russos i els nòrdics que només vénen per sexe.
L'actitud d'algunes recepcionistes, que sembla que visquin permanentment a l'edat del pavo.
El riure tonto de quan alguna cosa no va bé.
La conducció suïcida.
La música tailandesa i els seus karaokes.
La TV i ràdio tailandeses.
Els mosquits.
Els escarbats gegants, les rates... i les serps, és clar.
Les deixalles tirades a qualsevol lloc, la manca de manteniment del medi i la pudor que desprenen alguns carrers de Bangkok.

SÍ QUE TROBAREM A FALTAR...:

La gent que hem conegut aquí.
Els elefants a peu de carretera.
Els temples d'estil budista.
Les platges paradisíaques.
El submarinisme en general i la gent de l'Aquanauts.
Les escapadetes de cap de setmana a les illes properes.
Els viatges.
Els càlids mesos d'hivern.
El preu de la nostra vivenda, del cotxe i de la benzina (tot a càrrec de l'empresa).
Els preus tailandesos en general.
El regateig per diversió, aconseguint arribar a un bon acord.
L'ambient de Pattaya (amb moooolts matisos, òbviament).
Que ens netegin els vidres a la benzinera (i que ens omplin el dipòsit sense haver de moure ni un dit).
Que ens facin les bosses al supermercat.
Les palmeres; encara que el paisatge no sempre sigui precisament agradable, hi donen un toc exòtic.
El "colorido" dels autobusos i camions.
Poder parlar en veu alta sense que els demés ens entenguin.
L'aigua / te que t'ofereixen en entrar a alguns establiments.
El fet de conèixer gent constantment i intercanviar-hi experiències.
Els policies tailandesos i les seves lleis (200 baht de multa per excés de velocitat... uns 4 euros).
El menjar tailandès (el peix fresc del Savoey, els plats típics del Cabbage, ...) i el no tailandès (el tiramisú del Bella Napoli, ...).
Els massatges.
Els "sawngtaews" com a mitjà de transport per dins del poble.
La música en directe dels bars.
Les paradetes de menjar dels carrers, especialment les de fruita fresca (rentada i tallada!).
Els cinemes de Bangkok, concretament la sala Nokia amb els seus seients totalment reclinables i el luxe de la sala d'espera.
En resum, la bona vida o, essent més exactes, viure com uns reis per només quatre duros.

... i tot allò agradable, o no tant, que recordarem amb nostàlgia, o no, mentre tinguem memòria.

Últims dies a Tailàndia: descobrim Koh Racha

2008-03-21T15:31:00.001+07:00

- EN CONSTRUCCIÓ -

Nova Zelanda 2: illa sud

2008-03-09T15:30:00.001+07:00

- EN CONSTRUCCIÓ -

Nova Zelanda 1: De les Poor Knights a Kaikoura

2008-02-24T15:30:00.005+07:00

23 de febrer de 2008. 22:45h.

Kaikoura Top 10 Holiday Park, Kaikoura, Nova Zelanda.

Això és acollonant. Ja fa vuit dies que voltem per Nova Zelanda i comencem a pensar que ens està agradant una mica massa; si no fos tan lluny de casa, ens plantejaríem seriosament instal·lar-nos aquí! Ens han dit que els millors paisatges són des de Christchurch (a mitja illa sud) cap avall; no ho sé, encara no hi hem arribat, però de moment estem al·lucinant amb tot el que veiem. I quan dic tot, vull dir TOT: el mar, els camps, les muntanyes, el cel, la gent. A cada passa que fem, descobrim un racó que ens captiva tant o més que l'anterior. I així cada dia. La càmera de fotos ja treu fum (no la deixem descansar ni a la carretera!). Com diu en Gerard, aquí tots som "kamacos".

Vam arribar divendres passat, mig atontats després d'un vol d'onze hores. La nostra idea era recórrer bàsicament l'illa sud, però hi havia un parell de punts del nord que no ens volíem deixar perdre: les illes Poor Knights (segons diuen, el lloc preferit de Jacques Cousteau per fer submarinisme) i els guéisers de Rotorua. La immersió a les Poor Knights va ser simplement espectacular, la millor que he fet fins ara (tot i que no vam poder veure cap peix manta, típics de la zona). I els guéisers, juntament amb les aigües sulfuroses i els banys de fang, van fer de la nostra estada a Rotorua uns dies inoblidables.

Foto: Paisatge submarí de les Poor Knights.

Foto: Guéiser Phoutu, Te-Puia, Rotorua.

Foto: Piscina de Xampany, Wai-O-Tapu, Rotorua.

De camí cap a Wellington, on agafaríem el ferry per creuar cap a l'illa sud, vam fer nit al Parc Nacional de Tongariro, des d'on vam poder fer un parell de caminades prou interessants a la falda del cinematogràfic Monte del Destino (del Senyor dels Anells). I d'allà sí, cap a Wellington i avall que fa baixada.

Foto: El famós "Monte del Destino", Parc Nacional de Tongariro.

La primera nit a l'illa sud la vam passar en una badia pràcticament deserta, Cowshed Bay, custodiada per una parella d'ancians adorables. I aquest matí hem continuat fins a Kaikoura, on demà ens portaran a veure balenes a mar obert (esperem que hi hagi sort!). Per cert, la costa de Kaikoura ens ha deixat completament boca-badats, és ESPECTACULAR (jutgeu vosaltres mateixos)!!!

Foto: dia gris a Queen Charlotte's Sounds, de camí a Cowshed Bay.

Foto: tranquil·litat a Cowshed Bay.

Foto: foques banyant-se a Kaikoura.

Foto: albada a Kaikoura.

I la foto estrella: costa de Kaikoura, amb pics de 2000m a primera línia de mar.

Quinze dies pel nord de Tailàndia

2008-02-06T18:57:00.016+07:00

Des que vam arribar al país, vam posar el nord de Tailàndia com un dels llocs que "s'han de veure abans de tornar a casa". Volíem veure els camps d'arrossars, les ciutats tailandeses més rurals, la tranquil·litat dels seus habitants, les tribus de muntanya; n'havíem vist mil fotografies i ens n'havien explicat centenars d'històries, i no ens ho volíem deixar perdre. I així ho vam fer: vam agafar el cotxe un divendres al vespre, vam passar la nit a Bangkok i l'endemà vam reemprendre el camí cap amunt. En total vam estar 12 dies de ruta, fent un total de 1200km al volant. I, irònicament, el que més ens va captivar del viatge va ser... sí, la visita a Laos. I és que és cert que el nord de Tailàndia és força diferent del sud, però no deixa de ser Tailàndia; al cap d'un any d'estar per aquí, poca cosa hi ha que realment ens pugui sorprendre.

Però comencem pel començament. Primera parada: Sukhothai. El que va ser la primera capital del regne de Siam, als voltants del segle XIII, s’ha convertit en un gran parc històric. Més que les ruïnes en sí (res a veure amb les seves contemporànies d’Angkor, a Cambodja), en destacaríem les immenses figures de Buda, d’una bellesa impactant i que encara avui es conserven pràcticament intactes. Foto: una imatge del Wat Mahathat, al Parc Històric de Sukhothai.

Foto: buda del Wat Si Chum, un dels més fotografiats de la zona.

De Sukhothai vam enfilar carretera amunt fins a Chiang Mai, considerada la segona ciutat més important de Tailàndia (la capital del nord, podríem dir). Els seus principals atractius turístics són els temples i el mercat nocturn ; entendreu que passéssim aquests primers de llarg (no direm que tots siguin iguals, però sí que ja n’hem vist uns quants) i que ens centréssim en les paradetes. Vam descobrir que no sols hi havia un mercat nocturn (diari) sinó que se’n podien trobar a totes hores i per tot el centre de la ciutat i, per sorpresa nostra, amb uns preus de sortida més barats que a Bangkok i infinítament més barats que a Pattaya.

Foto: detall del mercat nocturn de Chiang Mai.

Independentment dels mercats, Chiang Mai és una ciutat amb molta vida. Famosa per les seves escoles de massatge, és un dels destins favorits de milers de joves que vénen cada any a empapar-se de la cultura tailandesa. El casc antic està envoltat per una muralla i una fossa, al més típic estil de l’època medieval i, contràriament al que ens imaginàvem, és prou petit com per recórre’l a peu (o amb tuk-tuk, encara que nosaltres vam preferir evitar-los).

Foto: parada de tuk-tuks.

Des de Chiang Mai vam fer una excursió de mig dia fins al Doi Inthanon, el pic més alt de Tailàndia. Una carretera de corbes i d’un previsible fort desnivell ens va portar fins al capdamunt de la muntanya, on vam gaudir d’unes vistes espectaculars de les valls veïnes i d’un agradable passeig per una zona d’abundant vegetació i ocells autòctons. Tampoc ens vam perdre les dues estupes que van construir a només 4 km del cim, en motiu dels 60ès aniversaris del rei i de la reina, respectivament. Val a dir que són dues construccions molt sòbries, del més elegant que hem vist fins ara i envoltades d’uns jardins preciosos.
Ja de baixada, vam passar per les tres cascades que adornen el pic, cada una igual o més impressionant que l’anterior.

Foto: estupa dedicada a Sa Majestat el Rei de Tailàndia, al Doi Inthanon.

Foto: en Gerard davant del punt més alt del país, a 2565m.

De Chiang Mai vam continuar conduint cap a l’extrem nord del país, al fronterer poble de Mae Sai. Tenint encara en ment l’entranyable Sanghklaburi, Mae Sai ens va suposar una profunda decepció; lluny de l’ambient rural que ens esperàvem, ens vam trobar envoltats d’autocars de xinos, hotels pressuntuosos de discutible qualitat i un control policial que venia visats a Birmània. Veient aquest panorama, vam concloure que la millor manera d’aprofitar el dia seria fer precisament això, traspassar la frontera. I així ho vam fer: 2000 baht, mitja hora de cua, quatre passes... i ja estàvem envoltats de birmans que ens oferien de tot i més. Va ser divertit fer de « guiris » i visitar un parell de temples a cavall d’un tuk-tuk, per acabar comprant els típics pareos masculins al mercat del poble, mentre intentàvem convèncer als venedors que ni fumem ni… no, no necessitem viagra. Foto: permís d'entrada a Myanmar (dedicat a l'Hugo).

Foto: nen birmà demanant caritat al mercat de la frontera (es va guanyar una moneda a canvi d'aquesta foto).

Foto: vista nocturna d'una estupa birmana de Tachileik, el poble fronterer.

Molt a prop de Mae Sai hi ha l’anomenat Triangle d’Or, que no és res més que un punt on els rius Ruak i Mekhong formen una barrera natural entre les terres tailandeses, laosianes i birmanes. Des d’allà no ens vam poder estar d’encarregar una excursió a Laos; només hi podríem passar una nit, de manera que no tindríem temps d’arribar-nos a l’encisadora Laem Prabang, però no hi havia res que ens retingués a Tailàndia i ens feia gràcia navegar pel Mekhong.

Foto: des de Tailàndia, vistes de Myanmar (a l'esquerra) i Laos (a la dreta).

Foto: autòctons navegant pel Mekhong, al cantó de Laos.

L’excursió amb barca va ser relaxant, si bé excessivament llarga (3 hores!) i contra un vent que ens va deixar congelats. Però va valer la pena. A l’altra banda del riu, la vila de Huay Xai va resultar ser un lloc de pas per comerciants thais, laosians i xinesos, així com el punt de partida de les principals rutes turístiques pel país. La mestressa de l’hostal BAP, on ens allotjàvem, ens va obsequiar amb una primera impressió bastant fiable de la gent d’allà: molt amable, somrient, amb una tranquil·litat encomanadissa i encara sense l’ambició i l’astúcia dels tailandesos.

Foto: punt d'immigració a l'entrada de Laos, al poble de Houay Xai.

Foto: exemple d'una casa d'estil laosià.

A la tarda vam llogar un tuk-tuk perquè ens portés fins a una de les moltes tribus d’ètnies que hi ha per aquella zona. Vam visitar un poblat de “Lao Huay”, un grup que es caracteritza per vestir de blau. Una família molt amable ens va obrir casa seva, mentre ens ensenyaven com fabricaven els seus propis vestits i com assecaven fulles de bambú per fer-ne llibretes pels nens de l’escola (que, per cert, hi anaven des de fins a 2km de distància, la majoria d’ells a peu). Foto: dona de la tribu fent teles de cotó.

Foto: un dels nens de la família.

De tornada vam parar a la fàbrica de whisky: una sèrie de destil·ladores que treballaven a partir d'arròs i que eren "controlades" per una colla de joves, contents de poder tastar l'alcohol com a part del seu ofici (no fos cas que els sortís dolent i el posessin a vendre!).

Foto: noi controlant la producció de whisky laosià.

Vam acabar sopant amb una parella de neoyorquins que vam conèixer al mateix hostal. Ell, que acabava de titular-se com a infermer, ens va explicar les comoditats de la seva feina a Nova York (temptador, i tant!) mentre saborejàvem unes cerveses Lao (sens dubte, la millor de tota Àsia).

Foto: la Qing, en Jeff i nosaltres, fent la cerveseta.

I poca cosa més tenim per explicar d’aquest viatge. L’endemà vam tornar a creuar la frontera, per desfer l’autopista fins a Chiang Mai; parada tècnica per recarregar les piles, i altre cop carretera i manta fins a Pattaya, on vam passar un cap de setmana d’allò més tranquil a prop de la platja.

Cap d'any a Koh Chang

2008-01-03T20:55:00.005+07:00

Després de les vacances a Austràlia, ens vam començar a plantejar on passaríem el cap d’any. Una bona opció hauria estat quedar-nos a Sydney, on se’n preparava una de grossa, però la feina no ens permetia quedar-nos-hi més dies. El cas és que teníem ganes de festa i no acabàvem de trobar un lloc que ens fes el pes: tornar a Barcelona era massa car, anar a Taipei era massa precipitat i a Pattaya era impossible trobar una festa sense “thai ladies” en busca d’occidentals i nòrdics més beguts del compte. Així doncs, per raons de proximitat i practicitat, ja que hi podíem anar amb cotxe, vam decidir provar sort a Koh Chang (sí, un altre cop). Ens vam passar dos dies al telèfon buscant hotel, però semblava que tothom hagués tingut la mateixa pensada. Finalment, a través de l’agència de viatges de Purac, vam aconseguir fer la reserva.

El lloc que ens van trobar era un resort nou, el Nisa Cabana, situat dalt d’un turonet de l’extrem sud de l’illa. Com us podeu imaginar, les vistes eren increïbles, el bungalow impressionant i el servei fantàstic. Es notava que el personal tenia tota la il·lusió posada en el bon funcionament del nou negoci, si bé encara se’ls escapaven alguns errors de principiants (el transport fins la platja, per exemple, era una mica caòtic). Això sí, el menjar era de llarg el millor que hem tastat mai a l’illa: no era cuina d’autor ni estava a l’alçada del “pad thai” del Mai Pen Rai, però el cuiner era un geni.

Foto: piscina del resort Nisa Cabana.

Tret d’un dia que ens vam apuntar a una excursió de “snorkel” per les illetes veïnes (acompanyats d’una trentena de thais que no deixaven el salvavides ni per dinar), la resta de dies els vam passar descansant entre l’hotel i la platja.

Foto: la platja de Lonely Beach. En primer pla, la parelleta que coneixeríem unes hores més tard.

La nit de cap d’any va ser curiosa. Veient la poca vida nocturna que hi havia al poble (per alguna cosa li diuen “Lonely Beach”), ens vam apuntar a la festa de l’hotel. Allà vam conèixer una parella molt maca, ell anglès i ella japonesa, que van sumar-se a la nostra tradició de celebrar les campanades amb raïm. No ens pregunteu com, però el cas és que vam convèncer l’animador de la festa perquè fes el compte enrere des de 12, i no des de 10 com tenia previst. Era per filmar-nos: el restaurant ple de turistes i cambrers que no entenien el perquè del “dotze, onze, ...” i quatre individus al mig de la pista menjant raïm com a desesperats. Va ser divertit. Foto: danses tradicionals tailandeses, en un moment de la festa de cap d'any.

Com a curiositat, només afegir que els tailandesos celebren el nostre cap d’any perquè s’apunten a totes les festes, però en realitat el seu cap d’any és a mig abril (l’anomenat Songhkran, ho recordeu del blog?). Per tant, a les 12:05h la festa es va donar per acabada.

BON ANY 2008 o, com diuen ells, SAWASDEE PII MAI 2551!!

Austràlia 2: (No) és Nadal a Sydney!

2008-01-03T20:54:00.019+07:00

Sí, sí, sí… ja som a Sydney !! La ciutat més emblemàtica d’Austràlia; la ciutat de l’òpera de disseny; la ciutat de les mil badies; la ciutat que ens ha robat el cor només de posar-hi els peus.

Foto: l'Òpera de Sydney.

La seva peculiar geografia li dóna una protecció natural envejable: uns grans penya-segats li fan de muralla, amb una única “porta” que deixa pas als mariners i visitants afortunats cap a un seguit de petites badies que donen aquest perfil serpentejant a la ciutat.

Foto: els penya-segats.

Foto: una de les mil badies de la ciutat.

Com és d'imaginar, Sydney és una ciutat oberta al mar. Segurament per això, dues de les seves fotografies més conegudes són la de la famosíssima Òpera al bell mig del port (que, per cert, ens va impactar molt més de nit, totalment il·luminada, que de dia) i la del Pont del Port (“Harbour Bridge”) celebrant les dotze campanades. Foto: Erika i Gerard davant del Pont.

Una mica més endins hi ha el casc antic, més conegut com “The Rocks”: carrerons estrets, edificis històrics, pubs al més pur estil anglès. Tot plegat, un lloc idoni per perdre’s-hi una tarda, amb un gelat en una mà i la càmera de fotos a l’altra. Tota la zona és una imatge de postal, certament, que contrasta amb el bullici de Pitt Street, on les botigues i els centres comercials posen a prova qualsevol butxaca.

Foto: edificis típics dels "The Rocks", d'estil colonial.

Seguint les insistents recomanacions de la Nadia i l'Alexander, vam decidir passar un matí al zoo. No sabem si és ben bé el millor del món, però és cert que no té desperdici; els cangurs, koales i ornitorincs no tenen res a envejar al nostre anyorat Floquet. Unes bestioles més desagradables, si bé que totalment inofensives, són els milers de ratpenats que tenyeixen cada vespre el cel de la ciutat. De dia dormen penjats dels arbres dels Jardins Reials Botànics, just al costat de l'Òpera. Foto: koala del Taronga Zoo, a Sydney.

Sydney està ple de parcs i zones verdes (els Jardins en són només un exemple) on la gent va a fer "footing", ioga, o qualsevol altra activitat que impliqui moure una mica l'esquelet. I és que, segons ens han fet arribar, els seus habitants es divideixen en dos grups: els "health-fricks", que serien alguna cosa així com uns fanàtics de la vida sana, ... i els altres.Foto: arbre-ampolla, Jardins Reials Botànics.

En quant a les festes de Nadal, hem de reconèixer que se'ns va fer molt estrany passar-les fora de casa; sense el caliu familiar, sense els amics, sense el fred. I és que no, per molts arbres i guirnaldes que adornessin els carrers de Sydney, NO era Nadal.

De totes maneres, ens ho vam muntar prou bé per no deixar escapar les nostres tradicions. La tarda del 24 ens vam separar durant una horeta per comprar-nos uns detallets pel tió; ...i ho vam fer tant bé que vam coincidir en regalar-nos un parell de koales (sense comentaris).

Tampoc van faltar els sopars de gala, tant el 24 com el 25, en dos restaurants excel·lents de la zona del port.

Foto: sopar de Nadal, amb l'Òpera de fons.

Foto: l'Eri contemplant l'Òpera, la nit de Nadal.

I per no perdre l'oportunitat d'afegir un toc australià a les nostres celebracions, el dia 25 al matí ens vam posar els gorros de Pare Noël i vam agafar l'autobús cap a la platja de Bondi (contràriament al que pugui semblar, això dels gorros no és cosa de guiris, sinó una tradició dels "aussies"!). L'aigua estava glaçada, les onades picaven amb força (és una zona ideal pels amants del surf) i només vam veure el sol els minuts justos per fer la postaleta... però ja havíem complert.

Austràlia 1: navegant per la Gran Barrera

2008-01-02T22:33:00.000+07:00

Com molts de vosaltres ja sabeu, teníem planificat tornar a casa per finals d'any i, volent aprofitar els dies al màxim, havíem decidit passar les festes de Nadal a Sydney. La data de tornada va canviar, però el viatge que teníem muntat era massa bo per rebutjar-lo, així que no ens ho vam pensar dues vegades i vam volar cap a la terra dels cangurs.

Donades les dimensions d'Austràlia i, sobretot, les enormes distàncies entre les seves ciutats, vam decidir focalitzar la nostra visita en dos punts molt concrets: Airlie Beach, un poble costaner des d'on exploraríem un trosset de la Gran Barrera de Corall, i la famosíssima ciutat de Sydney.

Foto: Austràlia i els nostres destins

El vol des de Bangkok va ser molt tranquil. Com a curiositat, explicar-vos que en aterrar a Sydney ens van tenir uns minuts en quarentena dins l'avió: resulta que un passatger es va trobar malament durant el vol i, segons les lleis d'allà, ningú podia sortir fins que s'hagués comprovat que no es tractava de cap malaltia contagiosa. Cal remarcar que els australians són una mica paranoics amb tot el que vé de fora.

A Sydney només vam fer una parada tècnica, de camí cap al nord (ja hi tornaríem uns dies més tard). Tot i així, vam aprofitar per trobar-nos amb uns amics d'en Gerard, que ens van portar a sopar mentre ens explicaven quatre coses bàsiques de la ciutat. I l'endemà ja anàvem cap a Proserpine (Airlie Beach), amb un vol intern de dues hores i quart!

La platja d'Airlie estava realment preciosa, amb l'aigua d'uns colors turquesa com acabats de pintar. El curiós del cas és que, tot i el sol que queia, no es banyava absolutament ningú. Seguint el consell de "donde fueres, haz lo que vieres", vam mantenir-nos apartats del mar fins que vam trobar la solució a les nostres incògnites: un cartell groc de 2x3 metres alertant de meduses! I no meduses qualssevol, no, sinó d'aquelles que poden arribar a matar-te. Davant d'aquestes circumstàncies, vam seguir els locals i vam anar a banyar-nos al llac artificial que han construït just davant la platja.

Foto: perill, meduses!

Foto: gent refrescant-se al llac d'Airlie Beach

Però no vam anar a Airlie Beach per veure les meduses, ni per descobrir què pot provocar-li a l'Eri una al·lèrgia de campionat (des d'aquí una abraçada a l'al·lergòleg que ens va dir, fa uns anys, que tenia al·lèrgia a "un tipus d'arbre que només creix a no sé quins països tropicals"). Com dèiem, el que ens va portar a Airlie va ser el fet de poder saltar des d'allà cap a un dels llocs naturals més apreciats de tot el planeta. I així ho vam fer: dilluns mateix vam pujar a bord del Kiana, amb 3 tripulants i 12 turistes més, per navegar per la Gran Barrera.

Foto: el Kiana, amb tot el grup a bord

Van ser 3 dies realment de somni. La gent, maquíssima; el temps, immillorable i els paisatges, paradisíacs. Primer ens van portar a les illes Whitsunday, descobertes pel grandíssim capità Cook en un diumenge de rams (d'aquí el seu nom). Allà ens vam banyar a l'espectacular Whitehaven Beach, una platja de sorra blanca i fina com la farina, considerada una de les platges més maques del món i que, segons ens van explicar, no s'escalfa mai degut a la seva extremada puresa. L'única condició per entrar a l'aigua era anar guarnits com a la foto, amb el que anomenen "stinger suit" i el gorro corresponent, que esdevindrien la nostra segona pell en cada capbussada (ja sabeu, per allò de les meduses assassines). Foto: vista aèria de la Whitehaven Beach

Foto: Gerard i Erika, amb les illes Whitsundays de fons.

Foto: "comando" meduses!

Ja de nit vam rebre una classe magistral d'astronomia, en la que el capità del vaixell va intentar explicar-nos com orientar-nos mirant els estels des de l'hemisferi sud, és a dir, on l'estrella Polar brilla per la seva absència. I els altres dos dies els vam dedicar bàsicament a fer buceig ("snorkel") i submarinisme, tant a l'illa Hook (on, segons els experts, es troben més tipus diferents de coralls que a la Gran Barrera) com a les famoses "Stepping Stones" de la part interna de la Gran Barrera de Corall (unes formacions de corall que creixen en forma de columnes gegants fins a uns metres de la superfície). Allà vam tenir l'oportunitat de nedar entre una immensitat de coralls i peixos, inclosos taurons (petits i inofensius, o això volíem creure), tortugues marines... i en Nemo! Foto: vista aèria de les Stepping Stones i una part de la Gran Barrera de Corall

Foto: l'Eri a la Gran Barrera

Foto: coralls de les Stepping Stones, Gran Barrera de Corall

Foto: tauró fent la migdiada

Foto: dos "nemos" i la seva anèmona (fotografia cedida pel nostre Divemaster)

De nou a Airlie Beach, vam acomiadar-nos dels companys del Kiana i vam gaudir d'un relax total en un dels millors hotels del poble. I d'allà, vam tornar a Sydney, aquesta vegada per descobrir una mica més a fons la ciutat i celebrar el Nadal "a l'australiana".

Foto: piscina del Coral Sea Resort, a Airlie Beach.

Visites 9: els pares vénen! (ara els meus)

2007-12-12T09:16:00.001+07:00

Ja han vingut! Finalment els meus pares han pogut fer una escapadeta a Tailàndia, tot aprofitant el pont de la Puríssima; mentre molta gent anava a la muntanya en busca del fred, ells venien cap aquí per trobar-se amb el bon temps i el seu fill i la parella.

Com que teníem uns dies de festa per celebrar l'aniversari del rei, els vàrem muntar un circuït asiàtic. Vàrem començar, igual que amb els pares de l'Erika, per una visita al mercat flotant i al famós pont sobre el riu kwai. De fet vàrem incloure aquests dos punts a la nostra ruta a petició del meu pare, pels vols del mes de març!

El mercat flotant va ser objecte d'opinions ben dispars: tant l'Erika com jo el trobem bonic però turístic (no deixa de ser un mercat flotant, és cert, però de souvenirs); el meu pare, després de la decepció inicial per la qual ja el vàrem prevenir, va estar encantat amb l'experiència i no es va poder estar de comprar alguna que altre quincalla; i la meva mare, en canvi, no va disfrutar gaire de l'aigua pudenta i els mosquits pul·lulant per una barqueta que es movia en excés.Foto: en Marià amb el seu souvenir al cap .

Respecte el riu Kwai, el seu pont i la província de Kanchanaburi en general, vam coincidir tots quatre en considerar-ho un lloc magnífic, ple d'història i amb uns paisatges verds espectaculars. Vam poder veure el tren fent el seu recorregut habitual pel mig del pont (sí, sí, encara funciona) i tota la preparació de llums i focs artificials per la nit següent, per recordar l'aniversari del seu bombardeig per part de les tropes aliades. Foto: la família al Pont.

Després del primer concate amb les terres tailandeses, vàrem marxar cap a la Xina! Bé, a la Xina "no Xina", és a dir, a les regions independents de Macau i Hong Kong.

A Honk Kong vàrem disfrutar de les modernitats d'una gran metròpolis, l'espectacularitat de les seves vistes i el magnífic horitzó de gratacels mundialment conegut. Si bé a tots ens va agradar per igual la ciutat, cadascú tenia opinons diferents respecte el menjar cantonès: mentre el meu pare insistia i es deleitava en degustar les delicioses sopes de noodles a les paradetes de carrer, la meva mare preferia els restaurants més occidentals, de manera que fèiem un dinar i un sopar a cada lloc.Foto: HK als seus peus.

Foto: en Marià i l'Erika davant l'"skyline" de Hong Kong.

Foto: dinant en un restaurant de carrer.

Macau va ser el nostre punt "d'unió", és a dir, la ciutat d'on TOTS en vàrem sortir encantats. Com ja hem comentat anteriorment al blog, a l'Erika i a mi ens recorda bastant a Olot (i ens encanta), mentre que els meus pares tenien la sensació d'haver tornat a Lisboa (ciutat on varen fer el viatge de noces).

Foto: els meus pares en un dels carrerons de Macau.

A Macau s'hi repirava un ambient nadalenc molt emotiu. Vam disfrutar dels seus carrerons, la seva part moderna, la cultura xinesa en un decorat mediterrani, l'espectacularitat dels seus casinos i, com no, el menjar: el nostre preferit, un bon arròs amb bacallà al que ens van convidar els meus pares per celebrar el seu aniversari de casament.

Foto: arbre de Nadal a Macau.

A diferència de quan vam venir amb la meva cosina, aquesta vegada vàrem aprofitar per pujar a la torre de Macau, des d'on vàrem gaudir d'una nova perspectiva de la ciutat (a vista d'ocell). Com anècdota, diré que ens vam allotjar al Ritz (un ofertón d'internet) i com a consqüència d'una errada en la reserva ens van haver de donar "suites"! Espectaculars!

Foto: Vista dels casinos des de la Torre de Macau.

Després del viatget per la Xina vàrem tornar a Tailàndia. Un dia i mig de descans a Pattaya, que ells tres van aprofitar per anar a la platja, visitar un temple xinès (bona part de la població tailandesa té antecedents xinesos) i fer quatre compres, i cap a Bangkok.
Foto: de visita al temple xinès.

Bangkok és una ciutat fascinant per mi i agobiant per l'Erika, però que va encantar als meus pares. Van quedar embadalits amb els seus temples i les casetes tradicionals (la casa-museu de Jim Thompson, com a màxim exponent) i amb la infinitat de mercats i bazaars, tant diürns com nocturns (aquests últims, amb més acceptació degut a la baixada de temperatures). Ah, i no ens oblidem del parc de Lumphini, on vam poder aïllar-nos durant una estona de tot el caos i la contaminació del centre de la ciutat.Foto: en Marià al cim del Wat Arun.

Foto: als peus del Buda gegant, Wat Pho.

Foto: tot descansant a Lumphini Park.

A Bangkok, per fi, vàrem trobar el restaurant ideal, un lloc on tots menjàvem a gust, tant que la mama va demanar per repetir: el "nostre" Japo-Thai, és a dir, un restaurant Thai portat per un Japo (ja sabeu, "fusió" en diuen).

Foto: Res com un bon menjar al Japo-Thai.

Un cop tot això vist, van agafar el vol de tornada a casa, no sense deixar de repetir que ens estaran esperant amb ànsia i transmetre'ns el mateix missatge de part dels pares de l'Erika.

Un Bangkok alternatiu

2007-11-27T09:15:00.000+07:00

El darrer cap de setmana vam tornar a Bangkok, però no per visitar els temples ni per anar de compres, sinó per anar al teatre. Representaven ni més ni menys que Cats, un dels musicals més famosos de la nostra època.

La veritat és que va ser tota una experiència. Just abans de tancar els llums per donar pas a la funció, van començar a sonar les primeres notes d'una melodia que van fer que TOTHOM es posés de peu a l'instant, com si de sobte els haguessin punxat a tots el cul amb una agulla. Nosaltres els vam imitar, és clar; era l'himne de Tailàndia. Vam estar uns minuts quiets com estaquirots, mirant endavant i sense obrir boca, fins que va haver sonat l'última nota. Després sí: llums fora i amunt el teló!

Foto: escenari del teatre Muan Thai Rachadalai, a punt per rebre els gats.

L'obra ens va agradar. Potser n'esperàvem una mica més, però si no en vam sortir encantats va ser en part per les dificultats que teníem en seguir el fil de la història (el nostre nivell d'anglès no era prou elevat i els subtítols en thai no ens ajudaven gaire). De totes maneres, cal reconèixer que la posada en escena era espectacular, el vestuari insuperable i les cançons prou animades.

Acabada la representació, vam sortir corrents cap al port, per intentar veure el fi de festa del Loi Krathong. Es tracta d'un festival d'origen hindú que se celebra un cop l'any a tot Tailàndia i que consisteix en comprar o construir una petita balsa ("krathong") decorada amb fulles de plataner, flors i barres d'encens i fer-la navegar ("loi", en tailandès) riu avall, amb un doble simbolisme: la renúncia i superació dels rencors i punt febles de cadascú, per tal de començar una nova vida sense ells, i l'agraïment a la deesa de l'aigüa que, diu la creença, els portarà bona sort. Segons la premsa local, es tracta de la nit més romàntica de l'any, on totes les parelles i famílies senceres es reuneixen al voltant del riu per deixar anar el seu "krathong". Nosaltres vam arribar tard, però encara vam ser a temps de fer la nostra petita contribució a la festa (no explicarem que el "krathong" de la foto va llençar-se amb tanta energia a l'aigua que va caure de cap per avall, apagant-se així l'encens i probablement tota la bona ventura que duia). Foto: l'Erika deixant anar el seu "Krathong" al riu Chao Praya de Bangkok.

La resta de cap de setmana ens va servir per descobrir dos grans oasis enmig de la caòtica capital tailandesa. El primer, el parc de Lumphini. El segon, la casa que s'ha llogat el nostre company manlleuenc; ningú diria que està a tocar d'un dels principals carrers de Bangkok, Sukhumvit, a cinc minuts de l'skytrain i a deu de l'autopista. No ens ho va haver de dir dues vegades, que ja ens tenia en remull a la piscina i compartint dinar al seu jardí. Si això també és Bangkok, la nostra opinió de la ciutat acaba de guanyar molts punts!

Foto: vistes generals de Lumphini Park.

Foto: la casa on viu en Jaume, d'estil típicament tailandès... però amb piscina.

Estrenem l'hivern a Koh Samet!!

2007-11-21T11:43:00.000+07:00

Sí, estem a novembre i som a Tailàndia: ja és hivern! S'han acabat les jornades asfixiants i els xàfecs tropicals. Entrem a l'època seca, la del fred, de 28 graus i baixant... fins a 23º?

Tal com quan vàrem arribar, a finals de l'hivern passat, hem començat a anar a les illes properes per aprofitar el bon temps (és a dir, el sol agradable que et permet posar-te moreno i gaudir de la platja sense cremar-te als cinc minuts). I què millor per començar que Koh Samet, una preciositat d'illa, a uns 100 Km de casa i 35 min de ferry, on un no té més remei que desplaçar-se a peu o amb el ja clàssic pick-up (recordeu les historietes del principi). Està considerada parc nacional i és un dels destins preferits dels tailandesos que viuen a Bangkok (són pràcticament els únics que comencen a aprendre a gaudir de la platja). Com dèiem, doncs, aquests dos últims caps de setmana hem aprofitat per fer-hi cap, el primer com a parella i el segon amb un company de feina (holandès, no cal ni dir-ho).

Després de repassar el mapa de punta a punta, ens vam decidir per Ao Vongduern, la primera platja que vàrem trepitjar i, al nostre entendre, de "lo milloret" de l'illa.

Foto: Ao Vongduern.

Foto: en Daniel en un gronxador de la platja.

Els matins els passàvem tumbats a la sorra, sense fer res més que gaudir del paisatge i del mar. I a les tardes sempre acabàvem fent alguna excursioneta, o bé caminant fins la propera platja, Ao Thian, o bé en llanxa ràpida per fer snorkelling als punts més recomanats de Koh Samet.

Foto: provant la nova càmera submarina.

Ao Thian és on es trobava el nostre amic Daniel, a 5 minuts d’Ao Vongduern. És una platja paradisíaca, molt tranquil·la (poca gent baixa tant al sud) i té un moll de fusta que li dóna un toc romàntic. De fet, és la segona platja d’aquesta illa que vam visitar ara fa deu mesos i també hi haguéssim tornat si la noia de recepció no ens hagués dit que ho tenia tot reservat (no era cert, però en aquell moment no tenia ganes de treballar massa).Foto: Ao Thian.

Foto: fent una cerveseta per esperar el sopar, a Ao Thian.

Foto: moll de fusta al sud d'Ao Thian, on la platja ja canvia de nom.

Una altra excursió que vam aprofitar per fer va ser creuar l’illa d’est a oest per poder veure la posta de sol. És una pràctica força habitual allà i hi ha diversos cartellets que t’indiquen el camí, amb un sol dibuixat i la paraula “sunset”, de manera que nosaltres ens esperàvem trobar-hi una terrasseta amb un bar on poder prendre alguna cosa, o si més no una platjeta per veure l’espectacle en remull. Quin desengany en veure que no hi havia res més que roques, massa elevades per tirar-se a l’aigua. De totes maneres, i tot i els núvols que formaven una capa impenetrable just sobre la línia de l’horitzó, la posta de sol va ser preciosa.
Foto: posta de sol a Koh Samet.

Els vespres ens deixàvem caure sempre al mateix restaurant de platja, on nosaltres mateixos ens triàvem el peix, ens el pesaven, cap a la barbacoa i de dret a la panxa! Tant el peix com el marisc, i fins i tot la carn, eren una delícia i els preus eren realment escandalosos (no us direm ni què vàrem menjar ni quant en vam pagar, perquè fa vergonya i tot!).

Foto: en Gerard triant el marisc, sota la supervisió del cambrer (o hauríem de dir cambrera?).

I per pair el sopar, què millor que una bona butaca o un coixinet a peu de platja, on disfrutar del beure i de la tranquil·litat nocturna.

Foto: cocktail a la platja de Vongduern.

Han estat dos caps de setmana de relax i “platjing” (platja + panxing), amb molt de sol, aigües cristal·lines com feia mesos que no vèiem i gambes i gambetes per parar un tren. Certament, d’aquí al paradís només hi ha un pas.

Foto: relax a Ao Thian.

"No good"

2007-11-14T10:42:00.000+07:00

Vet aquí una anècdota que reflexa perfectament la manera de pensar dels tailandesos "de carrer".

L'altre dia, quan carregàvem el cotxe per anar a passar el cap de setmana a Bangkok, ens vam adonar que teníem un clau en una roda. Segurament havíem fet molts quilòmetres amb allò clavat i encara en podíem fer molts més, però vam preferir extremar les precaucions. Feia calor, estàvem nets i dutxats i se'ns començava a fer tard, així que vam decidir anar a la nostra gasolinera habitual, on ja ens coneixen i ens tracten la mar de bé, perquè ens ajudessin a canviar la roda.

Així doncs, vam arribar a la benzinera, vam omplir el dipòsit, vam pagar i després, mig en tailandès, mig en anglès i mig en signes, li vam ensenyar el clau al noi i li vam demanar si podia ajudar-nos. Va acceptar de seguida. Fins i tot va rebutjar les nostres eines (ni tan sols ens va deixar treure la roda de recanvi del cotxe). Es va ajupir, es va estar mirant la roda, va intentar moure el clau, ens va deixar sols un moment... i va tornar amb un somriure de triomf i unes estenalles. Aquí nosaltres dos ens vam mirar, incrèduls, però no ens vam atrevir a fer res més que callar i observar (ho havia de descobrir ell sol, no?). I sí, es va tornar a ajupir... i va treure el clau!!! La cara que va posar després, en veure que la roda es desinflava, no té preu. Es va atabalar, va tapar el forat amb el seu dit índex i ens va mirar amb cara de preocupació: "no good!" Davant d'això, l'únic que vam poder fer va ser riure (i què esperaves???!!). Llavors ens va assenyalar el taller de darrera la benzinera, on per un mòdic preu de 2 euros ens van reparar la roda punxada.

Una altra anècdota d'aquest estil va tenir lloc fa uns dies en un dels despatxos de Purac. Resulta que un treballador (holandès) es va queixar perquè hi havien goteres i el despatx se li omplia d'aigua. Endevineu quina va ser la solució? Construir un desaigua!!!!

D'exemples com aquests, en podríem posar mil més. I és que els thais són així. Quin és el problema, un clau? Doncs el trec. Que t'entra aigua? Doncs fem que surti. Són incapaços de pensar més enllà, no preveuen les conseqüències, no relacionen causa - efecte. Però com diuen aquí, "mai pen rai" (cap problema)! I que no hi falti el somriure.

"1st of November: Start Up" (ja la tenim aquí)

2007-11-09T21:19:00.000+07:00

Sí sí sí, ja la tenim aquí (a Tailàndia). 3 anys de patiment per molts companys, 9 mesos per mi i especialment unes últimes 3 setmanes estressants, asfixiants i molt molt molt dures (ara ho puc dir, mai he patit tant i he dormit tant poc).

Foto: Purac Thailand.

Contra pronòstic dels pessimistes, ja tenim una fàbrica d'Àcid Làctic i un petit bonus (esperem que no l'últim). El dia 1 de Novembre vàrem començar a produir, motiu pel qual vàrem fer una petita festeta, sols pels empleats, amb una mica de pastís, una samarreta commemorativa i les felicitacions pertinents per part de la direcció.

Fotos: el pastís i la samarreta del gran dia.

Tot i així la festa grossa va ser el 6 de novembre, quan el "jefe jefe" va venir a supervisar la primera remesa de producte. Caram quina festa!....festassa!!

Vàrem col·locar els jefes en elefant qual cap de tropes i tots amb les banderoles (holandeses i thais) desfilant per la fàbrica.

Fotos: desfilada inaugural.

Aquí un recull de fotos. Els moments a destacar són l'entrega majestuosa del bonus i els particulars "toros" que es fan servir aquí per carregar els camions!

Foto: Els elefants entreguen el xec al director

Foto: "toro" Thai per carregar el producte

Foto: Tots!
Foto: Finances

Visites 8: l'Olot, les Vegas i el New York asiàtics

2007-10-30T08:39:00.000+07:00

La setmana passada vam tenir uns dies de festa, en motiu de la commemoració de la mort del rei Chulalongkorn (també conegut com a Rama V). Va ser un dels sobirans més importants que han regnat a Tailàndia, que es va guanyar la devoció de tot el poble en abolir l’esclavatge i dur a terme grans projectes com la formació de ministeris, la construcció de ferrocarrils o l’establiment de serveis postals. Actualment els tailandesos encara creuen que respectar el rei Chulalongkorn els portarà bona fortuna i és per això que dediquen aquest dia a les ofrenes (si més no en teoria). De totes maneres, una vegada més, per nosaltres no deixa de ser un dia més de festa i, per tant, una nova oportunitat de veure món.

En aquest cas ho vam aprofitar per visitar una petita part de Xina: vam volar fins a Macau, on vam passar la primera nit, i des d’allà vam agafar un ferry fins a Hong Kong (tot plegat, molt més barat que anar directament a HK). Ens acompanyava la Mònica, una cosina d’en Gerard que ens havia vingut a veure.

Macau és una regió formada per una península que li dóna nom i dues illetes, Taipa i Coloane, unides entre elles per un istme artificial. Tot i pertànyer actualment a la Xina, fins l’any 1999 va ser colònia portuguesa, de manera que s’hi respira una barreja de cultures molt interessant.

El primer que vam fer en arribar allà va ser anar a passejar pel casc antic. En Gerard no s’atrevia a dir-ho, però de seguida em va donar la raó: teníem la sensació d’estar a Olot!!! Sí, sabem que sona del tot surrealista (un Olot amb gust xino-portuguès??!!!), però aquells carrerons ens van provocar un fort sentiment de nostàlgia vers la Garrotxa que ens va agafar a tots dos per sorpresa.

Foto: Largo do Senado, la plaça principal de Macau.

Foto: l'Erika en un dels carrerons que donen a la plaça.

Des de fora només es veu brutícia i deixadesa, però un cop dins Macau és encantador. Els carrers estan plens de botiguetes, especialment pastisseries on ofereixen les dues especialitats de la regió: trossos de carn assecada (que no ens vam ni atrevir a tastar) i unes pastes d'ametlla molt semblants als nostres polvorons de Nadal. Com a curiositat, hem de destacar que, tot i el bon temps (i ser a Xina, no ho oblidem), vam trobar un venedor de castanyes!!! No ens en vam poder estar...

Foto: una de les milers pastisseries de Macau. En primer pla, les pastes d'ametlla; a la dreta, la carn.

Foto: Castanyada a Macau.

Ens va impactar l'església de Sant Dominich, de façana groga i amb les portes i finestres d'un color verd pujat, i amb l'interior blanc i d'un groc molt pàlid que li donava molta llum. També vam passar per les ruïnes de St. Paul (parada obligada en qualsevol visita a Macau) i vam acabar la ruta passejant pel parc de la fortalesa del Mont Fort. Foto: església de Sant Dominich.

Foto: els dos cosins fent-se un lloc entre els turistes davant les ruïnes de St. Paul. Al fons a la dreta, el parc del Mont Fort.

Cap al vespre ens vam acostar al port, on ens vam fer quatre fotos davant del temple A-Ma (totalment il·luminat, maquíssim) i vam sopar a probablement el millor restaurant portuguès del poble, l'A Lorchas. Mmmmmm.... arròs amb bacallà!!!! Quina delícia!!!

L'endemà, de camí cap al ferry i ja amb la maleta a l'esquena, vam caminar per una altra part de Macau, completament diferent a la que havíem vist fins llavors: vam passar per tota la zona més moderna, amb els edificis més alts i els famosos casinos que tanta riquesa han aportat a la ciutat. No anàvem vestits per l'ocasió (ni de bon tros), així que vam passar de llarg i vam arribar al moll. Des d'allà, el ferry cap a Hong Kong, a començar la segona part del viatge.

Foto: Casino Lisboa.

Hong Kong és l'altra (a més de Macau) Regió Administrativa Especial de la Xina. Està formada per l'illa de Hong Kong, la península de Kowloon (connectada a l'illa per metro i transport marítim) i els anomenats Nous Territoris, que inclouen Lantau i altres illetes. Fins l'any 1997 va ser colònia del Regne Unit, de manera que és ben fàcil veure'n la influència anglesa (per posar un exemple típic, condueixen per l'esquerra).

La primera impressió que ens vam endur dels hongkonians no va ser gens bona. No trobàvem l'hostal que teníem encarregat i ningú semblava voler ajudar-nos, al contrari. Llavors ens vam adonar que estava amagat dins d'un bloc de pisos, els habitants del qual no en volien saber res i feien els possibles per allunyar els turistes.

Estàvem a Causeway Bay, la zona de referència per a les compres "de marca" i on es veia el turisme més "pijo". No obstant, va ser precisament en aquest barri on vam aprendre que era habitual compartir taula als restaurants, amb qui fos, per tal d'aprofitar l'espai i el temps al màxim.

Durant els tres dies que vam estar allà, vam recórrer bona part de l'illa, gràcies al gran ventall d'oferta de transport públic: podies agafar des del clàssic tramvia (molt econòmic, per la gent de classe baixa) fins a autobusos amb aire condicionat, el metro (bastant més car) o tota classe de ferries per anar i tornar de la península.

Foto: tramvia a Causeway Bay.

Un tramvia especial (és a dir, turístic) ens va portar fins al capdamunt del turó més alt de Hong Kong, a 552m. Allà dalt no hi havia res més que un negoci muntat al voltant d'un mirador, però les vistes eren realment impressionants. Ningú posava en dubte que ens trobéssim davant del New York asiàtic (segons les estadístiques, Hong Kong és la segona ciutat del món amb més gratacels, darrera la capital nordamericana).

Foto: vistes de Hong Kong des del Peak. Al fons, la península de Kowloon.

A la falda del Peak hi ha el Hong Kong Park, conegut per estar dissenyat i construït de manera que sembli de tot menys natural: hi ha un llac artificial amb un sortidor al mig, una reserva d'aus i fins i tot una cascada. Però tot i així és agradable passejar-hi, aprofitant per fer exercici o, simplement, per passar l'estona. Darrera del parc s'alça la catedral de Sant John, que dóna un toc colonial a la ciutat.

Foto: el llac del Hong Kong Park.

Un dels barris més encantadors de Hong Kong és el Soho. És una zona molt dreta, a la part baixa del Peak, on l'any 1993 van construir una sèrie d'escales mecàniques per facilitar la vida als seus habitants i evitar embussos a les hores punta. A banda i banda de les escales, hi ha mil bars amb terrassetes on prendre el te o fer la cervesa, així com petits comerços de ceràmica i coses per la llar i, com no, paradetes de carrer amb tota mena de roba i accessoris. De totes maneres, és una zona bastant tranquil·la. Res comparat amb la península de Kowloon, amb les seves botigues d'informàtica i fotografia i els mercats nocturns que atrauen residents i turistes a parts iguals.

Foto: compres nocturnes a Kowloon.

I si bé el Soho té un cert encant, el port de Hong Kong i sobretot de Kowloon està ple de romanticisme. Allà hi podíem passar hores, simplement observant "l'skyline" de la ciutat des de l'altra banda del mar, o a bord d'un "vaixell pirata" de luxe, fent una ruta per la costa amb un granissat a la mà. Quin relax!

Foto: la parelleta al port de Kowloon, amb l'illa de Hong Kong al fons.

Com a curiositat, dir-vos que vam aprofitar un dels dies que estàvem allà per dinar al que els experts consideren el millor restaurant cantonès del món. Hem de confessar, no obstant, que a nosaltres dos no ens va convèncer gens això de menjar el que semblava un ou podrit (l'ou del mil·lenni, que en diuen) i altres delícies a l'estil d'un Ferran Adrià asiàtic.

Nota: igual que en el cas de la rata, ens reservem la foto de l'ou per la nostra col·lecció particular, per evitar ferir sensibilitats.

De tornada a casa, vam tornar a passar per Macau. Vam caminar una estona pel casc antic (un altre cop), vam dinar en un restaurant brasileny (quina freijoalada més bona!!!!) i vam anar fins a la Torre de Macau, que és una còpia bastant idèntica de la que hi ha a Auckland. Des d'allà, un taxi ens va acompanyar a l'aeroport, on vam agafar l'avió fins a Suvarnabhumi. No vam arribar a casa fins a quarts de dues de la matinada, cansats i morts de son. Per sort l'endemà era dia de descans... per les noies.

Foto: la Mònica davant la Torre de Macau.

Divendres, amb les forces recuperades i la maleta feta de nou, ens en vam anar a Bangkok a fer la nostra "ruta turística habitual". Com a novetat, aquesta vegada vam sopar al bazaar nocturn de Lumphini, gaudint de música en directe i d'unes gambes al pebre negre insuperables.

Dos dies més tard ens acomiadàvem de la Mònica, que continuaria el seu tour asiàtic per Singapur i KL abans de tornar-se'n a Barcelona.

Visites 7: al Grand Palace també hi plou!

2007-10-15T22:55:00.000+07:00

Continuem amb visites des de la capital catalana, encara que aquesta vegada amb arrels osonenques: l'Ester i en Raúl, després de quinze dies viatjant per Tailàndia, també han passat per casa. És fàcil imaginar que no vam parar de xerrar en tot el camí des de l'aeroport fins a Pattaya; ens havíem de posar al dia mútuament i, a més, m'havien d'informar de tot el que havien visitat aquests dies (curiosament, gairebé tots els llocs on havien estat encara són desconeguts per mi i en Gerard: Chiang Mai, Mae Hong Son, Phuket).

En el seu primer dia a Pattaya, vam estar voltant força per la ciutat. Es tractava d'ensenyar-los el millor i el "no tant bo" que tenim aquí, és a dir, des del Sanctuary of Truth fins als gogo bars, passant per la Beach Road, els bons restaurants, el turó de Pratamnak i les paradetes de falsificacions del Mike's. Feia molta xafogor, com ja és habitual, però va ser divertit i ells dos ho van aprofitar per començar comprar.Foto: Raúl i Ester al Sanctuary of Truth, encara en construcció (d'aquí que portin cascs).

Foto: vistes de Pattaya Beach des del restaurant del Royal Garden Plaza.

Divendres ens ho vam prendre amb més calma. Vam començar amb un banyet a la piscina del nostre apartament, després de comprovar que la platja de davant de casa estava tan bruta com de costum; vam dinar a un "fish and chips" de Jomtien, al més pur estil britànic i ens vam dirigir a Bangkok, on passaríem el cap de setmana. Per sopar vam anar a un dels nostres restaurants favorits, l'italià Bella Napoli. Allà havíem quedat amb en Jaume, un manlleuenc resident a la capital tailandesa amb qui estem sempre en contacte, i vam acabar la nit en un pub de Sukhumvit, escoltant música en directe (un grup molt bo, per cert).

El dissabte se'ns presentava molt més mogudet. Es diu que no es pot dir que s'ha estat a Bangkok fins que no s'ha visitat el Grand Palace, de manera que vam començar per aquí. Ens queixàvem del dia, estava "massa tapat per fer bones fotos"... fins que es va posar a ploure, i de valent! Vam haver de refugiar-nos sota una teulada del temple durant més de mitja hora. Això sí, les fotografies de després van ser espectaculars, amb tota la brillantor de l'or empapat per la pluja.Foto: xàfec al Grand Palace.

Seguint amb la nostra ruta, sortint del Palau Reial vam visitar els seus temples veïns, el Wat Pho i el Wat Arun. Després, un bon dinar (tailandès, aquest cop sí) i una estona de migdiada per recuperar forces. El vespre el vam passar a Patpong, bàsicament comprant rellotges, samarretes i bolsos (que és tot el que es pot fer allà que sigui del nostre interès).
Foto: davant del buda reclinat, al Wat Pho.

I si dissabte vam acabar el dia comprant, diumenge el vam començar de la mateixa manera: en aquest cas, regatejant al mercat de Chatuchak (cita obligada per tothom qui vulgui tornar carregat a casa sense haver de buidar gaire la butxaca).

Foto: en Raúl i l'Ester comprant en una parada de Chatuchak.

Després de deixar les bosses a l'hotel, vam anar a dinar al Siam Centre. Un cop recuperats i aprofitant que érem per aquella zona vam entrar al MBK, que vindria a ser com el Patpong ficat dins d'un centre comercial i sense la part del sexe; és a dir, un centre comercial ple de botiguetes de falsificacions on cadascú intenta aconseguir un millor preu a base de regateig.

Ja era fosc quan vam tornar al soi 5 de Sukhumvit, on l'Hugo i la seva mare (que tornaven de Cambodja) ens esperaven per sopar.

Només quedava recollir les maletes i anar cap a l'aeroport, a agafar l'avió de tornada a casa.

Visites 6: el bloch de blog al nostre blog

2007-10-02T16:51:00.000+07:00

Aquest cap de setmana hem tingut una visita particularment interessant. Que ningú s'ofengui, diem "interessant" en el sentit de poder intercanviar (i sobretot escoltar) experiències i anècdotes d'arreu. Es tracta de l'Hugo, un company d'Esade i aventurer on n'hi hagin, que ha tingut el detall de passar-nos a veure durant la seva parada al sud-est asiàtic, en plena volta al món.

De mutu acord, vam decidir passar únicament la nit de divendres a Bangkok i sortir l'endemà al matí cap al nord-oest de Tailàndia. La nostra intenció era arribar fins al Pas de les Tres Pagodes, a la frontera amb Birmània, però sabent que si trobàvem massa controls policials acabaríem girant cua (tal com estan les coses al país veí, tampoc era qüestió de jugar-se-la).

I així ho vam fer. Dissabte ens vam llevar a trenc d'alba i, després de fer un bon esmorzar al bufet de l'hotel, vam començar a fer quilòmetres. Vam conduir fins a Sangkhlaburi, a 350 km de Bangkok. Va ser un trajecte llarg, però com més lluny anàvem més ens fascinava el paisatge: teníem natura verge a banda i banda, amb preciosos llacs enmig de selva, boscos i demés zones verdes. Potser el més impactant va ser trobar la carretera gairebé del tot deserta.

Foto: pantà de Khao Laem, de camí a Sangkhlaburi.

Cap allà a les dues vam arribar a lloc. Teníem una reserva al Burmese Inn, un resort de les afores del poble. Eren uns bungalows austers però bastant acollidors, on ens esperaven amb els braços oberts. Estàvem només a 25 km de la frontera amb Birmània i l'hostalera ens explicava que cada dia l'anaven a veure nens i nenes sortint de l'escola, demanant-li ajuda; però evidentment ella no hi podia fer res.

Vam passar la tarda passejant per un poblat Mon, una ètnia birmana que viu allà refugiada des de fa molts anys. Tot i tenir paradetes de records i parlar força l'anglès, es notava que no era un lloc especialment turístic. Els nens ens miraven, reien i els més atrevits fins i tot ens saludaven. Se'ls veia feliços. I es respirava una tranquil·litat...! Ens preguntàvem què devia fer aquella gent per passar el dia.

Fotos: nens i nenes de l'ètnia Mon.

Per connectar el poblat amb Sangkhlaburi, el principal poble de la zona, es va construir el pont de fusta més llarg de tot Tailàndia. Actualment no hi pot transitar cap vehicle excepte les bicicletes, però els habitants de la zona continuen utilitzant-lo molt i es manté en bon estat. Un dels costums i distraccions dels nens autòctons consisteix en saltar al riu des del pont de fusta... i l'Hugo va decidir imitar-los.Foto: el pont de fusta més llarg de Tailàndia.

Foto: l'Hugo saltant del pont, sota la mirada atenta d'un nen autòcton.

L'endemà vam visitar un petit temple a peu de carretera i vam arribar sense problemes fins a la frontera, al conegut però minúscul Pas de les Tres Pagodes. El nostre amic va fer-se el despistat i va passar a l'altra banda de la barrera, aconseguint per part dels guàrdies res més que una salutació afable i un gran somriure. Nosaltres no vam gosar intentar-ho, conscients que qualsevol problema amb el passaport d'en Gerard podia significar la pèrdua del seu permís de treball i la conseqüent expulsió del país. Però el cert és que estava tot tan tranquil que era difícil d'imaginar que uns metres més enllà estaven en guerra.
Foto: davant de les Tres Pagodes.

Foto: nosaltres dos a la frontera entre Tailàndia i Myanmar (Birmània).

No deixa de ser curiós el fet que vam esmorzar en un bar on la terrassa feia de valla fronterera. Vaja, que mentre menjàvem un bon plat d'arròs (amb te amb llet) podíem tenir perfectament un braç a Birmània i el cul a Tailàndia.
Foto: l'Hugo esmorzant al límit de Tailàndia.

Ja de tornada, vam parar a refrescar-nos al parc natural de Sai Yok. Ens vam banyar en una de les cascades i vam dinar en un d'aquests restaurants tailandesos tan "autèntics", amb plats de plàstic i menjar picant.
Fotos: l'Hugo i en Gerard davant la cascada de Kroengkrawia.

Després vam parar a fer quatre fotos al pont més famós de Kanchanaburi (no sabem si per la pel·lícula o per la història en sí) i vam desfer el camí fins a Bangkok, on l'Hugo s'havia de trobar amb la seva mare un dia després per continuar viatjant per aquestes terres.
Foto: l'Hugo posant al mig del pont sobre el riu Kwai.

PD: Si voleu seguir les aventures de l'Hugo, feu clic a l'enllaç El bloch de blog (altament recomanat!)

Visites 5, 5 bis i 5 bis bis

2007-09-24T12:05:00.001+07:00

No sabem exactament si ens han vingut a veure aprofitant que viatjaven per Tailàndia, o si van decidir anar-se'n a Tailàndia perquè nosaltres érem aquí. Sigui com sigui, en Joan i la Maria han passat per casa. Ha estat una visita intermitent (d'aquí el títol): semblava que no s'atrevissin a instal·lar-se amb nosaltres, però com si alhora no tinguessin cap ganes de marxar d'aquí.

La primera trobada va ser a petició nostra. Estem parlant del 4 de setembre, dia en què la parelleta de barcelonins arribaven a Bangkok. Els que hàgiu parlat amb nosaltres ja sabreu que, d'uns mesos ençà, tenim una norma no escrita, tan senzilla com que ningú pot entrar a casa nostra (procedent de Catalunya, s'entén) sense una ampolla d'un bon oli d'oliva i uns quants embotits. En Joan ja ens va avisar que tenien intenció de visitar els temples d'Angkor (Cambodja) abans de quedar amb nosaltres, però això no va impedir que els féssim els encàrrecs habituals; jo mateixa em vaig oferir per anar-los a rebre a l'aeroport i recollir la "nostra" maleta, de manera que ells no haurien de viatjar carregats i nosaltres podríem tornar a omplir la nevera amb menjar del bo. I així ho vam fer. Van arribar amb retard, esgotats del viatge i amb poca gana, però encara els quedaven unes hores fins a arribar a l'hotel de Siem Reap, de manera que els vaig portar a dinar. A canvi, ells em van donar la maleta amb els embotits, l'oli, la pasta i les llenties (mmmmmm!!!!) i ens vam acomiadar fins al cap de tres dies.

Foto: dinant a l'aeroport de Suvarnabhumi (Bangkok), després de mig dia de vol.

7 de setembre de 2007. Vam quedar en un carreró de Sukhumvit, al centre de Bangkok. Ells venien de Cambodja; nosaltres, de Pattaya. Un cop dutxats i instal·lats a l'hotel Royal Benja (un dels nostres favorits per la seva bona relació qualitat - preu), vam recarregar les piles a base de menjar italià i ens vam dirigir a Patpong, zona de gogo bars i falsificacions per excel·lència. Allà la Maria ja va començar a comprar.

Foto: entre samarretes Laposte i bolsos Luisbuton.

Dissabte va ser un dia intens, amb les ja clàssiques visites al Palau Reial (Grand Palace) i els temples del buda estirat (Wat Pho) i de l'albada (Wat Arun). Per variar una mica, a la tarda vam intentar assistir a un combat del famós Muay Thai, un tipus de boxa on l'única norma és utilitzar guants, però els preus eren escandalosos i vam decidir quedar-nos a fora de l'estadi, passejant per un mercat nocturn al parc Lumphini (l'equivalent al Hyde Park anglès). Vam anar a dormir d'hora, no tant perquè l'endemà havíem d'estar de peu a les 6 del matí sinó perquè els nostres moneders començaven a buidar-se massa ràpid.

Foto: imitant els "yaaks" (guardiants) del Gran Palace.

Foto: fent fotos de Bangkok des del Wat Arun.

Diumenge a primera hora vam anar al mercat de Chatuchak, amb les seves "només" 15.000 paradetes on venen absolutament de tot a uns preus més que interessants (prèvia sessió de regateig, és clar). No us direm com en vam sortir de carregats, especialment les noies; tant que, per compensar l'estona que li havíem fet passar a en Joan (que no suporta anar de compres) a la tarda vam anar a l'IT Mall, uns magatzems amb centenars de botigues dedicades a la imatge i l'electrònica, on es va comprar a molt bon preu una càmera submarina... per poder anar a fer fotos als taurons de Koh Tao! (quines ganes, ja em direu).

Foto: una de les milers de paradetes de Chatuchak.

Foto: en Joan llegint-se les instruccions de la seva nova càmera, mentre els altres ens prenem un refresc.

L'endemà dilluns, ens vam tornar a acomiadar d'ells a l'aeroport de Suvarnabhumi, on els esperava un avió en direcció a Chiang Mai.

Onze dies més tard, després de recórrer una part del nord de Tailàndia, fer una visita ràpida a Luang Prabang (antiga capital de Laos) i acabar a les illes Tao i Samui, al sud, ens vam retrobar a l'aeroport d'U-Tapao, a mitja hora de Pattaya. Aquesta vegada sí que s'instal·larien a casa, contents de poder descansar en un lloc més íntim que els hotels i els hostals on havien estat durant el darrer mes. Dia de relax a la piscina, sopar lleuger a la terrasseta... i poca cosa més. L'endemà al matí els vam portar a Suvarnabhumi, ara ja sí per tornar a Barcelona, a començar a pensar en les vacances de l'any vinent.

Koh Chang 3

2007-09-04T08:11:00.000+07:00

D'entrada, hem de dir als més observadors que no és un error: abans del "tres" hi va haver una segona estada a Koh Chang, sobre la qual no vam creure necessari publicar-ne res. Va ser només un cap de setmana de relax, per assimilar que les vacances estaven anul·lades i que en qüestió d'hores ens havien canviat gairebé tots els plans que teníem pels propers set mesos. Ni tan sols ens vam molestar a buscar un altre hotel; vam tornar on ens havíem allotjat el primer cop i ens vam dedicar, simplement, a descansar. L'únic destacable d'aquells dies va ser el fet de trobar-nos, per primera vegada des que som a Tailàndia, amb una parella de catalans!!! Per fi algú amb qui poder xerrar en la nostra llengua. Ens vam emocionar tant, que l'encarregat del 7 Eleven va començar a sospitar de nosaltres i ens va fer fora del local, després d'estar-nos més de mitja hora xerrant davant la nevera de les begudes.

Però tornem a Koh Chang 3. Com ja és costum (i pràctic) vam passar la nit de divendres a Trat, on vam gaudir una vegada més del senzill però deliciós menjar del seu mercat nocturn i de l'amabilitat dels amos de la Pop Guesthouse. Aquest cop ens acompanyava l'Astrid, una noia holandesa en pràctiques a Purac que acabava d'instal·lar-se a Pattaya.

Foto: entrada d'un dels bungalows de la Pop Guesthouse, a Trat.

Dissabte vam decidir matinar i agafar el ferry de primera hora. La nostra sorpresa va ser descobrir que el primer ferry no sortia a les 7 sinó a les 8 o quan estigués ple (és un dels inconvenients d'estar en plena temporada baixa!).

El dia no ens acompanyava gaire; ens va plovisquejar durant tot el trajecte i hi havia un gran núvol negre que amenaçava bona part de l'illa. Així que un cop a terra, ens va semblar més oportú conduir cap a la banda oest, on encara hi tocava el sol; d'aquesta manera fèiem temps mentre esperàvem per fer el "check-in" i alhora exploràvem una part encara desconeguda per nosaltres.

Foto: l'Astrid, amb una platja de Koh Chang al fons.

Vam passar unes quantes hores visitant indrets preciosos i finalment vam agafar una carretera fins al final de l'illa, on ens vam inventar una platja de terra vermella d'allò més maca i molt, molt solitària.

Cap al migdia ens vam presentar a l'hotel. En aquesta ocasió havíem escollit el resort Aana, seguint la recomanació d'aquells catalans. Es tractava d'un lloc realment paradisíac: habitacions i bungalows de diferents categories, tots al costat d'un riu que podíem recórrer amb caiac fins a una platja privada, on la confluència del riu amb el mar feia de marc perfecte per unes postes de sol espectaculars.

Al capvespre ens vam dedicar a fer de turistes i vam apuntar-nos a un tour amb barca pel riu per veure ni més ni menys que cuques de llum! D'entrada ens vam pensar que ens prenien el pèl i, mig en broma mig en sèrio, ens vam dedicar a buscar els cables que encenien totes aquelles llumetes tan ben col·locades sobre els manglars. Però de seguida ens vam deixar captivar per la màgia de l'espectacle i ens vam meravellar amb els centenars d'animalons que il·luminaven la nit.

I diumenge al matí vam aprofitar al màxim els caiacs, tot i la pluja, anant riu amunt i riu avall fins a la "nostra" platja.

De seguida va ser l'hora de deixar l'habitació. A la tarda, carretera i manta (5 hores) i cap a Pattaya de nou, que l'endemà començaria una setmana de feina molt dura.

"Suma y sigue"

2007-08-31T22:12:00.000+07:00

Resulta que ara, a un mes i mig per inaugurar la nova fàbrica, els "jefes" d'en Gerard s'han adonat del volum de feina que hi ha per fer (i del poc temps que els queda per fer-la) i han prohibit a tots els treballadors agafar-se més de 5 dies seguits de festa.

A efectes pràctics, això representa que les nostres 3 setmanes de vacances a Nova Zelanda han quedat aplaçades fins el febrer de l'any vinent. També ens han ajornat la tornada a casa: no serà per la revetlla de cap d'any, com teníem previst, sinó que probablement tornem pels volts del 20 de març.

El que sí que ens han pogut salvar és la celebració del Nadal a les platges de Sydney. Ja us farem arribar la típica foto amb banyador i el gorro del Pare Noël!

Visites 4: "ratatouille"!

2007-08-29T08:26:00.000+07:00

Aquesta setmana hem tornat a tenir convidats. De fet, va ser només un... i se'ns va presentar sense permís, de manera que vam decidir fer-lo fora.

Resulta que un dia, al despertar-nos, vam trobar una galeta rosegada sobre el marbre de la cuina. La capsa corresponent havia estat oberta amb molt mala traça, però la resta del pis estava exactament igual com l'havíem deixat la nit abans, així que el primer que se'ns va acudir va ser acusar-nos mútuament de sonàmbuls. I ens vam oblidar del tema... fins que l'endemà al matí vam trobar una altra galeta, aquesta vegada al bany i acompanyada d'un bon tou de paper de vàter esmicolat. Aquí ja vam començar a veure fantasmes i vam decidir llençar les Digestive i no comprar-ne mai més; fos el que fos el que ens venia a veure, ens havia quedat clar que li agradaven les nostres galetes (que, per cert, són extramadament dolces).

Però la història es va repetir un dia més. Aquesta vegada, el nostre "amic" havia escollit la xocolata en pols. I llavors sí que vam dir prou. Vam trucar l'amo del pis, que ens va prendre per bojos perquè no podia ser de cap manera que tinguéssim un rosegador en un vuitè pis, però tot i així ens va portar verí i una trampa que consistia en una safata plena de cola; havíem de posar-hi menjar i esperar que la bèstia tingués gana. En paraules seves, si teníem un animal a casa, les possibilitats d'atrapar-lo amb allò eren "d'un mil per cent".

I així ho vam fer: una mica acollonits, vam col·locar la safata al terra de la cuina, amb un sobre de sucre i un bon tros de xocolata i ens en vam anar a dormir. Encara no havia passat una hora, que ens va despertar un soroll metàl·lic. I llavors el vam descobrir: enganxat a la trampa hi havia un ratolí d'un pam de llarg!

Tant en Gerard com jo tenim un "respecte" excessiu per determinats animals, de manera que ens vam estar cinc minuts palplantats intentant decidir què en fèiem. I només se'ns va acudir una solució: avisar el guàrdia de l'edifici. El vam fer entrar, li vam ensenyar el ratolí i li vam donar un pal d'escombra i una capsa de sabates. Ell tampoc semblava passar-ho gaire bé, però va saber rematar la feina. Llavors ens vam quedar tots molt més tranquils; nosaltres, per haver trobat i eliminat el ratolí que ens visitava cada nit i el guàrdia... per haver rebut una propina que li assegurava menjar i bona vida fins a final de mes!

Visites 3: vénen els meus pares!

2007-08-20T22:17:00.000+07:00

La setmana passada van venir els meus pares a veure'ns. Va ser una visita curta però intensa: en Gerard i jo els havíem preparat una ruta per Tailàndia i part de Cambodja (a petició seva) que ens va deixar a tots esgotats i encantats a parts iguals.

Vam començar fent nit a Bangkok un divendres, per dissabte a primera hora poder enfilar la carretera cap a Kanchanaburi. Allà ens vam fer quatre fotos al famós pont sobre el riu Kwai i ens vam arribar al "Pas de l'infern", un camí que atravessa literalment una muntanya i que va ser obert a base de pic i pala pels presoners de l'imperi japonès durant la Segona Guerra Mundial. El dinar el vam fer en un parc natural de la zona, vora una cascada: amanida de Papaya (només pels paladars habituats), sopa de noodles i el típic "pad thai" (noodles fets a la paella amb herbetes, gambes i una mica de carn).

Diumenge, de tornada a Pattaya, vam passar pel mercat flotant de Damnoen Saduak. Fa més de vint anys que aquest mercat no és res més que una gran atracció turística, però tot i així té el seu encant. Vam llogar una barqueta i ens van passejar per una colla de canals envoltats de paradetes de "souvenirs" i venedors que reclamaven la nostra atenció. No vam ser gaire bons clients, tot sigui dit, però sí que vam marxar d'allà amb un tastet de menjar thai i un parell de barrets típics de les àrees més rurals de Tailàndia.

A mitja setmana, mentre en Gerard continuava treballant, jo vaig acompanyar els meus pares a Cambodja. Els feia molta il·lusió veure els temples d'Angkor i, tot i tenir només dos dies, el viatge realment va valer la pena. Vam fer un recorregut molt semblant al de la primera vegada (Angkor Wat, Angkor Thom, Ta Prohm i Banteay Srei, bàsicament), però acabant amb una visita al Gran Llac; d'aquesta manera vam poder endinsar-nos en la Cambodja més autèntica, molt més pobra però igualment encantadora que Siem Reap.

Foto: els meus pares davant d'Angkor Wat.

La resta de dies vam voltar per Pattaya. Vam començar agafant un “sawngthaew” (mal anomenat tuk-tuk) fins al centre de la ciutat. Allà vam regatejar per aconseguir un parell de rellotges falsos, vam visitar un dels molts temples que hi ha per aquí, ens vam relaxar en un mirador sobre la platja i fins i tot ens vam deixar fer un massatge tailandès. Per acabar, una visita al Sanctuary of Truth, un temple fet exclusivament de fusta conegut per les seves mil i una figures tallades a mà que simbolitzen la visió del Cel i la Terra segons la filosofia oriental.
Foto: passeig per Pattaya en "sawngtaew".

Foto: comprant fruita en un mercat del poble.

Foto: Fina i Esteve davant del Sanctuary of Truth.

I l'últim cap de setmana el vam passar a Bangkok: Grand Palace, Wat Pho, Wat Arun, casa-museu de Jim Thompson i mercat de Chatuchak.
Foto: Gerard i Erika davant del Buda Reclinat (Wat Pho).

Foto: Esteve i Fina al riu Chao Praya de Bangkok, amb el Wat Arun al fons.

Pel que ens han fet arribar, a hores d’ara estan recorrent el poble amb un munt de fotos nostres i mil historietes sobre com la seva filla i el seu xicot viuen el dia a dia en un país on el trànsit és caòtic (gairebé suïcida) i l’idioma incomprensible.

Des d’aquí aprofitem per donar les gràcies a tothom qui, a través d’ells, ens va fer arribar fotos, dibuixos, roba i menjar (l’arròs thai ja ens començava a sortir per les orelles).

Koh Phi Phi: cinc dies al paradís

2007-08-20T22:14:00.000+07:00

A finals de juliol vam aprofitar un pont de cinc dies per fer de turistes amb majúscules i anar a les illes Phi Phi. D'entrada ens ho preníem més com una visita obligada que com un destí escollit, però el cert és que en vam tornar meravellats.

El punt de partida va ser la ciutat de Krabi, una preciosa capital de província fluvial amb unes postes de sol espectaculars a la vora del riu i uns paisatges captivadors amb grans roques i coves.

Phi Phi és un grup de dues illes: Phi Phi Don, on vam estar allotjats, i Phi Phi Leh, un parc natural encara del tot verge on no és permès pernoctar. Una i altra són grans roques cobertes de vegetació en mig del mar i envoltades de sorra; això fa que els paisatges siguin impressionants i sorprenents. Us direm que tot i ser l'illa més turística que hem visitat fins ara, és també una de les mes maques. No hi ha carreteres ni cotxes a Phi Phi, així que sols hi ha dues maneres de desplaçar-se per l'illa: caminant o amb la típica barqueta del país, el que en anglès en diuen "long-tail boat" (barca de popa llarga).
Vàrem anar un parell de matins a Phi Phi Leh, a Maya Bay ("La Playa"). És un indret paradisíac; estàs en una platja envoltada de roques i muntanyes, amb uns penyasegats impactants i una aigua verda i blava que talla la respiració. Però crec que no us estem dient res de nou, ja que a tots ens va caure la baba al veure la pel·lícula.

Vàrem aprofitar els dies al màxim, llevant-nos a trenc d'alba i anant al llocs abans que ningú; d'aquesta manera vam poder gaudir dels paisatges sols acompanyats per la natura (no us podeu ni imaginar les legions i legions de japonesos que treien el cap a mig matí).

No ens va fer gaire bon temps, però sí el suficient com per broncejar-nos i iniciar-nos en el buceig. Hem de confessar que la primera vegada que vam enfonsar el cap sota l'aigua, amb les ulleres i el tub, ho vam trobar bastant claustrofòbic, però de seguida vam tenir la nostra recompensa: una infinitat de coralls i peixos de colors se'ns van aparèixer davant nostre com per art de màgia. Simplement espectacular.

L'anècdota del viatge va tenir lloc la tarda de dissabte, mentre ens relaxàvem en una de les moltes platges de l'illa. Se’ns va acostar un noi tailandès, a qui intentàvem treure’ns de sobre perquè crèiem que ens volia vendre alguna cosa. Però ell insistia molt... i llavors el vam entendre: ens deia que ens enretiréssim una mica perquè podia venir un tsunami. Un tsunami!! I deia que ens enretiréssim una mica?!?! No sabíem massa com reaccionar. El mar semblava tan tranquil com sempre (amb una marea estranyament baixa, això sí), però totes les barques van allunyar-se de la costa i tothom es va quedar a l’expectativa. Així que, juntament amb una parella d’italians, vam decidir refugiar-nos a dalt d’un turó fins que va deixar de sonar l’alarma. Més tard ens van explicar que hi havia hagut un terratrèmol de grau 7 a Indonèsia i que això podia haver provocat un tsunami. Per sort tot va quedar en això, una anècdota, una historieta més per explicar quan anem a fer el cafè.

Kuala Lumpur

2007-07-15T12:21:00.000+07:00

Com se sol dir, una imatge val més que mil paraules.

Coneguda com a KL, Kuala Lumpur és la capital de Malàsia, un estat islàmic amb només 50 anys d'història, fruit de la unió de diverses excolònies britàniques.

El principal i únic reclam de KL són les imponents Torres Petronas (Petronas és la companyia petrolera estatal). A part d'això, poca cosa més; és una ciutat relativament nova que en certs moments pot recordar la veïna Singapur, però sense el seu encant.

Les Torres Petronas van ser l'edifici més alt del món fins el 2004, quan el Taipei 101 les va desbancar; tot i així, com a torres bessones encara conserven el títol.

Dit això, crec que ja us hem dit tot el que us podíem explicar de KL. Així doncs, ara us proposem que gaudiu amb les següents imatges el mateix que vàrem gaudir nosaltres.

Foto: Torres Petronas il·luminades al capvespre

Foto: Reflexe de les torres des del parc de KLCC

Foto: L'home més fort del món

Aniversari a Koh Chang

2007-06-27T22:33:00.000+07:00

Mentre tot Catalunya es preparava per la revetlla de Sant Joan, nosaltres fèiem camí cap a una altra illeta del sud-est de Tailàndia, Koh Chang, per celebrar els 31 anyets d'en Gerard.

Per aprofitar més el cap de setmana, vam sortir de Pattaya divendres a la tarda i vam fer nit en un bonic bungalow al centre de Trat (ja teníem ganes de repetir un sopar al mercat!). Des d'allà, dissabte a primera hora vam pujar al ferry, amb cotxe i tot. Davant nostre s'aixecava una illa completament verda per la densa jungla de la part central, envoltada per llargues franges de sorra blanca i amb boirina al capdamunt de les zones més muntanyoses. Impressionant.

Igualment paradisíac era el Kacha Resort: bungalows de luxe (amb jakuzzi i tot!) i piscina a primera línia de mar. Relax total.

Després d'una estona sota un sol de justícia, vam decidir activar-nos i anar a descobrir racons una mica menys turístics; vam enfilar una carretera asfaltada en direcció nord i vam vorejar tota la costa est fins a l'extrem sud de l'illa. Llavors vam intentar endinsar-nos a la selva, però una intensa pluja tropical ens va fer tornar enrere.

Diumenge ens vam llevar amb esperit aventurer. Segons el Lonely Planet, l’anomenada “illa dels elefants” està tan plena de serps com el jardí bíblic, però jo no estava disposada a tornar a casa sense haver vist res més que l’espectacular Had Sai Khao ("platja de sorra blanca"). De totes maneres, vaig decantar-me per una opció més "segura": trekking amb elefants! Esperava que el fet d’endinsar-me a la jungla enfilada sobre el llom d’un elefant canviés la meva perspectiva davant del rèptil, però no ho vaig poder comprovar: quan estàvem a mitja excursió, va començar a ploure a bots i a barrals, de manera que nosaltres vam quedar completament xops i les serps es van amagar soles.
I després d'un bon ruixat, va tornar a sortir el sol (és lo bo que tenen els monzons!): últim banyet a la platja... i cap a buscar el ferry per tornar a casa.

Dilluns, ja a casa, vam acabar de celebrar l'aniversari d'en Gerard. Com que vam anar a sopar en un restaurant del barri d'estil americà (és a dir, molta teca), ens va semblar més addient oblidar-nos del pastís i donar a les espelmes un toc més exòtic.

El regal, una foto emmarcada de Koh Chang.

Viatge al passat: Cambodja.

2007-06-04T15:30:00.000+07:00

Aquest mes de juny el vam començar a Cambodja. Aprofitant un pont de quatre dies, vam decidir fer cas a les mil i una recomanacions que havíem rebut i anar a visitar els temples d’Angkor. Quin gran encert, ja ho crec!

Com era d’esperar, Angkor Wat i la resta de meravelles ens van fer posar la pell de gallina. Tots els temples en sí són una gran obra, des de la immensitat d’Angkor fins als minuciosos treballs a la pedra del Banteay Srei, passant per les cares enigmàtiques de Bayon, la piràmide de Pre Rup i els arbres centenaris que cobreixen el temple de Ta Prohm (famós per la pel·lícula Tomb Raider). Però observar aquestes belleses amb la sortida i/o la posta de sol com a fons de pantalla, no té preu.

D’altra banda, tant la gent (encara poc escarmentada pel turisme) com el minúscul trosset de país que vam veure ens van fascinar. Realment va ser com viatjar enrere en el temps: carrers sense asfaltar, bicis i motos (sense retrovisors!) enlloc de cotxes i una població bàsicament rural. Nosaltres, europeus de ciutat, no vam poder evitar sorprendre’ns al veure nenes de 10 anys fent quilòmetres en bici per portar la llenya a casa i nens de la mateixa edat manant el bestiar (si entréssim en guerra, aquesta canalla ens passaria la mà per la cara en quant a supervivència).

Ens vam allotjar en un hotel de luxe al centre de Siem Reap, pagant un preu ridícul per les comoditats de les quals disposàvem. Normalment en tenim prou amb hostals o "guesthouses", però aquesta vegada necessitàvem saber que, després d’hores i hores de caminar sota un sol de justícia, ens esperava una bona dutxa, la piscina i una habitació on realment descansaríem a gust.

En quant a la ciutat, només dir que és vibrant i amb esperit jove i que ens va saber greu no gaudir de més temps per conèixer-la a fons. Qui sap si estem de sort i tenim l’oportunitat de tornar-hi algun dia.

Visites 2: pluja, pluja i més pluja

2007-05-10T22:35:00.000+07:00

A finals d’abril ens van venir a visitar dues bones amigues meves. Després de travessar tot Bangkok (la companyia aèria havia comès un error en el nom de l’aeroport de destí) ens vam trobar a Suvarnabhumi: petons, abraçades... i intercanvi d’anècdotes per embotits!!

En Gerard de seguida va haver de tornar cap a Pattaya, ja que l’endemà treballava, però les “nenes” ens vam quedar uns dies a fer turisme a la capital. Vam començar per endinsar-nos en els mercadillos de Chinatown i en les paradetes de falsificacions de Pat Pong; vam visitar la casa de Jim Thompson, el Grand Palace i el buda reclinat del Wat Pho; vam anar de compres pels grans centres comercials i ens vam deixar seduir per la cuina tailandesa. Tot això sota un sol que cremava i una humitat que ens deixava xopes tan sols sortir de l'hotel. Qui ens ho havia de dir que ens esperaven litres i litres de pluja...! Però no avancem els esdeveniments.

En Gerard va venir a buscar-nos a mitja setmana, aprofitant el viatge per passar per l'ambaixada a renovar-se el passaport. I, casualitats de la vida, allà vam conèixer la Fiona, una escocesa propietària d'uns bungalows situats a l'illa on anàvem el cap de setmana següent.

De dimecres a divendres ens vam quedar per Pattaya: piscina, relax, primeres compres als mercats de roba i, evidentment, una visita obligada al Sanctuary of Truth (és del milloret que tenim!).Ja a les portes del cap de setmana, vam enfilar-nos al cotxe i vinga a fer quilòmetres, aquesta vegada en direcció oest. Vam fer nit a Phetchaburi, en un hostal de mala mort amb uns matalassos prou còmodes, i vam continuar baixant fins a Chumphon. Per cert, vam fer els 800km de camí sota una tempesta de llamps i trons i una pluja cada vegada més intensa.

Després, 4 hores de ferry i una hora més (eterna!!) travessant l'illa fins a trobar els bungalows, procurant no perdre el control del Suzuki per les pendents fangoses per la pluja (sí, el cotxe era de lloguer, però jo no ho havia passat tan malament des de l'aventura del taxista de Koh Samet).

Finalment, vam arribar al nostre destí, el Mai Pen Rai Resort. Tots vam estar d'acord en què el camí havia valgut la pena: uns bungalows preciosos penjats a les roques, amb les onades per sota, i un paisatge espectacular, tot melancòlic amb la pluja. La gent (Fiona i companyia), maquíssima, i el menjar... exquisit, el millor (i de llarg) menjar tailandès que hem tastat fins ara!

És cert que ens va ploure molt, moltíssim. El que havien de ser uns dies de relax total a les platges paradisíaques del sud de Tailàndia, es van convertir en una setmana de pluja intensa i continuada, nit i dia, com mai s’havia vist abans en aquesta regió (no sembla cosa dels monzons sinó més aviat del canvi climàtic). Així doncs, vam acabar passant les hores jugant a l’UNO amb aquell parell d’australians que, com nosaltres, s’havien vist obligats a substituir l’excursionisme per l’illa en llargues estones al bar.

Per sort vam saber canviar de plans a temps i vam tornar cap a Pattaya, perquè “les nenes” poguessin empapar-se una miqueta més de la vida tailandesa: bon menjar (ja fos en un restaurant de luxe o en una paradeta de carrer), el regateig als mercats del poble, els temples, el trànsit caòtic i els tuk-tuks i, al final del dia, els massatges thais.

L'excursió final va ser a les ruïnes d'Ayutthaya, antiga capital tailandesa. Tres hores de viatge i una calor insuportable, però tots vam tornar fascinats.

Els dos dies següents, mentre les "nenes" enllestien les compres d'última hora i començaven a preparar les maletes per marxar, en Gerard ja estava a Holanda per feina. Des d’allà va haver d'anar cap a Barcelona, per un tema familiar (actualment ja gairebé resolt); doncs bé, m’ha comentat que va passar molt fred (estàveu a 25ºC!), que va fer tot el circuït del seu pàrquing conduint per la banda esquerra i que tenia la sensació que intentaven timar-lo a tot arreu (quina vergonya de preus!!). Com a recompensa, va passar unes estones fantàstiques amb la seva gent i va tornar carregat de galetes, més embotits i oli d’oliva del bo. No cal dir que n’hem fet un bon ús: sopar català pels amics més íntims, a base de pa amb tomàquet i embotits, amanida catalana, patates braves i truita de patata i ceba. Vam triomfar. Gràcies!!

Sawasdee pii mai (feliç any nou!)

2007-04-12T16:24:00.000+07:00

A Tailàndia estem de festa. Per si ja havíem oblidat el nostre cap d'any, o si ens vam perdre el dels xinesos, ara toca celebrar l'any nou tailandès.

Segons el calendari budista, ara tocaria canviar d'any (2550) i d'animal que el representa. Però aquesta gent s'apunta a totes les festes, així que van decidir començar l'any l'1 de gener i reservar el canvi d'animal per mitjans d'abril (l'anomenat "songkran").

Tradicionalment, aquesta data servia per purificar-se, netejar-ho tot, física i espiritualment: es feia neteja general a casa i els nens tiraven una tasseta d'aigua a les mans de les persones més grans, en senyal de benedicció. Però aquesta tradició s'ha anat degenerant fins al punt que avui en dia el principal entreteniment dels thais pel songkran és tirar galledes d'aigua (a vegades amb farina) a tota persona i automòbil que es mogui. Per això ens han recomanat sortir de Pattaya a primera hora del matí i anar-nos a refugiar a Bangkok, que estarà pràcticament deserta.

Jo ja vaig celebrar el meu primer songkran amb els nens del centre d'acollida. Primer ens van oferir un espectacle a base de danses i jocs tradicionals, després ens van beneir... i vam acabar amb una guerra d'aigua en tota regla. Sort que una companya es va oferir a portar-me a casa, perquè no crec que m'haguessin deixat pujar a cap tuk-tuk. Però bé, quan hi ha canalla pel mig, sempre és més divertit que et mullin (i tornar-s'hi, evidentment).

I en Gerard també ho ha celebrat a l'oficina; no hi ha faltat l'aigua, ni la farina ni les típiques camises florejades que es venen per aquestes dates (tot sigui fer negoci).

Cap de setmana a Singapur

2007-04-04T14:27:00.000+07:00

Singapur!!! Terra de la cervesa Tiger. Illeta al sud de Malàsia. Ciutat-estat que va aconseguir la independència quan els musulmans malaios van pensar que ja n'estaven fins el capdamunt dels budistes xinesos que manegaven l’illa i van decidir separar-se'n (i ho van aconseguir, gràcies a que ells no tenien un Carallod-Rovira que, per sortir a la foto, ho aixafava tot).

Els singapurenys no compten amb la simpatia de cap país del seu voltant, probablement perquè són massa treballadors i torracollons (en petits cercles se'ls coneix com als "nazis orientals"). La visió que ens n'hem emportat nosaltres és que Singapur és un indret idílic, on tot està al seu lloc, ben indicat, ordenat i increïblement net; per fi uns dies fora del caos, l'anarquisme i el descontrol tailandès!

Al país hi conviuen 4 comunitats: xinesos, hindús, europeus i malaios (els mataos). Tots els cartells estan escrits en xinès, hindú, anglès i malaio i entre ells parlen l'anglès de Singapur (singlish), de manera que l'idioma no va suposar cap dificultat per moure'ns per allà. I el millor de tot és que es respira un clima de pau i tranquil·litat, on aquesta malgama de cultures s'uneixen per aconseguir una prosperitat econòmica i gaudir junts de la seva gran passió culinària: quin menjar!!! En un carrer de Chinatown vam menjar el millor "rollito de primavera"que hem tastat mai i unes delícies dolces boníssimes; en un restaurant hindú... ufff, quin curry, excel·lent i picant, com ha de ser!; al barri europeu, el famós cranc amb chilli o pebre negre (personalment vaig atacar el de pebre)... Una varietat inhumana de plats per llepar-se'n els dits.

Però bé, d'alguna manera o altra havíem de cremar tots aquests àpats, així que ens vam recórrer tota la ciutat a peu.

Singapur té quatre barris, equivalents a les quatre comunitats que hi viuen: l'àrab (petit i no gaire maco, excepte per les típiques botigues d'espècies), l’hindú (també petit però ple de colors i de temples), el xinès (mmmmm, quin menjar) i el colonial (elegant i majestuós). Ara estan acabant de construir la part nova on hi ha el Merlion, la nova imatge de Singapur (una cap de lleó amb cos de sirena); és una zona realment maca, moderna i molt occidental.

Ciutat neta, agradable, ordenada, amb un metro modern, amb indicacions clares, ...neta, neta, neta, la paraula és neta, tot brilla; els taxis són antics però fan goig, la línea antiga del metro està netíssima, no vam veure ni un paper a terra en tota la ciutat! Tot fa goig. I la gent és súper educada; només cal treure el mapa i ja vénen a ajudar-te (amb singlish, però t'ajuden).

Tota aquesta netedat i educació no hi és per casualitat, ja que Singapur és un estat força controlat. Per exemple, les multes són de 500 euros per menjar al metro, 1000 euros per fumar, està prohibit importar i/o consumir xiclets a Singapur... Potser una mica exagerat tot plegat, però els dóna bon resultat (si fos legal podries fer un pic-nic al terra de qualsevol estació de tren, de la higiene que hi ha!). Això sí, pels carrers no veus ni un policia; tots van de camuflatge (no tipus Rambo ni disfresats de cranc gegant, sinó de paisà!).

Els preus, en general, són més elevats que a Tailàndia però més assequibles que a Barcelona. I en quant a tecnologia, a veure, hi ha les últimes novetats del mercat, però tampoc a cap xollo de preu; vam comprar una càmera per l'Erika que ens va costar 40 euros menys que a Barna (sí que és més barat, però no hi ha duros a 4 pessetes).

Com tota illa, hi ha poca cosa a fer, així que els singapurenys tenen dos vicis:

1-Shopping: hi ha centres comercials a tot arreu, preferiblement amb les primeres plantes sota terra, amb una gran bòveda central per on entra la llum del carrer. Hi ha mes centres comercials que persones, és increible!, amb models exclusius (hi havia unes bambes addidas que no havíem vist mai, llàstima que no tenien la talla de l'Erika, però vaja, per flipar). No us dic què vàrem comprar perquè encara em fa mal quan miro la visa.

2-Sentosa: és una illa que hi ha al sud de Singapur i que s'hi pot anar amb telecabina o gonorail. Hi ha platges artificials fantàstiques, un aquari, un telecadira per després baixar amb un trineu de rodes, etc. Resumint, un parc d'atraccions per distreure els singapurenys. No cal dir que, com sempre, està súper ben fet i molt ben cuidat, uffff, una passada.

Quina ciutat!, la veritat és que és la meva ciutat perfecte, on tot esta on ha d'estar, net, ben conservat, en ordre, amb disciplina, gent amable perquè sí!!... Vaja, tot el contrari que els patates dels Thai!!! Ara ja estic de tornada al caos, al somriure fàcil i al "ohhhhhhh, krab" ("aaah, sí" que fan els thai i que vol dir "vale, per mi com si neva, passo de tot").

PD: no em pregunteu quin impuls em va fer comprar un suc de "weat grass" (bri de blat) ni em pregunteu pel gust, ok?? Si voleu algun suc demaneu consell a l'Erika, que ella va comprar-ne un de canya de sucre (crec que queda demostrat qui té bon gust dels dos).

PD2: Marina, aquí hi ha edificis molt xulos !

Visites 1: xocolata suïssa per començar el dia!

2007-03-25T20:25:00.000+07:00

Aquest cap de setmana ha vingut a visitar-nos l'Anne-Lise, una amiga suïssa que porta unes setmanes voltant per Tailàndia.

Ens hem trobat a a primera hora a l'estació de tren de Bangkok i, d'allí, cotxe i carretera cap a la Província de Chantaburi (sud-est de Tailàndia), on hi ha la catedral més gran de tot el país; molt maca, però sincerament, l'església del carrer Escorial és més gran!

Hem passat el matí passejant per Chantaburi ciutat, famosa també pel seu mercat de gemmes (no, David, la tuya no). Hem dinat en una paradeta de carrer: 3 sopes de noodles (fideus de farina d'arròs) amb pollastre i tres gots de suc de llima, al magnífc preu de 90 baht, és a dir, 2 eurillos (pels tres, eh!). Un cop amb l'estómac ple, hem decidit anar fins a Trat, l'última província de Tailàndia abans d'entrar a Cambodja. I ja posats a fer quilòmetres, ens ha fet gràcia arribar-nos a la frontera; és clar que no l'hem creuat, però sí que hi havia un mercat on hem fet la cerveseta tot gaudint de la posta de sol.

De tornada, ens hem aturat a Trat ciutat a comprar un parell d'ampolletes del seu famós "Oli Groc" (una poció de llarga tradició que, segons diuen, ho cura tot) i ho hem aprofitat per sopar al mercat nocturn. Mmmmmmmm, que bo!, unes gambetes arrebossades per llepar-se'n els dits, un arròs fregit "de la muerte" i unes cervesetes ben fresques. El preu?, jejeje, 5 eurillos (penseu que les cerveses són cares).

Acte seguit, després de discutir si ens quedàvem allà a fer nit o no, hem decidit tornar cap a Pattaya (3,5 hores de cotxe). Així doncs, a quarts d’una de la matinada ja érem a casa.

No és d'estranyar, després d'un dia tan llarg i de tanta carretera, que diumenge hagi estat bàsicament un dia de platja i de passejar tranquil·lament per la ciutat.

Cross Cultural Training Course (ja ho deia l’Obèlix, “són folls aquests thais!”)

2007-03-22T23:07:00.000+07:00

L’empresa, veient que cada vegada es feia més evident el xoc cultural a la feina, ens va enviar a tots els treballadors, thais i occidentals (holandesos, un americà i jo), a un Cross Cultural Training o, el que és el mateix, un curs per entendre'ns entre les diferents cultures.

El curs va durar dos dies i va tenir lloc en un hotel de Rayong, on ens van obligar a quedar-nos a dormir per tal que poguéssim assistir a tots els actes, karaoke inclòs (aquest cop em vaig transformar en Robbie Williams).

Les sessions anaven a càrrec de dos consultors-psicòlegs: un tailandès amb 15 anys de vivències en països occidentals i un canadenc afincat a Tailàndia. El thai va donar el tret de sortida a les classes amb una frase demolidora però real: "som 60 milions de tailandesos; no ens canviareu, així que potser que comenceu a canviar vosaltres" (Zapatero, rojillos i hippies de SOS racisme, preneu nota).

La primera part del curs consistia en posar en comú els valors d'uns i altres. Després, ens vam separar en occidentals i thais i a cada grup ens van explicar els trets principals de l'altra cultura. Com a conclusió, us faig una pinzellada dels 5 punts bàsics de la cultura thai, que són els següents:

1- Jerarquies

La cultura Tailandesa es basa en les jerarquies. Al capdamunt de tot, hi ha el rei; cap comentari contra Sa Majestat està permès (penseu que un suís ha estat condemnat a 10 anys de presó per fer uns gargots en un dels seus retrats). Per sota el rei hi ha l'exèrcit, més avall els funcionaris, els empresaris, etc. Els farangs o “guiris” estem fora d'aquesta piràmide i no hi podem entrar sota cap concepte.

A les empreses també s'ha de crear una estructura súper jeràrquica; són incapaços d'entendre que dues persones poden estar fent la mateixa feina (nosaltres encara els estem explicant que, quan dos treballadors van a torns, són iguals entre ells).

De fet, en qualsevol relació entre dues persones sempre n'hi ha una que és superior a l'altra. Penseu que en thai hi ha 19 maneres de dir "TU", de les quals les 9 primeres estan reservades a la família reial. Així, per exemple, quan dos desconeguts conversen per primer cop entre ells, obvien els pronoms perquè no saben quin dels dos és jeràrquicament superior; llavors s'aniran preguntant dades personals com tipus de feina, càrrec, edat, etc., fins que s’establirà la relació i cadascú sabrà quin rol (i quin pronom) li pertoca.
Foto: salutació tailandesa en senyal de respecte.

Lligat a aquesta estructura piramidal, hem observat que als tailandesos els encanta manar i ser manats. En cap moment tenen iniciativa; davant d'un problema, sempre esperen que un superior els doni la solució. De la mateixa manera, tampoc pots esperar que un treballador desenvolupi un concepte per sí sol, no, cal estar-hi sempre a sobre i prendre cada decisió com a cap de projecte; sinó, no avancen.

I no s'acaba aquí el tema de les jerarquies, ja que també afecten el cos: la part superior, el cap, és la part més noble, mentre que els peus, a baix de tot, són la part més despreciable. És per això que mai, mai, mai pots tocar el cap a un tailandès (seria una manca de respecte) i, per l'altra banda, tampoc està gens ben vist això que fem els occidentals d'agafar coses amb els peus o fer-los servir per tancar portes. Per la mateixa regla de tres, ensenyar la sola de la sabata a algú o assenyalar algú amb la punta del peu (fins i tot inconscientment, amb un gest tan senzill com creuar les cames) són considerats unes ofenses terribles.

2- Krab/ka

És la paraula que fan servir els thais per assentir, krab si el que parla és un home i ka si parla una dona. La traducció literal seria “en coneixement” (oído cocina), però ells ho tradueixen per sí. La negació està considerada com una falta molt gran de respecte, de manera que mai li diràs que no a un superior (sempre krab); però només són paraules, ja que un krab present no vol dir que després facis el que has dit. Simplement, es limiten a dir el que la gent vol sentir en aquell moment.

Sabem del cas d'un gerent que va invitar els caps de departament (thais) a sopar; tots van acceptar (obvi) i sols 3 d'ells s'hi van presentar. Mala educació? No. Senzillament, en present (ja us explicaré el tema de la percepció temporal) el jefe vol sentir “sí”, doncs li diuen "sí" i així el fan feliç; que potser demà s'enfadarà o es posarà trist perquè no han anat al sopar? ...què és demà?

Així doncs, preneu nota: krab (homes), ka (dones) i un somriure no vol dir que us facin puto cas!TRIST PERÒ CERT!

3- Perdre el respecte

Molt lligat amb les jerarquies, trobem el tema del respecte: si un tailandès et perd el respecte, difícilment te'n tornarà a tenir mai. És per això que són molt respectuosos i mai diuen "no" ni mai et contradiuen. Per posar un exemple absurd, si el jefe diu que la gespa és vermella, és més factible que els seus subordinats baixin i la pintin que no pas que el contradiguin, ja que sinó farien que el cap perdés el respecte que rep de l'altra gent i això seria intol·lerable.

És per això que, quan has de corregir un thai, sempre ho has de fer en privat per evitar que s'avergonyeixi i perdi el respecte dels companys. A part, cal saber que això no només seria dolent per a ell sinó també per a tu, ja que de ben segur que intentaria tornar-te la jugada (i de la manera en què pugui fer-te més mal); els thais s’ho cobren tot, no importa ni quan ni com però sempre t’acaben fent pagar el que els hi hagis pogut fer (suposo que va lligat al budisme, on allò que fas sempre et torna).

És important recordar, també, que mai pots aixecar la veu a un thai, si no vols que et prenguin per boig i irracional i et perdin el respecte de manera automàtica. Per tant, les bronques s'han de fer en un to seriós, sense somriure i parlant pausadament i amb severitat... i en privat, evidentment.

4- Els tres cercles

En paraules del psicòleg tailandès, els occidentals som fets d'una manera determinada, és a dir, que un individu és simpàtic, antipàtic o el que sigui, però més o menys el veus a venir. Els thais, en canvi, es mouen en tres cercles, de manera que cada persona pot actuar de forma totalment diferent segons en quin cercle s'estigui movent.

El primer cercle està format per la família i els amics més íntims. En aquest cercle, un tailandès cuida molt les relacions i sempre es mostra molt respectuós amb elles. És per això que diuen que, quan tens un amic thai, tens un amic per tot.

Dins el segon cercle hi trobem els coneguts i la gent amb qui et relaciones habitualment: el noi del supermercat, el taxista de la parada, el company de feina, etc (tothom amb qui mantens un contacte continu). Amb aquestes pesones cal ser-hi afable i ajudar-les quan ho necessitin (és el cas dels meus companys de feina, que sempre em fan els favors que els demano).

El tercer cercle el formen els desconeguts. Amb aquests pot ser-hi extremadament cruel i dolent; no importa, no saps qui són i mentre ningú conegut et vegi fent el mal en pots fer tant com vulguis. El truc, doncs, consisteix en passar del tercer al segon cercle (el primer és massa íntim i requereix massa esforç).

Com podeu veure, aquí les relacions interpersonals són molt importants; has de construir relacions per sortir del tercer cercle. I és aquí on els occidentals fallem. Nosaltres estem acostumats a un marc jurídic (diguem-ne usos i costums) que ens protegeix i que cobreix uns mínims d'educació. A Europa, per exemple, no tinc perquè ser amic del tio de la benzinera; li pago, em dóna el rebut i punt. Doncs bé, aquí, els primers dies a la benzinera no sols no em donaven el rebut (els feia mandra escriure) sinó que em cobraven més benzina de la que tocava (és clar que a Espanya també passa, però ho fan els que anomeno "caradures" i són casos comptats). Aquí, aquest marc legal existeix però no s’aplica, de manera que te n'has de construir un d'equivalent a base de relacions (ara el de la benzinera ja ens fa el rebut mentre s'omple el dipòsit, ens neteja el parabrises i fins i tot ens ha fet una targeta de clients habituals).

Honestament, a mi i als altres occidentals ens cansa això d'haver de pensar sempre en els tres cercles i molt sovint ja no ens molestem a crear relacions. És per això que ens sentireu a dir que “no et pots fiar mai d’un thai”, frase ben certa si actues com a occidental i et mantens al tercer cercle.

5- Percepció del temps

"Aquí i ara"; així és com ho volen tot. Si vas a un mercat i intentes regatejar dient “escolta, que si em fas un bon preu, la setmana vinent vindré a comprar-ne més” et contesten “jo vull vendre ara, no la setmana vinent”. Els thais viuen en present, ja us he explicat abans que sempre diuen "sí" fins i tot a propostes de futur perquè ARA és això el que tu vols sentir.

Pel poc que sé de thai, el que us puc dir és que la gramàtica en temps futur és mes aviat escassa. Per exemple, la paraula “termini” és impossible de traduir i el concepte en sí és francament difícil d'entendre per ells. Quan necessites alguna cosa pel cap de 3 dies, més val que comencis a demanar-la dient que és urgent! Potser per això mateix són incapaços de posar la feina en cua: quan encomanes una feina a un thai has d'estar segur que ha acabat la precedent, ja que sinó ho deixa tot i comença la nova (i quan acabi, no patíssiu pas que no tornarà a fer el que feia abans). Aquí he après a fer el que en anglès en diuen micromanagement, és a dir, anar donant feina poc a poc, a bocinets, i controlant diversos cops al dia que tot es vagi fent segons el previst.

Doncs res, gent, això ha estat un petit resum de la cultura thai. Espero que no us hagi liat molt! Cal dir que aquestes pautes, com tot, només s’apliquen a un 70% de la gent (sempre hi ha excepcions) i que quedi clar que no vol dir que siguin males persones; com deia l'Albert Om, no són ni millors ni pitjors, sinó diferents.

Potser semblo una mica dur, però jo vaig venir aquí amb la imatge de “happy end” i el xxxx lliri a la mà... i m'he endut una decepció terrible (com tothom amb qui he parlat). Com diu un company, la diferència entre ells i nosaltres radica en que el occidentals hem estat criat en una cultura (amb un importat substrat cristià) on per fer el bé cal tenir-ne ganes, mentre que en el budisme (un camí més interior) sembla que el bé es faci només quan hi ha algú que pugui veure't.

Més endavant ja explicaré més coses del dia a dia tailandès; aquest escrit tan sols és un resum de dos dies de psicòleg!!!

Ja tornem a ser a la carretera

2007-03-14T21:48:00.000+07:00

Diari d’ un conductor occidental a Tailàndia, capítol 2: obstacles mòbils

Gràcies a la PSP i al joc Need for speed he aconseguit millorar els meus reflexes a la carretera tailandesa.

Ara com ara vaig a treballar a les 6 del matí, ja que d’aquesta manera el número de cotxes (coneguts com a obstacles mòbils) és reduït i em permet agafar pràctica i confiança a les mans del volant. Per cert, us presento el KIT (Kotxe Indestructible Tailandès):

Bé aquest és el KIT III: el primer... bé, sí, està viu, ja us ho explicaré; i el segon era excessivament thai (tunning oriental, una mica massa per mi). Sempre he portat el mateix model, un Toyota Corolla Altis 1.8 automàtic (l'equivalent a un Corolla Sedan europeu). Sols hi ha un problema i és que és gran però de mida tailandesa, és a dir, que està molt bé però si s'asseu algú a darrera va una mica esclafadet (les cames d'un thai són una mica més curtes que les nostres).

Per cert, que aquesta setmana m'he tret el carnet de conduir thai. Quin riure de test: mirar colors i accelerar i frenar en un simulador. Ara sí, ja sóc legal del tot!!

"Papieles para todos"

2007-03-13T21:59:00.000+07:00

Avui m'han donat el permís de treball, ja sóc legal!!!! Ara podem estar al país de les pinyes fins el 31 de gener del 2551 (2008 segons el nostre calendari; que ningú pateixi que tornarem).

Les illetes (ses no; koh)

2007-03-09T14:24:00.000+07:00

De novembre a febrer és la millor època per anar de platjes, ja que fa bon temps però el sol encara no crema massa. Així doncs, estem aprofitant aquest mes al màxim per anar a fer el conguito cada cap de setmana que podem.

Prop de casa hi ha dues illes principals (i mil illetes més). La primera, Koh Land ("illa del coral") està a 40 minuts en ferry des de Pattaya. Potser no és la més maca que hem vist, però igualment té platges cristal·lines i és la que ens queda més a prop de casa, de manera que és ideal per anar-hi a passar un matí.

L'altra, Koh Samet, és una mica més al sud, a una horeta de cotxe més una horeta de ferry. Tot i que hi ha diferents platges amb bungalows on passar-hi el cap de setmana, nosaltres de moment només hi hem anat en excursionetes d'un dia.

Primer vàrem fer el guiri i vàrem contractar un paquet turístic amb taxi, transport i menjar, però la veritat és que ho vam trobar una mica car; així doncs, el segon cop hi vam anar pel nostre compte, amb xofer de Purac fins al ferry i pickup fins la platja que ens va semblar més maca (i més allunyada de la resta de farangs). Tot anava bé fins que ens vàrem discutir amb el taxista perquè ens volia cobrar més que la tarifa estandard. Ens hi vàrem negar i el tio no va tenir més remei que portar-nos a lloc... però, com a bon thai, ens la va tornar i a traïció: un cop érem a la part de darrere del pick up, va fer el camí fins a la platja a tot gas, derrapant a cada corba (a mi em va sortir la coca-cola pels aires) i passant per tots els sots possibles. Quin desastre i quina por!! Al final ens va deixar a la platja i va marxar derrapant per evitar-se una possible denúncia per part nostre. Òbviament, amb el taxi de tornada no vàrem discutir el preu i fins i tot li vam donar propina!!!

Per cert, tot sigui dit: la platja que vam triar de Koh Samet, preciosa i el menjar deliciós!

A la carretera, o a la carrera

2007-03-05T20:07:00.000+07:00

Primers de març. Ara resulta que fa un mes que tinc xofer (no ha estat ben bé així, però no entrarem en detalls) i, per tant, se m'ha acabat el període d'adaptació: d'ara endavant, o pago el xofer o condueixo jo.
Ho hem sospesat una bona estona. D'una banda, hem vist que el trànsit és completament caòtic (sense oblidar que condueixen per l'esquerra!). Però també hem pogut comprovar que tenir xofer és més aviat una mica engorrós, ja que és difícil entendre-s'hi (són thais, la gran majoria sense coneixements d'anglès) i quan realment el necessites no us enteneu i acaba tot liat. Total, que hem decidit que som prou hàbils com per conduir per aquí.

Així doncs, començo una sèrie de mini capítols explicant el dia a dia de la conducció: senyals, avançaments, curiositats... i elefants.

Diari d’un conductor occidental a Tailàndia, capítol 1: mans al volant

Avui us explicaré el funcionament del cotxe i com utilitzen els thais les carreteres.

Anem per parts. Aquí tot està canviat: el volant a la dreta, el canvi de marxes (per sort automàtic, una cosa menys a controlar) a l’esquerra; intermitents a la dreta i “limpias” a l’esquerra (no us estranyi, doncs, que quan avanço posi els “limpias”).

Condueixen per l'esquerra, com els anglesos. Per tant, el carril ràpid és el dret. El voral sovint es transforma en un carril d’incorporació etern, és a dir, t’incorpores al voral i quan puguis a la carretera; el voral, però, també té ús de carril ultraràpid (m'hi poso i avanço a tot quisqui) i un tercer ús (el més freqüent) com a carril de doble sentit (sí, doble sentit) per les motoretes tipus scooter. Les situacions interessants es donen quan els tres usos coincideixen......jejejeje.

Les carreteres thais tenen una cosa que en diuen "U turn", és a dir, una zona habilitada per fer un canvi de sentit. Al contrari que a Europa, però, no has de sortir de la carretera; senzillament, hi ha un buit a la mitjana. ....Peeeero què passa?, que es fa des del carril dret i com a conseqüència et trobes que el carril ràpid passa a ser lent perquè hi ha un cotxe que vol fer un "U turn". Així doncs, de ràpid a lent en un plis plas (sinó catatxof, patapam, pim pam pum) .

Avui he fet tard a la feina. Els de l'agència de lloguer m'han portat el cotxe a casa aquest matí i he estat una hora donant voltes per la nostra zona residencial, per practicar. El principal problema és que tens tot el volum del cotxe a l'altra banda, és a dir, ni pajorela idea de calcular les mesures del cotxe; sovint vaig menjat-me el voral i ja he pujat un parell de cops a la vorera. No diré quina cara posa l'Erika quan condueixo, ja que la seva banda és la que va fora de control.

De Pattaya a Jomtien

2007-03-03T21:05:00.000+07:00

Després de passar un grat mes d'aclimatació a l'hotel Mercure, ens ha arribat el moment de buscar apartament. I ara que ja coneixem Pattaya, no ens ha costat gens triar la zona; es tracta de Pratamnak, un turonet fronterer entre el bullici del centre de la ciutat i la tranquil·litat de Jomtien Beach.

Foto: Hotel Mercure

Pattaya és una antiga vila de pescadors que va començar a rebre vaixells americans rumb cap a Vietnam i que en poc temps va esdevenir un centre d'oci per a mariners (crec que ens entenem tots). Poc a poc va evolucionar cap al típic poble de costa (Salou és un bon símil).

Avui en dia continua tenint un paisatge espectacular, amb un mar blau i llargues platges de sorra, així com un gran nombre d'apartaments on viuen a parts iguals jubilats europeus (amb les seves joves dones tailandeses), turistes reincidents i una malgama d'expatriats que s'han aglutinat a Pattaya perquè en 100 km a la rodona hi ha molta indústria i és una ciutat convenient pels serveis que dóna.

Però actualment en queda ben poc d'aquell poble de pescadors. Ara, Pattaya és coneguda pels seus gogo-bars, que no són res més que bars amb noies tailandeses que s'ofereixen a ser la teva “Thai Lady” per un període de temps indeterminat i a un preu raonable, amb l'esperança que tu (o el pròxim faràng que coneguin) les tregui del país. Aquests locals es poden trobar a qualsevol carrer de la ciutat, si bé el més conegut és l’anomenat “Walking Street" (algo així com el "carrer del pecat" a Sitges).

Jomtien, en canvi, al sud de la ciutat, és una zona bastant més tranquil·la cap on s'ha desplaçat el turisme familiar i expatriats que no han vingut aquí a buscar sexe.

Nosaltres viurem en el que aquí anomenen "condominium", que no és res més que un bloc d'apartaments amb seguretat privada (dos thais que es passen el dia dormint). Estarem en un vuitè pis a primera línia de mar; de fet, tenim accés directe a la platja, que està a uns 10 metres de casa, i una magnífica piscina on diem que farem natació a diari (de moment m'ho crec).

Només té una habitació, però el menjador és prou gran per posar-hi un matalès doble, així que no cal dir que estarem encantats de tenir convidats. Segur que trobarem a faltar l'hotel: el completíssim bufet dels esmorzars, els nois del tuktuk, els sopars de luxe vora la piscina i el socorrista repartint "pinxos" de fruita durant les hores més caluroses. Però d'altra banda ja teníem ganes de no dependre dels horaris de ningú i de preparar-nos el menjar al nostre gust, per exemple sense bullir l'enciam i amanint-lo només amb oli d'oliva.

El lloc, a Pratamnak Road, és prou maco i està ben comunicat: prop de casa tenim una parada de mototaxi que per 20 baht et porten al capdamunt del carrer i allí van passant tuk-tuks compartits cap a qualsevol punt de Pattaya. A més, si anem en cotxe, no cal travessar tot el poble per arribar a l'autovia, cosa que em permet guanyar molt de temps a l'hora d'anar a treballar (el trànsit a Pattaya és demencial).

Purac Family Day

2007-02-12T21:41:00.000+07:00

Benvinguts al “dia de la família”, una de tantes costums laborals tailandeses que no deixen de sorprendre’ns. La idea és molt senzilla: un cop l’any és obligat (i reclamat pels treballadors natius) enfilar-se a un autocar i anar a passar un dia tots junts amb les respectives famílies. Això sí, l’excursió ha de ser llarga, d’un mínim de 3 hores de carretera, perquè pugui ser considerada com a tal.

Vam quedar a les 6 del matí del dissabte en un punt de trobada de Pattaya. Allà ens van recollir dos autocars i ens van portar cap al resort. Van ser 5 hores de camí, “amenitzades” amb karaoke thai. Inoblidable (o millor dit, traumàtic).

Aquesta vegada el destí escollit va ser la província de Kanchanaburi, en un resort a tocar el riu Kwai (amb unes vistes magnífiques!). Com que el lloc donava prou de sí, no hi vam estar un dia sinó tot el cap de setmana.

Un cop repartits els bungalows, vam començar l’activitat central de la jornada: una gimcama. Els organitzadors van fer varis grups mixtes, procurant que els occidentals quedéssim ben repartits. No enteníem perquè mostraven tant d’interès en separar-nos... fins que ens vam trobar davant la primera pista: totes les instruccions estaven redactades en tailandès ! Això, evidentment, va fer les proves més divertides i més entretingudes, sobretot després d’haver-nos guanyat la confiança dels nostres companys d’equip i aconseguir "traduccions" a l’anglès bastant acceptables. Al capvespre, un cop recuperats de la gimcama, vam fer un sopar de germanor amb una rifa inclosa. A mi em van tocar 3 regals: primer un joc de cafè moníssim, després el mateix joc de cafè i, per últim, un tercer joc de cafè idèntic que els altres dos. Suposo que vaig trencar unes quantes estadístiques; aquest any provaré fortuna a la grossa de Nadal! Un cop acabat el sorteig va començar la festa grossa: el joc de les cadires i el més que esperat karaoke! L’Erika va córrer molt i va quedar tercera i jo, com a guiri (o farang, que diuen aquí), no em vaig poder negar a cantar. Sort dels cubates, que em van ajudar una mica, i del meu amic Kees. Visca U2.

Una setmaneta

2007-02-04T21:18:00.000+07:00

Hola a tothom!

Primer de tot, excuses per la desconnexió durant aquesta primera setmaneta. La veritat és que el tema del jetlag fa mal, mooooolt de mal. Penseu que me'n vaig al llit a l'equivalent de les 6 de la tarda de Barcelona... Em costa horrors dormir, però bé, ja em vaig adaptant a l'horari thai.

Aquí la rutina dels àpats és curiosa, semblant a l'europea però amb menjar thai: et lleves a les 6, esmorzes cap a les 8 (jo, un cafè i ells... el que els hi fotis davant amb arròs), dines a les 12 (arròs o "lice", com diuen ells, amb quelcom més) i acabes sopant... bé, jo sopo a les 8 del vespre... jejejeje, ja sóc del país!!

Com us dic, del tema menjar, la veritat és que és boníssim i baratíssim, però es troba a faltar un tall de fuet o una mica de manxego, tot i que no ens queixarem, no. Una cosa curiosa: per dinar cada persona porta el seu arròs al vapor i un plat amb qualsevol cosa thai, el fica al mig de la taula i tothom menja de tot; vamos, com si a Barcelona cada u es porta el panet i un plat i fem festa!

En quant a la feina, doncs bé, interessant i motivadora. A més a més m'esperaven amb els braços oberts (inconscients!!!).
El meu dia a dia comença a les 6 del matí sortint del llit i acaba sobre les 18.30 tornant a l'hotel, després un passeig amb l'Erika, un soparet i a mirar pelis importades de casa. Per mi està bé i l'Erika també ho porta bé, però l'hotel li comença a pesar. Tot just comencem a mirar apartaments.

El cap de setmana fem excursions. La setmana passada varem anar a Koh Samet, una illeta a 2 hores de "casa", però va fer mal dia, potser un dels dies més freds de l'hivern... 27 graus! jajajajja. Flipareu, però aquí estan de rebaixes d'hivern, amb jerseis i bufandes als aparadors.

Bé, us passo unes fotos del cap de setmana de sol i platja i quan estigui més ben instal·lat ja faré més mails.

Una abraçada i ens veiem!

Pd: el de la foto és el meu colega de projecte.
Pd2: aquest finde anem al riu kwai, sí sí, el del pont :)

Dia 1

2007-01-31T01:45:00.000+07:00

Ja som a l'hotel de Pattaya... i tenim internet amb tarifa plana per una setmana!! Ole! Jeje. Que lluny que ens queda ara aquella proposta que li van fer a en Gerard l'onze d'octubre per anar-se'n a treballar a Tailàndia. Han estat uns mesos d'emocions i molts nervis, però l'espera ha valgut la pena. I en realitat és ara quan comença aquesta nova història.
El viatge ha estat llarg però tranquil. Estàvem tan cansats de la feinada d'aquests últims dies, que hem aprofitat el vol per dormir. Ni tan sols estàvem nerviosos; els nervis (i alguna que altra llagrimeta, per què negar-ho) els havíem deixat a casa.
En Ton ens ha portat des de l'aeroport de Bangkok fins a l'hotel Mercure de Pattaya, a la costa sud-est del país. Ell ha estat el nostre primer contacte amb els thais: gent molt amable i servicial, però en general de poques paraules. Hem intentat donar-li conversa en anglès diverses vegades, però sense gaire èxit. Es limitava a assentir amb el cap i a somriure. Potser no ens entenia.

A part dels peatges, que aquí també n'hem hagut de pagar un parell, les semblances amb les carreteres catalanes són ben poques. De mossos, ni parlar-ne; de normes, menys. No importa gaire que facis un gir de 180º aprofitant un buit de la mitjana, ni que vagis contra direcció, ni que et passegis pel voral de l'autopista sobre el llom d'un elefant. Mentre ningú en surti ferit, tot s'hi val.

La primera imatge de Pattaya és de pobresa. Fins i tot diria que de deixadesa: a excepció dels autobusos, decorats amb dibuixos de tots colors, tota la ciutat necessita una bona capa de pintura.De totes maneres, les casetes més austeres, els mercats i les botiguetes de carrer contrasten amb una bona colla d'edificis de luxe i comerços dedicats al turista: supermercats, grans magatzems, restaurants, centres de massatge, farmàcies, òptiques, perruqueries, bancs i un llarg etcètera, entre els quals hi encaixa de ple aquest hotel. A nosaltres no ens falta de res.
Després de dutxar-nos i posar-nos roba més fresqueta (he dit ja que estem a 28ºC?), hem sortit pel barri a buscar un lloc per sopar. Un pick-up gratuït, per gentilesa del nostre hotel, ens ha portat fins un dels principals carrers de Pattaya. Jo hi hagués anat a peu, ja que no queda pas a més de cinc minuts, però hem pogut comprovar que és molt més segur moure's sobre qualsevol cosa que tingui rodes. Si el trànsit és caòtic, travessar un carrer a peu és una odissea.Només hem passejat per la Pattaya Second Road, perquè entre el jet lag i l'hora que érem (ja de fosc) no ens hem volgut allunyar massa de "casa". Però de seguida hem entès d'on venia el sobrenom de "Puttaya". El centre de la ciutat està ple de prostitutes i de locals d'oci nocturn, tot i que l'ambient que s'hi respira no és desagradable.

Hem acabat sopant en un restaurant de luxe, a cavall entre la cuina francesa i la thailandesa. Un dels cambrers ha volgut quedar bé amb nosaltres dient que "coneix" Barcelona i Espanya pels toros i per la tomatina. He pensat que tenim molta feina a fer durant aquest proper any. No obstant, sap més del que jo sabia fa uns mesos de Tailàndia, així que no l'hi puc retreure. Per cert, el sopar era deliciós! Picant, això sí, una mica massa.

Ara tornem a ser a l'habitació de l'hotel, fent balanç d'aquest primer dia a través de la memòria i les poques fotos que ens hem fet (no volíem semblar excessivament turistes). Demà ens toca llevar-nos d'hora: ens espera un tal Mr.Cornelis a l'entrada de l'hotel a les 7 del matí. No sabem qui és ni què vol, però segur que té alguna relació amb la nova feina d'en Gerard. De totes maneres, intentarem que no el facin treballar fins dijous i així poder conèixer junts Pattaya de dia, que estem convençuts que és molt més encantadora que de nit.